Una obra mestra: Tintín al Tibet

Hi han dos personatges del món del còmic que sempre m'han encantat i que m'acompanyen des de l'infantesa, són l'Astèrix i en Tintín. D'aquest darrer avui us volia presentar un breu resum de l'argument d'una de les seves històries més fascinants, Tintín al Tibet:

"Després de llegir als diaris la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Xang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l’endemà s’assabenta pel diari que Xang viatjava a l'avió sinistrat i que no s’han trobat supervivents. Però en meTintín té la certesa que el seu amic és viu i se’n va cap a Katmandú, amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat..."

Tal com ens comenta l'extracte de l'Editorial Juventud, editora dels còmics a casa nostra, aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d’Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l’autor va haver d’anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d’acabar. Per sort, l’Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que –segons l’opinió de molts i entre aquests la meva– és una de les seves obres mestres.

El color blanc també regna en gairebé tota l’obra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l’ha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per l’Orient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc.

L’Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del ieti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l’havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de l’Anapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les d’algun bípede que s’aturava al peu d’una muntanya rocosa.

Només resta que recomanar-vos la seva lectura... ja em direu...

La casa daurada de Samarkanda

Rasputin resta descansant en un catre a l'interior de la iurta. És pel matí. Al seu costat es troba en Corto Maltés que, en veure com obre els ulls, li comenta: - Vaja, tens un aspecte magnífic !

- De veritat?, l’interroga Rasputin.

- Sí - respon

- Em portes alguna bona notícia?

- El tresor de Samarkanda!!!, respon en Corto.

- De debò? Sóc ric?

- Sí, molt ric !

- Molt ric? Torna-m'ho a dir. Sí, digues-m'ho altra vegada, jove encantador!

- El tresor està a prop, quan el teu amic Chevket em va citar aquí, en Kafirnigan gairebé ho havia endevinat. – explica Corto. Les instruccions de Trelawny coincideixen amb les posicions marcades en aquests plànols, un poc imprecisos per a ser sincers, aquest és un territori reclamat per Rússia, el govern imperial anglès de l'Índia, Xina, Afganistan, el khanat de Bukhara i el Yagestán, regne de la insolència.

- És la zona fronterera on xoquen els interessos de Rússia i d'Anglaterra. “El gran joc", com ho va anomenar Kipling... Hem de donar-nos pressa, pot passar qualsevol cosa... - va dir en Corto, per acabar.

Tot just, en aquell instant entra per la porta de la tenda un soldat muntanyès i exclama:- Hem trobat l'entrada de la cova !!!!

PD. A Hugo Pratt per "La Casa daurada de Samarkanda" i per la seva gran obra.