Rawalpindi: Art sobre rodes

Un tigre que persegueix una gasela , uns versicles del Corà, una treballada representació a escala de la gran mesquita de Faysal d'Islamabad. A tocar, i resseguint un preciós fons verd poma trobem una desena de flors i fulles d’estridents colors que es troben encerclades per uns llaços platejats. Penjant a banda i banda, banderetes del Pakistan i uns picarols decorats com a flors de pètals grocs, vermells i blancs.

Una barreja explosiva i seductora de vius colors, de simbologia islàmica i d’imatges quotidianes és l’art sobre rodes dels autobusos de passatgers, dels camions que transporten mercaderies, i dels petits "auto-rickshaws" que fan de taxi pels caòtics carrers de Rawalpindi, “Pindi” pels locals.

Aquests autobusos s’omplen de passatgers encabits en qualsevol racó del seu interior o del seu sostre, acompanyats de caixes, embalums i paquets de tot tamany i pes. Les rutes, algunes de més de vint hores, comencen al centre del país i arriben fins a Lahore, Peshawar o Gilgit. Una experiència que recomanaria fer un cop a la vida per deixar-se seduir per l’ambient de l’estació d’autobusos, pels colors dels transports i per paisatges d’extraordinària bellesa.

Premi Blog Solidari

Fa pocs dies, dues persones: un amic, l'Oriol, autor de "Transitant", i Bala perduda, autora de "Verba Volant, Scripta Manent" van guardonar Amu Daria amb el Premi Blog Solidari... Moltes gràcies !!!

Aquest premi destinat a destacar blocs amb els quals es comparteixen opinions o valors el vaig rebre també fa uns dies per un altre bloc: El bloc dels viatges i voldria afegir una petita modificació a les normes de la cadena...

Més que destacar un bloc per sobre d'altres (podeu llegir els nominats per El bloc dels viatges), moltes vegades descobreixo entrades d'una bellesa única, que em va fan sentir quelcom especial, o que m'emocionen... Per això, en lloc d'uns blocs en genèric voldria nominar i premiar set posts i així, proposar-vos gaudir tots plegats del plaer de la seva íntima lectura:

- LLibres secrets del bloc El Llibreter que s'inicia amb aquests mots: "Han passat tres mesos i no se n’ha venut cap. Tres mesos d’espera lenta i infructuosa sobre la taula de novetats. Alguns lectors han fullejat els títols que hi ha a tocar, i n’han comprat alguns. A aquest llibre secret, com a molt, algú li ha dedicat uns segons per tornar-lo a lloc gairebé immediatament després d’haver llegit d’esma la contraportada o la solapa..."

- Uldz del bloc El transsiberià (entre altres coses), que diu: "Sota el portàtil des d'on escric hi tinc una alfombreta gegant pel ratolí, comprada a l'Altaïr, on hi ha un mapamundi dibuixat. Vaig pensar: busca alguna ciutat que diguin, preguntat com deu ser i busca'n fotos. A Mongòlia (país que cada cop m'agrada més) hi ha cinc ciutats dibuixades:Ulan Bator (la capital), Darhan, Erdenet, Hovd i Uldz..."

- La joventut queda enrere del bloc La mà de la valencianeta del meu estimat Francesc Nolla que comença així: "Mainada, em faig gran. Sí, de veritat, noto que ja no sóc jove. No parlo de l'ànima o l'esperit, ni de divagacions etèries sobre l'eterna joventut. No, cada dia veig més clar que fa un temps vaig passar alguna ratlla..."

- El pueblo manda y el gobierno obedece... del bloc Fotografies i escrits que comença tot dient:
"- Senyor- li digué-, ...us demano perdó de preguntar-vos...
- Et mano que em preguntis- s'apressà a contestar el rei.
- Senyor, on és que regneu vós?
- Pertot- respongué el rei amb gran senzillesa.
- Pertot?..."

- Sobre les sirenes, en l'apartat dels contes del bloc Les llunes de Miranda, i que fa així: "Si es dóna el cas inaudit i extraordinari d’entrar en contacte amb una sirena és important saber que elles guarden en la part més fosca del seu inconscient aquàtic una antiga remor de terra ferma, de quan tenien peus i cames. És per això que valoren especialment els éssers de peus calents ..."

- La mà d'Amélie del bloc Eva i les coses petites que diu: "Avui ens expliquen les notícies que ha arribat a destí una carta que fou escrita al 1915 per un soldat britànic a la seva estimada des del front, durant la Gran Guerra..."

- Les mirades de l'Índia del bloc De l'Índia a l'eternitat, i ens mostra els seus secrets i fa així: "...són una finestra a la magia i la tendresa que et captiva, són el tresor i el poder que et pren a trossets el cor..."

Espero que en gaudiu força...

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

Khorog a principis de setembre es llevà frenètica: els infants marxaven cap a les escoles, les botigues de queviures s'omplien de grupets de clients, el basar estava en plena activitat i en poca estona em trobava embarcat en un minibús en direcció desconeguda en ruta per la Pamir Highway. Érem una quinzena de persones, una saca de correus i un munt de caixes i bosses que lentament avançàvem per una carretera cada cop en més mal estat.

Havia estat incapaç de poder entendre cap a on ens dirigíem o de poder explicar on volia anar, però podia respirar tranquil ja que només hi havia una única carretera i únic sentit.

La proximitat entre els passatgers era força intensa i això afavoria les mirades d'interès, mútues, el contacte a cada sot del terra, i l'incipient intent de qualsevol conversa destinada al fracàs...

Poc després de quatre o cinc hores de somriures i frases inacabades ens vam aturar a un petit llogaret format per una vintena de cases; en arribar, un modest establiment de queviures ens va proveir de galetes i d'alguna desconeguda beguda gasificada. Aquest fou el moment en el qual vam començar decididament a demostrar interès i a crear el clima adient per fer-nos fotos i incrementar la confiança.

La Pamir Highway de 311 km va des de Khorog fins a Murghab, i des d'allà es considera que fent els 227 km que resten fins arribar a Sary Tash (Kirguizistan) s'ha fet la ruta sencera.

Poc podia pensar en els plaers, en els aprenentatges que descobriria en les properes setmanes: m'esperaven muntanyes com el Pathkor de 6.803 metres, pics nevats com el Lenin de 7.134 metres o com el Somoni (abans anomenat Comunisme) de 7.495 metres, glaceres com la Fedchenko, llacs alpins com el Karakul o el Kyzylgorum, fortaleses com Zulkhomor, planes i prats com les d'Alichur, rius com el Akbaital o el Ghunt, passos de muntanya i serralades.

I també, m'esperaven nits fredes sota milers d'estels, compartir l'àpat amb els nòmades de l'espai i el temps, descobrir la cosmologia del sostre del món... el trajecte va continuar i, unes hores més tard, vam arribar a Jelandy, l'indret on vaig adonar-me que acabava aquell viatge en minibús. Era el seu final, i durant els següents dies vaig descobrir que no hi havia cap més transport a excepció de l'autoestop.

El príncep astrònom de Samarcanda

El conflicte entre la ciència i la religió, o més exactament entre científics i religiosos ha sigut una constant al llarg de la història a partir del moment en que algú va decidir fer servir el cervell per interpretar el món que l’envoltava. Ara es parla de l'ofensiva dels creacionistes contra la teoria de l’evolució. També són ben coneguts els problemes que va tenir en Galileu amb l’Església a mida que la idea que la Terra no era el centre de l’Univers s’anava imposant (eppur si muove).

Però en altres cultures també s’han donat aquests conflictes i fa poc n’he descobert un de particularment il·lustratiu. El cas d’Ulugh Beg, també conegut com “el príncep astrònom”.
Fa uns 600 anys, una de les grans urbs del món civilitzat era la mil·lenària Samarcanda. Un nus clau en la ruta de la seda, que va ser convertida en la capital de l’imperi d’Amir Timur (o Tamerlà). Artistes, pensadors i científics d’arreu de l'Islam van instal·lar-s'hi, de manera que el coneixement va florir enmig de les majors joies artístiques. En aquell ambient va créixer el nét de Tamerlà, que va adoptar el nom d’Ulugh Beg (Gran Príncep) quan va ser escollit com a futur sobirà de l’imperi.

Ulugh Beg va resultar fascinat per diferents branques del coneixement. Cosa fàcil si tenim en compte l’ambient on es va criar, envoltat de savis, artistes i filòsofs extraordinaris. I això es va notar quan va arribar al poder, als quinze anys. Ben aviat va començar a fer coses poc habituals. Naturalment va emprendre la construcció de grans edificis, i entre ells la de “madrasses”, unes escoles que feien de mesquita, internat i escola tot alhora.

L’interessant és una frase que es troba en la madrasa de la ciutat de Bukhara. “La Recerca del coneixement és el deure de tot musulmà i un dels deures de tota musulmana”. Ara aquesta distinció entre homes i dones ens semblaria inacceptable, però en aquella època les dones estaven excloses de l'educació. El fet que Ulugh Beg considerés que elles també tenien dret a accedir a l’educació i les acceptés a les madrasses es considerava una indecència en els àmbits més extremistes. Aquella frase era una revolució.

Un altre edifici notable que va construir va ser un observatori astronòmic. I dins de l’observatori, la part més important va ser un sextant. A mi, un sextant sempre em recorda l’aparell que feia servir el capità Haddock per calcular la posició del vaixell quan anaven a buscar el tresor d'en Rackham el Roig. I és que durant molts segles el sextant va ser un aparell imprescindible per navegar. Quan encara no hi havia GPS el sextant permetia calcular l’altura a la que es troba un astre respecte de l’horitzó i amb això saber la latitud.

Ulugh Beg va construir un sextant per calcular la posició de les estrelles en el firmament, els solsticis, l’eclíptica... tot amb una precisió mai coneguda. La gràcia és que com més gran sigui el sextant menor serà l’error de la mesura. Doncs el sextant de Samarcanda feia gairebé quaranta metres d’altura!

Amb aquell i altres instruments i un equip d’astrònoms ben preparats es van fer les “Tables d’Ulugh Beg” un catàleg amb la posició de 1018 estrelles i que fins segles més tard no van poder ser igualades. Fins i tot ara, quan es comparen amb les dades del satèl·lit Hipparcos, s’observa que els errors són mínims. Un altre exemple de l’exactitud dels seus càlculs és el fet que va poder calcular la durada de l’any amb un error de tan sols 58 segons.

Però, ai! Ulugh Beg era tan bon científic com mal polític. Els seus predecessors seguien tots els preceptes religiosos i mantenien clergues en els llocs de poder de l’estat, però Ulugh Beg no va tenir aquesta precaució. Els va substituir per savis i això va fer que tothom es girés contra d’ell. Al poble ja li estava bé ser dirigit pels “mullahs” però no per simples homes per molt savis que fossin, i el clergue no volia perdre el control ni el poder que disposava. Això va fer inevitable el tràgic final d’Ulugh Beg. El seu fill es va revoltar i en va sortir guanyador. Després un decret religiós (una fatwa) va concedir el dret de revenja a un mercader que, aprofitant un viatge d’Ulugh Beg a la Meca, el va assaltar i el va decapitar. Allò va marcar l’inici de la decadència del coneixement científic a Samarcanda.

Ara únicament queda la memòria d’esplendors passats i el record de la declaració més coneguda d’Ulugh Beg: “La religió s’esvaeix com la boira, els imperis passen i sols restaran eternament les obres dels savis”.

Aquesta entrada és obra de Daniel, autor del bloc Centpeus i publicada l'octubre passat en el seu bloc. Gràcies per l'autorització i pel relat !