Un tímid somriure

Ishkashim és una població del Tadjikistan, un oasi a tocar del cel, o potser també és una població de l'Afganistan, o són dos pobles amb el mateix nom, tant se val, Ishkashim és on vaig conèixer la família Sanavbar, els meus hostalers: el pare es diu Usmon, un home de somriure tímid, ulls d'infant entremaliat, amples espatlles i mans de gegant.

Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.

Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.

Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.

Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.

(Veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

La música del dilluns

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

La mirada riallera de Garm Chashma

Ambaixada a Tamerlà

"VIII. 18: La mezquita qu'el Señor mandó fazer por onor de la madre de Cano, era la más onrada que en la ciudat avía. E desque fue acavada, no se pagó de la portada, que era baxa, e mandola derrocar. E fizieron dos foyos ante alla para do pasasen los cimientos; e porque fuese más aína fecha, dixo qu'el mismo quería tomar carga de acuciar la meatad de la una parte, e mandó a dos privados suyos que tomasen carga de la otra meatad; e que vería quien pornía su obra mas aína en salvo. E el señor era ya flaco e no podía andar por su pie ni a cavallo, salvo en andas; e fazíase cada día llevar en unas andas, e estava ende una pieça del día acuciando; e desí mandava traher mucha carne cozida, e echávangela a los que andaban en el foyo desde arriba, como quien la dava a los perros. E aun él mesmo con su mano les echava d'ello. E con esto andava tanta acucia que era maravilla. E aun el señor les fazia a las veces echar dineros en aquel foyo. E en esta obra labravan así de dia como de noche. E esta obra e la de la calle cesó por las niebes, que venían ya."

Text del llibre "Ambaixada a Tamerlà" (1403-1406) de Rui González de Clavijo que fa referència a la construcció de la mesquita de Bibi Khanum a Samarkanda.

La maresma de l'est

La llengua, i en especial l'escriptura, són un reflex fidel de la societat xinesa tradicional. L'educació confuciana tradicional tenia entre els seus llibres bàsics el Llibre dels Noms (Baijiaxing), que consisteix en un llistat d'aproximadament 450 cognoms xinesos que fou de memorització obligatòria a partir del segle XIII entre els estudiants.

En xinès, el cognom (姓 xing) precedeix el nom (名字 mingzi), a l'inrevés que en la majoria de llengües. El nombre de cognoms xinesos és molt limitat. La manera més usual d'anomenar "el poble" (entès com a nació o comunitat) en xinès és amb l'expressió laobaixing, literalment "els cents vells cognoms". La varietat no es pot comparar a la d'una llengua com el català, i de fet un reduït nombre de cognoms serveix per anomenar la majoria de xinesos: els 200 cognoms més freqüents actualment representen al voltant del 96 per cent de la població de la República Popular de la Xina; això vol dir que més de 1.000 milions de persones comparteixen aquests 200 cognoms. De fet, es calculen que hi ha alguns cognoms que corresponen a més de 50 milions de xinesos.

Pel que fa al seu significat, cognoms i noms presenten diferències. Malgrat que alguns cognoms xinesos són caràcters amb un significat molt definit i d'ús habitual (Wang vol dir "rei", Huang vol dir "groc", Bai "blanc", Lin "bosc", etc.), n'hi ha molts altres que han perdut amb els anys tot significat. En canvi, els noms xinesos estan totalment carregats de significació. Tradicionalment, l'elecció del nom dels fills i filles per part de tot la família (no només els pares) era un esdeveniment molt important, ja que es pensava que el nom podia influir en l'avenir de la família. I no solament s'escollia pel significat, sinó també pel nombre de traços de què estaven formats els caràcters (que havia d'estar en consonància amb el dia de naixement) o els elements de què estaven formats.

El significat dels noms acostumava a ser un reflex dels anhels de la família i en cap cas no s'heretava els nom dels progenitors o dels avantpassats. Per exemple, uns pares que no tinguessin descedència masculina, a la seva segona o tercera filla li podien donar un nom com Zhaodi, format pel caràcter zhao (昭), "cridar", "fer venir", i el caràcter di (弟), "germà petit", amb l'esperança de tenir un fill baró en el futur.

D'altres vegades el nom revela l'època històrica a què pertany. Per exemple, durant el maoisme molts xinesos van adoptar noms que mostraven la seva adhesió a la ideologia comunista. Així, un nom força habitual del període era Jingdong (敬东 "respectar" + "est"), que es pot traduir com "venerar a (Mao Ze)dong", aprofitant que el nom de l'ex president contenia la paraula "est".

Pel que fa el contingut, els caràcters que fan referència al mar, les muntanyes, algunes plantes i animals o les virtuts confucianes acostumen a formar noms masculins; en canvi, els caràcters que fan referència a fenòmens meteorològics humits (la pluja, la boira), la majoria de les flors, les pedres precioses o algunes virtuts com la modèstia apareixen en els noms de les dones, tot i que no és pas una regla estricta.

Però no tots els noms xinesos mostren el seu significat de manera tan clara. De vegades s'escullen dos caràcters sense aparent relació semàntica, o es busquen caràcters amb un determinat radical que tinguin un efecte benèfic per a la família.

Un cas prou conegut és el nom del president Mao Zedong (毛泽东). Quan els seus pares van demanar els serveis d'un endeví perquè fes l'horòscop al seu fill, com era tradicional, aquell va descobrir que segons la cosmologia popular xinesa la família estava greument mancada de l'element aigua, fet que podia tenir conseqüències fatídiques. Per això els pares van escollir per al nom del seu fill un caràcter, ze (泽), "maresma", format amb el radical "aigua", amb la intenció de solucionar aquella mancança.(1)

Ara, sabedor del significat del nom, descobreixo la llum i la foscor de l'aigua en el retrat de Mao Zedong a la Ciutat Prohibida de Beijing.

(1) Aquest text és un extracte del llibre "L'escriptura xinesa" de David Martínez Robles de l'editorial UOC (2005).

El basar Rajah a Rawalpindi

Visc a l'Hotel United a pocs metres del basar Rajah, el cor de Rawalpindi. Totes les aromes de les espècies i els perfums orientals es troben en una lleugera brisa de l’hotel, enmig del soroll caòtic dels crits dels venedors, del regateig entre els homes, dels cops de martell dels artesans o de les crides a l’oració del migdia.

I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d'Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.

Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones...?) i de multitud de parades de queviures.

Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d'ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s'exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d'anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s'hi venen baguls d'alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre.

Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria... La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d'alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.

I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera... La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.

Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua...?

(veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Rawalpindi: Art sobre rodes

Els artistes de Chiniot

Baltit Fort: un palau a tocar del cel

Lung-ta: els cavalls del vent

"... Deixeu que el vent s'endugui les vostres oracions. Que els cinc elements sobrevolin tot l'univers i la seva llavor es depositi al cor de tota la humanitat..."

Litang és una petita ciutat a més de 4.000 metres d'alçària a la província xinesa de Sichuan, envoltada de muntanyes nevades i de pastures plenes de ramats de nors (el nom genèric del iac - mascle- i de la dri - femella) que formava part de l'antic regne del Tibet. Aquí, la cultura tibetana gaudeix de bona salut com es pot veure pels rostres de la gent i l'idioma emprat.

Malgrat anar ben equipat som a la darreria d'octubre i tinc molt de fred, les nits són gelides i quan cada dia, en llevar-me, ho comento al meu amfitrió Tenzin el seu rostre s'omple d'incontrolables riallades: per ell, encara fa calor...

Ahir, a la tarda, vam anar tots dos fins a un dels "chorten" (estupes) que envolten la vila on em mostrà els cavalls del vent: "Lung-ta", les oracions budistes en forma de bandereta penjades a tota la serralada de l'Himalàia. Una de les més valuoses és la que té, en el centre, una imatge d’un cavall blanc muntat per tres joies en flames que representen a Budha (l'Il.luminació), el Dharma (els ensenyaments budistes) i la Sangha (la Comunitat budista) i per això, s'ha adoptat aquest nom: "cavalls del vent" per anomenar el conjunt d'aquestes oracions.

En aquestes imatges, al voltant del cavall hi ha uns “mantres” o oracions escrites en sànscrit. La tradició diu que els "cavalls del vent" s’han de penjar de manera que el vent passi per sobre de la superfície de la bandereta. D’aquesta manera l’aire es purifica i s’endú les oracions i els desitjos escampant-los per tot arreu. Els "cavalls del vent" estan fets en roba de cotó de cinc colors diferents que identifiquen als cinc elements que formen la vida: el blanc correspon a l’aire, el vermell al foc, el groc a la terra, el verd a l'aigua, i el blau a l'espai.

Les banderetes no poden tocar el terra ni es poden despenjar abans que no es desintegrin amb el vent, la pluja i el sol. Ahir, Tenzin em va mostrar unes que havia penjat i em parlava sobre els seus desitjos escampats al vent: tenir una llarga vida i força fortuna... Poca estona després, mentre es continua rient de mi, marxem ràpid cap a la seva llar ja que necessito l'escalfor del vermell on hi viu el foc...

(veure el mapa de la zona)

Pd. Aquest cap de setmana vaig assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers i us recomenaria la consulta del video de la taula "Blocs i Literatura" coordinada pel Toni Ibañez ja que fou molt interessant...

Entrades relacionades:

No tinc temps...

El búfal i el iac

La música del dilluns

Era nit tancada al Tadjikistan i, pausadament, em dirigia pels foscos carrerons a l’alberg on dormia a Dushanbe (paraula tadjika que traduiríem per “dilluns”, - un bon nom per la capital d’un país -), les febles llums dels fanals eren l’única companyia més enllà de les veus a les llars, la flaire d’un àpat calent, el xiuxiueig dels ocells o algun soroll estrident de fregar plats.

Tanmateix, mentre el cap se'm perdia en oblidades reflexions, alguna cosa em va cridar l’atenció. A menys d’un parell de metres d’on em trobava hi havia una casa de fusta gastada amb una tènue il•luminació, com a la resta del carrer. D’una finestra oberta envoltada de parets groguenques sorgien unes notes musicals... aquells tons em van fer aturar. Com un aire pur el seu deliciós so va penetrar en els meus pulmons... Era una música que transmetia melangia i calidesa, fragilitat, complicitat, tendresa. El seu ritme volava juganer per les ombres i lentament pujava cap al cel.

Vaig restar una bona estona recolzat a la paret embadalit per la melodia. Una conversa entre els habitants de la casa va acabar amb l’improvisat concert de tar, un tipus de llaüt, i poc després vaig continuar el meu camí...

I tres anys després, mentre camino pel centre de Barcelona, unes notes brollen en el meu interior i em transporten a aquell màgic instant. Avui, també és dilluns.

No tinc temps...

Un home molt ocupat sentí parlar d'un savi lama i decidí visitar-lo. Era un destacat comerciant, però albergava algunes inquietuds espirituals i per això visità el monjo. Així que va viatjar fins a on estava el lama per ser rebut per ell.

- Encara que sóc un home de negocis molt ocupat - va dir -, tinc inclinacions espirituals, venerable mestre. Per això he vingut a veure-us. Volia trobar-me amb vós i escoltar algunes de vostres, sens dubte, sàvies paraules. Sé que heu dedicat part de la vostra vida a la meditació i que heu copsat veritats d'una realitat superior que se m'escapen.

- Cadascun ha d'acostar-se per si mateix a aquesta realitat superior - va dir el lama -. Però sí vull prevenir-te que ja no ets jove i que seria convenient que comencessis a interessar-se de debò per la vida espiritual. No només que tinguis algunes inclinacions espirituals, sinó que comencis a practicar.

L'home es va encongir d’espatlles en un gest com per disculpar-se i va explicar:

- Ho faria, però estic tan ocupat! He d'atendre els meus innombrables negocis, assistir a reunions de treball i congressos, fer-me veure en festes socials, canviar punts de vista amb els meus col·legues, respondre a les nombroses cartes que m'arriben... Estic tan atrafegat!

El lama va dibuixar un somriure. Va moure el cap lleugerament, pensatiu. El visitant va afegir:

- He de viatjar per a atendre els meus negocis, parlar per telèfon sense parar, fer estudis de mercat... Estic tan ocupat!

- Bé, bé - va dir afablement el mestre -. Quan moris (i la vida és molt curta, no te n’oblidis), algú comentarà, o fins i tot restarà escrit a la teva làpida: “Heus aquí que ha mort un home que va saber omplir la seva vida d'inútils activitats”.

- Enhorabona ! - va concloure el monjo-.

Entrades relacionades:

El búfal i el iac

Lung-ta: els cavalls del vent

Els artistes de Chiniot

La decoració dels autobusos amb colors i imatges d’indrets del país o referències religioses és una tradició que troba els seus inicis quan la classe dirigent del Raj, l’administració britànica colonial del subcontinent de l’Índia, va voler decorar els seus carruatges de cavalls amb motius vius per tal de mostrar la seva superioritat econòmica i cultural enfront la població local.
Més tard, als anys 20 del segle passat, la companyia d’autobusos de Kohistan cercava una manera d’aconseguir més passatgers i foren els dibuixos d’un artista local reconegut, en Ustad Elahi Buksh, qui amb l’ajuda de la comunitat artística d’una població veïna, Chiniot al Punjab, van decorar la flota d’autobusos d’aquesta província.

Cal tenir present que la comunitat artística de Chiniot era la més reconeguda al sud d'Àsia des de feia segles ja que havien format part dels equips d'arquitectes i artistes que van crear les més impressionants obres d’art de l’època de l’Imperi Mogol (entre els anys 1526 i 1707 dc.). Palaus com el Taj Mahal d’Agra, conegut arreu, la tomba d’Humayun (un dels emperadors mogols) a Delhi, la mesquita i el palau imperial de Fatehpur Sikri a prop d’Agra, o el mateix palau d’Omar Hayat a Chiniot són alguns exemples de constrcuccions arquitectòniques de bellesa i delicadesa extraordinàries.

Posteriorment, les decoracions dels autobusos de passatgers o dels camions de transports de mercaderies es va estendre per tot el Pakistan, l’Índia i d'altres indrets d’Àsia i van començar a esdevenir un element distintiu de l’art d’aquestes zones ampliant els motius pictòrics i la complexitat de l’obra.

Amb els pas dels anys, els materials emprats inicialment, la fusta i la pintura, no han estat substituïts sinó complementats amb el metall, el plàstic, les teles i teixits, i darrerament, per les llums de colors en increïbles i complexes sistemes d’il·luminació que fan cada cop més espectaculars i plens de bellesa aquests vehicles.

Pd. Estimat Pakistan: "... Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra..." Benazir Bhutto.

Rawalpindi: Art sobre rodes

Un tigre que persegueix una gasela , uns versicles del Corà, una treballada representació a escala de la gran mesquita de Faysal d'Islamabad. A tocar, i resseguint un preciós fons verd poma trobem una desena de flors i fulles d’estridents colors que es troben encerclades per uns llaços platejats. Penjant a banda i banda, banderetes del Pakistan i uns picarols decorats com a flors de pètals grocs, vermells i blancs.

Una barreja explosiva i seductora de vius colors, de simbologia islàmica i d’imatges quotidianes és l’art sobre rodes dels autobusos de passatgers, dels camions que transporten mercaderies, i dels petits "auto-rickshaws" que fan de taxi pels caòtics carrers de Rawalpindi, “Pindi” pels locals.

Aquests autobusos s’omplen de passatgers encabits en qualsevol racó del seu interior o del seu sostre, acompanyats de caixes, embalums i paquets de tot tamany i pes. Les rutes, algunes de més de vint hores, comencen al centre del país i arriben fins a Lahore, Peshawar o Gilgit. Una experiència que recomanaria fer un cop a la vida per deixar-se seduir per l’ambient de l’estació d’autobusos, pels colors dels transports i per paisatges d’extraordinària bellesa.

Premi Blog Solidari

Fa pocs dies, dues persones: un amic, l'Oriol, autor de "Transitant", i Bala perduda, autora de "Verba Volant, Scripta Manent" van guardonar Amu Daria amb el Premi Blog Solidari... Moltes gràcies !!!

Aquest premi destinat a destacar blocs amb els quals es comparteixen opinions o valors el vaig rebre també fa uns dies per un altre bloc: El bloc dels viatges i voldria afegir una petita modificació a les normes de la cadena...

Més que destacar un bloc per sobre d'altres (podeu llegir els nominats per El bloc dels viatges), moltes vegades descobreixo entrades d'una bellesa única, que em va fan sentir quelcom especial, o que m'emocionen... Per això, en lloc d'uns blocs en genèric voldria nominar i premiar set posts i així, proposar-vos gaudir tots plegats del plaer de la seva íntima lectura:

- LLibres secrets del bloc El Llibreter que s'inicia amb aquests mots: "Han passat tres mesos i no se n’ha venut cap. Tres mesos d’espera lenta i infructuosa sobre la taula de novetats. Alguns lectors han fullejat els títols que hi ha a tocar, i n’han comprat alguns. A aquest llibre secret, com a molt, algú li ha dedicat uns segons per tornar-lo a lloc gairebé immediatament després d’haver llegit d’esma la contraportada o la solapa..."

- Uldz del bloc El transsiberià (entre altres coses), que diu: "Sota el portàtil des d'on escric hi tinc una alfombreta gegant pel ratolí, comprada a l'Altaïr, on hi ha un mapamundi dibuixat. Vaig pensar: busca alguna ciutat que diguin, preguntat com deu ser i busca'n fotos. A Mongòlia (país que cada cop m'agrada més) hi ha cinc ciutats dibuixades:Ulan Bator (la capital), Darhan, Erdenet, Hovd i Uldz..."

- La joventut queda enrere del bloc La mà de la valencianeta del meu estimat Francesc Nolla que comença així: "Mainada, em faig gran. Sí, de veritat, noto que ja no sóc jove. No parlo de l'ànima o l'esperit, ni de divagacions etèries sobre l'eterna joventut. No, cada dia veig més clar que fa un temps vaig passar alguna ratlla..."

- El pueblo manda y el gobierno obedece... del bloc Fotografies i escrits que comença tot dient:
"- Senyor- li digué-, ...us demano perdó de preguntar-vos...
- Et mano que em preguntis- s'apressà a contestar el rei.
- Senyor, on és que regneu vós?
- Pertot- respongué el rei amb gran senzillesa.
- Pertot?..."

- Sobre les sirenes, en l'apartat dels contes del bloc Les llunes de Miranda, i que fa així: "Si es dóna el cas inaudit i extraordinari d’entrar en contacte amb una sirena és important saber que elles guarden en la part més fosca del seu inconscient aquàtic una antiga remor de terra ferma, de quan tenien peus i cames. És per això que valoren especialment els éssers de peus calents ..."

- La mà d'Amélie del bloc Eva i les coses petites que diu: "Avui ens expliquen les notícies que ha arribat a destí una carta que fou escrita al 1915 per un soldat britànic a la seva estimada des del front, durant la Gran Guerra..."

- Les mirades de l'Índia del bloc De l'Índia a l'eternitat, i ens mostra els seus secrets i fa així: "...són una finestra a la magia i la tendresa que et captiva, són el tresor i el poder que et pren a trossets el cor..."

Espero que en gaudiu força...

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

Khorog a principis de setembre es llevà frenètica: els infants marxaven cap a les escoles, les botigues de queviures s'omplien de grupets de clients, el basar estava en plena activitat i en poca estona em trobava embarcat en un minibús en direcció desconeguda en ruta per la Pamir Highway. Érem una quinzena de persones, una saca de correus i un munt de caixes i bosses que lentament avançàvem per una carretera cada cop en més mal estat.

Havia estat incapaç de poder entendre cap a on ens dirigíem o de poder explicar on volia anar, però podia respirar tranquil ja que només hi havia una única carretera i únic sentit.

La proximitat entre els passatgers era força intensa i això afavoria les mirades d'interès, mútues, el contacte a cada sot del terra, i l'incipient intent de qualsevol conversa destinada al fracàs...

Poc després de quatre o cinc hores de somriures i frases inacabades ens vam aturar a un petit llogaret format per una vintena de cases; en arribar, un modest establiment de queviures ens va proveir de galetes i d'alguna desconeguda beguda gasificada. Aquest fou el moment en el qual vam començar decididament a demostrar interès i a crear el clima adient per fer-nos fotos i incrementar la confiança.

La Pamir Highway de 311 km va des de Khorog fins a Murghab, i des d'allà es considera que fent els 227 km que resten fins arribar a Sary Tash (Kirguizistan) s'ha fet la ruta sencera.

Poc podia pensar en els plaers, en els aprenentatges que descobriria en les properes setmanes: m'esperaven muntanyes com el Pathkor de 6.803 metres, pics nevats com el Lenin de 7.134 metres o com el Somoni (abans anomenat Comunisme) de 7.495 metres, glaceres com la Fedchenko, llacs alpins com el Karakul o el Kyzylgorum, fortaleses com Zulkhomor, planes i prats com les d'Alichur, rius com el Akbaital o el Ghunt, passos de muntanya i serralades.

I també, m'esperaven nits fredes sota milers d'estels, compartir l'àpat amb els nòmades de l'espai i el temps, descobrir la cosmologia del sostre del món... el trajecte va continuar i, unes hores més tard, vam arribar a Jelandy, l'indret on vaig adonar-me que acabava aquell viatge en minibús. Era el seu final, i durant els següents dies vaig descobrir que no hi havia cap més transport a excepció de l'autoestop.

El príncep astrònom de Samarcanda

El conflicte entre la ciència i la religió, o més exactament entre científics i religiosos ha sigut una constant al llarg de la història a partir del moment en que algú va decidir fer servir el cervell per interpretar el món que l’envoltava. Ara es parla de l'ofensiva dels creacionistes contra la teoria de l’evolució. També són ben coneguts els problemes que va tenir en Galileu amb l’Església a mida que la idea que la Terra no era el centre de l’Univers s’anava imposant (eppur si muove).

Però en altres cultures també s’han donat aquests conflictes i fa poc n’he descobert un de particularment il·lustratiu. El cas d’Ulugh Beg, també conegut com “el príncep astrònom”.
Fa uns 600 anys, una de les grans urbs del món civilitzat era la mil·lenària Samarcanda. Un nus clau en la ruta de la seda, que va ser convertida en la capital de l’imperi d’Amir Timur (o Tamerlà). Artistes, pensadors i científics d’arreu de l'Islam van instal·lar-s'hi, de manera que el coneixement va florir enmig de les majors joies artístiques. En aquell ambient va créixer el nét de Tamerlà, que va adoptar el nom d’Ulugh Beg (Gran Príncep) quan va ser escollit com a futur sobirà de l’imperi.

Ulugh Beg va resultar fascinat per diferents branques del coneixement. Cosa fàcil si tenim en compte l’ambient on es va criar, envoltat de savis, artistes i filòsofs extraordinaris. I això es va notar quan va arribar al poder, als quinze anys. Ben aviat va començar a fer coses poc habituals. Naturalment va emprendre la construcció de grans edificis, i entre ells la de “madrasses”, unes escoles que feien de mesquita, internat i escola tot alhora.

L’interessant és una frase que es troba en la madrasa de la ciutat de Bukhara. “La Recerca del coneixement és el deure de tot musulmà i un dels deures de tota musulmana”. Ara aquesta distinció entre homes i dones ens semblaria inacceptable, però en aquella època les dones estaven excloses de l'educació. El fet que Ulugh Beg considerés que elles també tenien dret a accedir a l’educació i les acceptés a les madrasses es considerava una indecència en els àmbits més extremistes. Aquella frase era una revolució.

Un altre edifici notable que va construir va ser un observatori astronòmic. I dins de l’observatori, la part més important va ser un sextant. A mi, un sextant sempre em recorda l’aparell que feia servir el capità Haddock per calcular la posició del vaixell quan anaven a buscar el tresor d'en Rackham el Roig. I és que durant molts segles el sextant va ser un aparell imprescindible per navegar. Quan encara no hi havia GPS el sextant permetia calcular l’altura a la que es troba un astre respecte de l’horitzó i amb això saber la latitud.

Ulugh Beg va construir un sextant per calcular la posició de les estrelles en el firmament, els solsticis, l’eclíptica... tot amb una precisió mai coneguda. La gràcia és que com més gran sigui el sextant menor serà l’error de la mesura. Doncs el sextant de Samarcanda feia gairebé quaranta metres d’altura!

Amb aquell i altres instruments i un equip d’astrònoms ben preparats es van fer les “Tables d’Ulugh Beg” un catàleg amb la posició de 1018 estrelles i que fins segles més tard no van poder ser igualades. Fins i tot ara, quan es comparen amb les dades del satèl·lit Hipparcos, s’observa que els errors són mínims. Un altre exemple de l’exactitud dels seus càlculs és el fet que va poder calcular la durada de l’any amb un error de tan sols 58 segons.

Però, ai! Ulugh Beg era tan bon científic com mal polític. Els seus predecessors seguien tots els preceptes religiosos i mantenien clergues en els llocs de poder de l’estat, però Ulugh Beg no va tenir aquesta precaució. Els va substituir per savis i això va fer que tothom es girés contra d’ell. Al poble ja li estava bé ser dirigit pels “mullahs” però no per simples homes per molt savis que fossin, i el clergue no volia perdre el control ni el poder que disposava. Això va fer inevitable el tràgic final d’Ulugh Beg. El seu fill es va revoltar i en va sortir guanyador. Després un decret religiós (una fatwa) va concedir el dret de revenja a un mercader que, aprofitant un viatge d’Ulugh Beg a la Meca, el va assaltar i el va decapitar. Allò va marcar l’inici de la decadència del coneixement científic a Samarcanda.

Ara únicament queda la memòria d’esplendors passats i el record de la declaració més coneguda d’Ulugh Beg: “La religió s’esvaeix com la boira, els imperis passen i sols restaran eternament les obres dels savis”.

Aquesta entrada és obra de Daniel, autor del bloc Centpeus i publicada l'octubre passat en el seu bloc. Gràcies per l'autorització i pel relat !

Osh Bazaar

Menys el sostre, tota la sala era de marbre blanc: el terra, les columnes de l'entrada, les escales que portaven al pis superior o al terrat, les parets, i les estàtues que es trobaven al fons de la sala, enfront de l'entrada. Unes imatges clàssiques d'un home i d'una dona que ens rebien directament en entrar al recinte; ell, vestit d'obrer i ella, de camperola, tots dos amb una posició de força i lleugeresa, aixecant el seu cos i la seva mirada cap al cel.

La mà esquerra de l'home duia un martell, la mà dreta de la dona duia una falç i totes dues mans es trobaven endavant i per sobre dels seus caps en direcció a un cel infinit i a un nou futur. Una imatge plena de plasticitat i de bellesa. Els seus llavis restaven muts com si sabessim que cap dels passavolants tenia esma per escoltar la seva història, la història del Kirguizistan i de la Unió Soviètica.

Em trobava en el mercat de la carn. De nou, vaig perdre la meva mirada en el marbre lluent, amb aquell toc farinós eixamplat per la llum dels fanals, i que reflectia tots els matisos del vermell. Hi havia els vermells foscos, els escarlates, els marrons vermellosos i les tonalitats del carmesí, fins i tot, hi havia un vermell emboirat. Mai no hagués pensat que podien donar-se en un únic espai tantes tonalitats de vermell.

Observava amb curiositat la gent que creuava, una munió de persones recorrien els carrerons que s'havien creat al voltant de les parades, i l'olor a carn omplia tot el palau. Sí, aquell recinte semblava un palau reconvertit en un escorxador, però sabia que no era així, senzillament era un més dels edificis d'arquitectura soviètica creats per a ús públic: un mercat amb una construcció sorprenent per la meva mirada occidental. Un exemple del realisme socialista.

Durant la resta del matí, vaig visitar altres edificis com aquell. A fora, la sensació era diferent, la llum del dia, la barreja d'olors, el meravellós caos dels mercats de fruites i verdures on innombrables parades mostraven apassionadament els seus productes: melons, síndries, préssecs, pomes i peres, fruites seques, llavors de carbassa, arrossos, pastes... Vaig comprar fruita en alguna d'aquestes parades i mentre la tastava passejava seduït pels vius colors i eixamplava la respiració amb la suau i freda brisa de les muntanyes nevades.

Quin contrast en un mateix mercat ! Ordre i caos, llum i foscor, present i passat. A Bishkek, la capital del Kirguizistan, existeixen molts mercats, i el que més em va impressionar, fou aquest: Osh Bazaar.

El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant

"... I és així com hauria de mirar un Bodhisattva el món temporal de l'ego:

Aquest món és transitori, és com una estrella que cau, o Venus eclipsada per l'alba, una bombolla en el corrent d'un riu, un llampec en un núvol d'estiu, la flama d'una espelma que parpelleja, un esperit i un somni... i se'n va" .

Aquesta és la darrera oració del Sutra del Diamant, el llibre imprès més antic del món, realitzat en un paper gris imprès amb caràcters xinesos que té una longitud de cinc metres i que està enrotllat en un cilindre de fusta. Els sutres són textos budistes que tenen algun ensenyament religiós el qual sovint troba en Buda la inspiració espiritual.

El seu autor és Wong Jei nascut el "tretzè dia del quart mes del novè any de Xiantong" (11 de maig de 868 del nostre calendari), tal com queda recollit al final del text dedicat als seus pares. El rotllo fou imprès a partir de set blocs de fusta. La tècnica d'aquesta primera "impremta" consistia a pintar els caràcters sobre paper i sobreposar un bloc de fusta on quedava impresa una imatge especular de l'escrit en el paper. Aleshores es rebaixava a mà la fusta perquè aquests caràcters quedessin en relleu i, a partir del bloc de fusta rebaixat, es podien imprimir les còpies desitjades.

L'incunable fou redescobert l'any 1907 per l'orientalista Marc Laurel Stein a les coves de Mogao a Dunhuang al nord-oest de la Xina. Les Coves de Mogao són un gran complex de santuaris excavats en la roca i l'origen del qual es remunta a mitjan segle IV, quan d'acord amb la llegenda, al monjo Lo-Tsun se li van aparèixer milers de Budes simultàniament i li van demanar albergar allí un santuari. Des d'aquell dia van començar a decorar aquestes coves que amb el pas dels anys albergarien tota mena de pintures i escultures. Actualment, el Sutra del Diamant es troba, com molts dels tresors de l'antiguitat, fora del seu país d'origen, en concret a la British Library de Londres.

El búfal i el iac

El búfal i el iac són dos animals molt singulars. Tenen en comú la seva capacitat de resistència, la seva solidesa, la seva mansuetud, la seva bellesa i la seva simpatia. Ambdós són bòvids, però el búfal habita a les planes i a les muntanyes d’alçària mitjana, mentre que el iac s’està als altiplans i, per tant, en llocs de molta alçada. I heus aquí, perquè així és el joc capritxós de la vida, que un búfal i un iac es van fer amics.

Llavors va començar el problema per a ambdós. Per què? Doncs perquè quan el búfal acudia a visitar el iac als seus estatges, se sentia marejat, cansat i, en suma, patint el desagradable mal de muntanya; i quan el iac anava a visitar el búfal a les seves terres es notava alacaigut, víctima d'una insuportable calor i d'un aire irrespirable. El búfal i el iac es queixaven. Els unien estrets llaços d'amistat, però cada vegada que un visitava l'altre en veritat que la cosa es complicava. Estava en joc, fins i tot, la salut d'ambdós.

- Però jo, germà iac, no vull deixar de veure't -va dir tristament el búfal.

- Amic búfal, tampoc jo voldria mai deixar de veure't.

Què fer? Com resoldre el problema? El búfal i el iac van consultar un ermità. Estaven molt apesarats. L'ermità era un home de ment clara. Va escoltar amb paciència els animals. Fins i tot va veure alguna llàgrima en els ulls del búfal. I digué:

- No us preocupeu, amics meus. L'important és sempre trobar el punt d'equilibri.

- El punt d'equilibri? -van preguntar estranyats tots dos alhora.

- Així és -va dir l'ermità-. Per què creieu que m'he dedicat a la meditació i a les privacions durant tants anys? Per trobar el punt d'equilibri.

- En què ens pot ajudar això? -va preguntar el iac.

- Com soluciona això el nostre problema? -va preguntar el búfal.

- En el punt d'equilibri sempre està la resposta. Us diré el que heu de fer. Cerqueu conjuntament el terreny del mig en el qual pugueu reunir-vos, cedint cadascun una mica, però sense exagerar. Que el iac baixi fins on li sigui possible sense perjudicar-se i que el búfal pugi fins on pugui sense danyar-se. En aquesta franja de terra us trobareu.

El búfal i el iac van trobar la solució gràcies al bon consell del savi ermità. Han fixat el seu lloc de trobada i han descobert dues coses molt importants: el valor de l'amistat i la doctrina de l'equilibri.

Taklamakan, el desconegut...

"... Allà, en el límit de l'horitzó, on s'alçaven les formes nobles i arrodonides de les dunes de sorra que mai em cansava de mirar, més enllà, en un silenci sepulcral, s'estenia el desconegut..."

Sven Hedin (Taklamakan,1895)

L'home que va poder regnar...

Com deia fa mesos, en començar a escriure en aquest bloc, no recordo quin va estar el primer cop que em vaig deixar seduir per l'atracció d'imatges i de mots desconeguts i exòtics; tanmateix, sí que recordo llegendes, novel·les o pel·lícules que em van fer néixer la passió pels viatges, i una va ser "L'home que va poder regnar".

És una pel·lícula d'aventures perfecta ! Té acció, emocions, ironia, bona música, excel·lent muntatge, un atractiu ritme, una gran direcció i els dos protagonistes principals (Sean Connery i Michael Caine) fan una exquisida interpretació. I al mateix temps, se'ns ofereix una mirada crítica de l'imperialisme i de la cobdícia humana.

L'argument està basat en una obra autobiogràfica de Rudyard Kipling i la pel·lícula, dirigida per John Huston, es situa a l'Índia Britànica de l'any 1880: Un dia, arriba a la porta de Kipling (un jove reporter d'un diari britànic a Lahore) un pobre home, Peachy Carnahan, i li fa saber les increïbles aventures que ell i el seu company, Daniel Dravot, han viscut en els últims mesos.

Trobant-se de servei a l'Índia, Carnahan i Dravot, dos militars britànics que busquen qualsevol manera per fer-se rics, planegen viatjar a la desconeguda terra de Kafiristan, i es comprometen a ser reis de tan remot lloc. Una vegada allí, ensinistren a les poblacions en l'art militar, aconseguint un enorme exèrcit. Aprofitant un fet casual, Dravot es fa passar pel fill d'Alexandre el Gran, amb la finalitat de robar totes les riqueses de la ciutat, i comença a regnar al Kafiristan, casant-se amb una jove anomenada Roxana.

En resum, un relat èpic, a vegades tràgic, a vegades gloriós, que ens ensenya que: "altres pobles, altres costums...", com ens recorden, amb flema britànica, els protagonistes en dues de les millors escenes de la pel.lícula.

Yueyaquan, el llac de la mitja lluna

El desert del Gobi es troba a només sis km del centre de Dunghuang, i agafant un autobús públic des d'aquesta població es pot fàcilment arribar. Allà, al final d'una avinguda coronada per un clàssic arc xinès, el desert ens dóna la benvinguda.

La sorra s'enxarxa amb plàstica bellesa amb les darreres cases de Dunhuang, el reparador oasi on he pogut descansar uns dies tal com feien les caravanes i els viatgers des de fa segles.

Aquestes primeres serralades de sorra són conegudes arreu del país pel nom de Mingsha Shan que traduït seria "les muntanyes de la sorra cantant", pel so del vent quan les agita de dia i de nit.

Assegut al llom de la duna, la vista es perd a l'horitzó i les converses amb Bertrand, l'amic belga que m'acompanya, es van fent més transcendents. Els pensaments vaguen lliurement al ritme de la música nascuda d'aquest màgic ball de lluent sorra i coent vent.

A poca distància, es troba una de les meravelles de la naturalesa, el llac de la mitja lluna, Yueyaquan. Enmig d'aquest àrid oceà sorgeix, com si es tractés d'un miratge, un petit llac envoltat per muntanyes de sorra pels quatre punts cardinals. Un riu subterrani l'abasteix i a la seva riba es troba una pagoda xinesa d'arquitectura tradicional han, un lloc habitual de visita pels habitants de la zona.

Tornem a girar la vista a l'horitzó, i allà descobrim l'entrada al desert infinit...

(veure mapa de la zona)

Osh: L'obertura Larsen...

Un passeig per la ciutat d’Osh, la segona ciutat del Kirguizistan i la capital de la vall de Fergana és força interessant. Una ciutat on es barregen el caos asiàtic i les restes de l’ordre soviètic, on l’islam ha substituït el comunisme en les oracions i consignes, i on es pot visitar un dels mercats més importants d’Àsia Central, el basar "Jayma", on podem trobar tant els barrets blancs típics del país anomenats "ak kalpak", com ganivets tadjiks, teixits xinesos, fruites i verdures conreades a l’Uzbekistan, ferradures pels cavalls, mobles artesans, cd’s piratejats de música tradicional i moderna, o sofàs i cadires de llana. Osh és la ciutat més uzbeka del Kirguizistan.

Després de tot el matí vagarejant entre les parades i la gent, i de prendre'm una bozo -la cervesa kirguisa feta de panís- un es pot acostar al parc que es troba a la riba del riu Ak-Buura, i passejar a l’ombra dels plataners fins arribar a una curiosa atracció, un avió Yak-40.

A la vora, una gentada es troba dempeus seguint amb interès un grup assegut de jugadors d’escacs que disposen d’una ampla filera de taules i taulers. Fa temps, potser des dels set o vuit anys i fins els tretze, em va fascinar jugar a escacs. Em passava els dissabtes pel matí a l’escola amb altres companys jugant i jugant, i els moviments de les peces eren un màgic ball en la meva ment, una música deliciosa plena de vida... Amb el pas del temps altres interessos van fer-me oblidar aquesta passió; una passió que vaig heretar del meu pare, el qual amb paciència em va mostrar.

Aquella tarda a Osh recordava la meva infantesa, gaudia de l’estratègia de la vintena de jugadors entregats a les seves partides, i descobria les apostes que es feien de cinc soms entre el públic que observava.

Una brisa ens alleujava de la suor i la calor sufocant. Fou en aquell precís instant, quan el vent em va acaronar, que la meva vista es va fixar en un dels taulers. Allà vaig descobrir una jugada coneguda.

Tot just quan començava a jugar amb el meu pare, i les derrotes es succeïen a causa de la meva inexperiència i ansietat, va haver-hi un dia que fou diferent. Un dia en el qual em sentia especialment animat ja que veia que cada cop jugava millor; feia poc que havia après l'obertura Larsen i estava delerós per tornar a fer-la servir. Així, per la tarda, el meu pare i jo vàrem començar una nova partida, com sempre, amb uns riures i alguna broma.

El joc es va començar a posar interessant des del principi, vaig obrir amb b3, i en pocs instants, peons, cavalls i alfils ocupaven el centre del taulell i els enrocs ja ocupaven la reraguarda. Ell, de ben segur, sentia la meva emoció i les seves jugades anaven acompanyades d’un somriure.

Tanmateix, els dos posàvem més obstinació i concentració de l'acostumada; els minuts passaven i les peces anaven abandonant el taulell en trista processó. Al final, jo tenia una bona defensa i vaig poder concentrar l'atac de tal manera que semblava que realment la partida era meva. Tot va acabar quan el meu pare, després d'analitzar la situació del joc, - encara recordo com arrugava el front -, va prendre el seu rei i el va deixar caure sobre el tauler en senyal d'acceptació de la derrota.

Em sentia a punt d’esclatar, i ell em va felicitar amb dignitat i tendresa mentre m’acaronava el cap: - Moltes felicitats, has guanyat !!! Quan vulguis juguem la següent -. Il·lusionat com estava vaig col·locar de nou les peces. I la partida següent, i l’altra i moltes altres més les vaig tornar a perdre fins que, amb el pas dels anys, ens vàrem anar igualant i jugar els escacs esdevingué un íntim i mutu plaer. Crec que aquell dia fou l’inici del meu amor pels escacs.

Així ara, enmig d’Osh, més de vint-i-cinc anys després, aquella mateixa jugada es trobava en aquell gastat tauler d’escacs. Davant meu, un noi d’uns vuit anys i un home de poc més de cinquanta, eren la representació del meu pare i meva. Increïble....

I de cop i volta, com en una revelació, ho vaig veure, el noi va moure la mateixa peça que jo en el passat, ho recordo com si fos ara, un cavall. Ara m'adono que era la peça clau a la defensa; sense aquell cavall, es permetia a l’altre jugador entrar amb la dama i prendre una torre al mateix temps que et donava escac i, sense cap mena d’escapatòria, en una jugada més et donava un contundent mat. I així fou en aquell parc.

Entenc ara el discret riure del meu pare. Tenia la partida guanyada ja que havia creat una jugada impecable. En aquell moment ni em vaig adonar i ell va optar per valorar el meu esforç i no desil·lusionar-me.

A Osh, enmig d’aquells desconeguts, vaig desitjar amb tot el meu cor seure al costat del meu pare i tornar a començar una partida, gaudir de nou del seu somriure i de la complicitat del suau moviment de les peces...

Jelandy: el cor del Pamir

Jelandy: poc més de deu cases , una benzinera abandonada fa anys, les restes d'un monument a les conquestes de les dones treballadores, i un petit bany cobert d'aigua calenta, bullint. Més enllà, una "sanatoria" a uns tres o quatre km enmig de la vall.

Quan comença a apagar-se el sol, el fred és gèlid i només resta amagar-se en alguna de les llars. Una d'elles m'acull aquella nit. Passem una bona estona acompanyats del vodka tajik en animada conversa, sopem i riem, parlem de la seva vida i de la meva ruta, de les èpoques anteriors, de la bellesa de les muntanyes i dels durs hiverns. Passen les hores i ningú no vol anar a dormir, ens anem coneixent i renovem la confiança, de ben segur que l'alcohol ajuda i, ben aviat, les mirades es van esmorteint. Ha arribat el moment d'anar al llit compartit amb un dels homes de la casa.

A fora, xiula el vent i realment fa fred, és l'estiu al Pamir. Se'm fa inimaginable pensar en les condicions de l'hivern, i poc després, arrecerat darrera de la finestra de l'habitació, observo un preciós cel estrellat, i deixo anar el pensament en el record de la sensació de familiaritat que he tingut en el transcurs de tota la vetllada.

Em sento agraït i tranquil... em sento feliç... i, suaument, m'adormo.

(veure mapa de la zona)

Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

En la història de les incursions arqueològiques de finals del segle XIX i de principis del segle XX que van tenir lloc a Àsia Central, sempre destaquen alguns noms. Primer de tot, els dos omnipresents cònsols a Kashgar, el britànic, George Macartney i el rus, Nikolay Petrovsky, que foren les referències occidentals dels exploradors, arqueòlegs i espies que van transitar per aquesta zona.

Segon, els grans buscadors de tresors, com: el suec Sven Hedin, el magiar-britànic Aurel Stein, el francès Paul Pelliot, el japonès comte Kozui Otani, l'alemany Albert von Le Coq i el nord-americà Langdon Warner. Tots sis van ser els re-descobridors entre les sorres del desert d'escultures, murals, textos i manuscrits d'un valor incalculable, i tots ells van ser els protagonistes d'un dels espolis més importants de la història, comparable a robatoris com els de Grècia o Egipte, que puntualment, surten als mitjans de comunicació.

Moltes de les obres que es van apropiar es troben en els museus i institucions d'un mínim de tretze països, i algunes d'elles, d'un gran valor van desaparèixer definitivament en les nits fosques de l'Alemanya i del Japó de la Segona Guerra Mundial. És molt millor no recordar aquests esdeveniments entre els nostres amfitrions xinesos, que encara, avui en dia, al mostrar les parets buides de les coves de Mogao a Dunhuang expressen la seva ràbia i tristor amb un contundent: "robat".

Però, d'entre tots els personatges de llegenda que varen viure a la Ruta de la Seda en l'època del Great Game (la lluita entre els imperis colonials pel control d'Àsia Central), hi ha un poc conegut i per allò més fascinant, el buscador de tresors, Islam Akhun.

Entre els anys 1895 i 1898, aquest home, uigur, nascut a Khotan, fou el més gran distribuïdor de manuscrits antics a les col·leccions públiques de Sant Petersburg, París i Londres. Per les seves mans, apareixien llibres i manuscrits escrits amb estranys caràcters (alguns d'ells recordaven l'escriptura cursiva brahmi, d'altres eren absolutament desconeguts), que provenien d'amagades ciutats perdudes entre la sorra del desert i amb noms, fins aquell moment, desconeguts pels orientalistes com ara Ybu Qum o Qara Yantaq.

Els seus principals compradors eren Macartney i Petrovsky, els dos cònsols occidentals, entestats a portar la glòria als seus respectius imperis, i. el més important sinòleg de l'època, Hoernle, validava l'autenticitat de les obres, empès per gaudir d'un ràpid reconeixement social. Ja es parlava de noves, i fins llavors, ignorades llengües i del descobriment del segle.

Tanmateix, pocs anys desprès, quan els primers exploradors van realitzar directament les excavacions, es varen adonar que no apareixia cap document similar o cap indici de la seva existència. Mentre, als museus d'Europa ja disposaven de desenes de documents amb una dotzena de llengües desconegudes que els estudiosos s'afanyaven a intentar desxifrar.

Fou Aurel Stein qui va descobrir l'engany. Islam Akhun, es dedicava a la última dècada del segle a la recerca de monedes, ceràmica o qualsevol altre resta arqueològica que estigués pagada pels governs europeus, però, aquestes demandes anaven cada cop més en augment degut a la competència i a l'avarícia dels colonialistes. En aquell moment es va idear l'estafa. Al adonar-se que els museus i els experts del món estaven disposats a pagar importants sumes pels manuscrits, va crear una fruitosa indústria de falsificació de documents, on cadascun dels seus socis compraven paper de la regió, el tenyien de groc o de marró, escrivien durant hores, en caràcters inventats, i posteriorment el posaven a fumar al foc. El resultat eren els manuscrits que desprès omplien seccions senceres del British Museum o d'altres.

Islam Akhun, un senzill home de poble, va enganyar a experts, museus i a la cobdícia d'Europa. Com diu Peter Hopkirk a la seva obra "Demonios extranjeros en la Ruta de la Seda": "Aquest astut falsificador que va enganyar per complert als especialistes més destacats, pot ser qualificat de geni".

Avui en dia, desprès de ser trobats l'any 1979 en un soterrani del British Museum (on s'havien retirat en dues arques de fusta amb l'etiqueta de "falsificacions d'Àsia Central") resten 90 llibres i manuscrits d'Islam Akhun catalogats a la British Library.

Al voltant de la piscina...

Una vintena de nens i nenes neden, es llencen aigua els uns als altres, xipollegen i juguen a la piscina. Em trobo al cor de l'antiga Bukhara, el paradís al món, assegut en un dels petits restaurants que envolten la piscina que dóna nom a aquest espai, Labi-Hauz (traduït seria "al voltant de la piscina"). És el lloc de reunió tradicional de tot el poble, on les converses i reflexions sobre l'actualitat es multipliquen igual que el repòs dels vianants.

Com és tradició en altres restaurants o salons de te ("tchaï-khana"), estic ajagut en un dostarkhan: una taula alçada a un metre del terra decorada amb acolorides catifes, on hi poden estirar-se entre sis i vuit persones. Un dens emparrat em cobreix i amb la frescor de l'aigua és el lloc ideal per estar-s'hi al migdia, les hores més dures de sol.

Porto una bona estona, i el temps s'escola entre la distreta lectura i l'observació del voltant. La tassa de te verd es va omplint periòdicament, però ja començo a tenir gana, així que demano un plat de plov. És el plat nacional uzbek que porta carn de vedella, arròs, ceba, pastanagues (de color groc a l'Uzbekistan), safrà, panses, comí, alls i pebre. Tanmateix, hi han tantes receptes de plov com cuiners o cuineres; així, l'ordre de l'elaboració canvia, s'afegeixen cigrons, i fins i tot, alguns gastrònoms experts ens diran que ha d'haver-hi tanta carn com ceba. La cuina uzbeka és rica en plats, condiments i diferents rituals.

M'acosto a la cuina per a veure la seva elaboració, la cocció sempre es fa en una cassola de terra o greala, i es remena amb l'escumadora ("shumovka"), tot el procés porta poc més d'una hora i es serveix en un gran plat de fang anomenat "kazanchik" acompanyat pel pa, obi-non.

Els pans (obi-non, en uzbek, o lipioshka, en rus) són brillants, circulars, cruixents i d'un excel·lent sabor, tots ells porten un dibuix elaborat amb un instrument anomenat "nontak". El pa es fa amb farina de blat, algunes espècies i duu llavors de rosella espargides per la seva superfície. Es cou en un forn (tandyr) en forma de con amb un petit orifici en la part superior situant-se la massa crua en les parets interiors fins que queda al punt.

Un bon plov és una delícia... la tarda porta al vespre i s'encenen les bombetes de colors que acaronen les branques de l'arbrat, és l'instant que els banyistes tornen a casa, mentre el Labi-Hauz s'omple de nous visitants...