L'Atles Català i la Ruta de la Seda

L'Atles Català és el mapa cartogràfic català més important de l'edat mitjana, atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham. No està signat ni datat, però gràcies al registre que figura al calendari que l'acompanya es pot situar la data de producció a l'any 1375. Es considera el primer atles conegut que incorpora una rosa dels vents, i és una de les joies de la col·lecció de la Biblioteca Nacional de França a París.

Es tracta d'un mapamundi de finals del segle XIV que permet una visió sinòptica, ple de detallada bellesa, del llavors món conegut. Una visió, obviament, des d'una òptica centrada en la Mediterrània. Les característiques aproximades de l'atles són: 6 fulls doblegats per la meitat, cadascun enganxat sobre taules de fusta. Cada full té unes dimensions de 65 x 50 cm, la qual cosa dóna una envergadura total de 65 x 300 cm.

El primer full és dedicat a la Cosmografia, el segon a Calendari (es troben dos grans calendaris, un solar i l'altre lunar, a més d'altres dades astronòmiques), i el tercer i quart fulls són dedicats al món conegut (des dels 10º als 60º de latitud nord, Finisterre i la Mediterrània).

El cinquè full és conegut com el Mapa de Delli i en ell apareixen algunes informacions i imatges fascinants que ens dibueixen la Ruta de la Seda i Àsia Central des de l'òptica europea de finals del segle XIV.

Així, tenim una representació del riu Amu Daria que neix a les muntanyes del Pamir i flueix envers la Mar d'Aral, i de la serralada que destaca més al nord, que correspon a les muntanyes asiàtiques del Tian Shan, on es pot apreciar una caravana que ens indica la Ruta de la Seda de camí a Catai. Cap el sud, Delhi crida l'atenció així com altres ciutats i indrets que destaquen amb força per les seves explicacions com La Meca, Bagdad, Samarkanda i Àstrakhan.

La majoria dels noms d'aquesta regió provenen del viatge de Marco Polo, de les informacions de Benjamí de Tudela (un rabí espanyol famós per les cròniques del seu viatge de catorze anys per la Mediterrània, Pròxim Orient i Persia i recollides en el seu llibre "Sefer Maasaot" ) o de la crònica de viatge del missioner catòlic francès Jordan Catalani (primer bisbe de la diocesi de Quilon, que enmarcava el territori dels actuals estats de l'Índia, Pakistan, Afghanistan, Sri Lanka, Bangladesh i Birmània).

Per acabar, el sisè full és conegut com el Mapa de Catai i és el que va alimentar més la curiositat dels europeus de l'època. La seva manca d'informació geogràfica detallada queda compensada per una rica ornamentació, on destaca per sobre d'altres referències Chanbalech, la ciutat del Gran Khan, actual Pequín. El riu Indus marca el límit de Catai, i tal i com recollia la tradició, neix en una vall de muntanyes de gran magnitud, en una possible al·lusió a l'Himàlaia.

Més enllà de la seva bellesa, l'Atles Català representa un punt d’inflexió entre dues maneres de representar la Terra, una nova, apareguda a finals del segle XII i principis del segle XIII, centrada en la Mediterrània, de la qual intenta delimitar amb precisió les seves línies costaneres, i una altra, més antiga, hereva de la concepció medieval, que veu la Terra com a una gran enciclopèdia visual, com un recipient que conté fragments de textos i imatges destinats a copsar el món en la seva totalitat històrica, cosmogràfica i humana.

Caravanes de paraules

Avui, el bloc Amu Daria està de celebració...

Primer de tot, per l’aparició, fa unes setmanes, del llibre “Rutas perdidas, oasis de seda. El gran bazar de Asia a lomos de Silkroadologist” (Ed. Flor del Viento, 2007) d’en Fernando M. Romero Pecourt, un relat del seu viatge en solitari de 25.000 quilòmetres a cavall de la seva bicicleta per la Ruta de la Seda, des d’Istanbul i fins a Pequín per continuar per l’Índia, altres zones de la Xina, Vietnam o Pakistan. Vaig tenir la sort de compartir quatre moments del seu viatge i llavors va néixer una bona amistat que encara conservem.

És un relat emotiu, tendre, sincer, viu, honest, barreja de coneixements i de bellesa, que amb les seves paraules, plenes de sentiments i escrites des del respecte, ens porta a compartir l’amabilitat de la gent que ha conegut en els dotze països recorreguts. Una petita obra mestra dels relats viatgers d’aquest principi de segle. Imprescindible...

El segon motiu és la presentació del llibre “La Catosfera Literària” (Ed. Cossetània, 2008), una primera antologia amb cent textos procedents de blocs literaris (en sentit ampli), amb pròleg de Biel Mesquida. Fa uns mesos, en el marc de les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers es va fer una crida als blocaires per tal de fer un llibre pioner: un llibre coral en català amb una selecció (entre tots aquells qui es van presentar) de les cent millors entrades (posts) relacionades amb la literatura.

Tots els blocs seleccionats són ben diversos tant en temes com en procedències: pura literatura, poesia, assaig, crítica literària, activisme cultural, grans lectors i lectores, o persones que utilitzen el bloc com a espai literari, ja sigui de ficció ja sigui com a dietari.

I entre aquestes cent entrades es troba “Osh: L’obertura Larsen”, un dels meus mini-relats viatgers més estimats publicats l’octubre passat a l’Amu Daria, i és clar, em fa il·lusió.... Tinc el plaer de compartir les pàgines de “La Catosfera Literària” amb alguns/es dels meus blocaires preferits/des com El llibreter, Verba Volant Scripta Manent, Centpeus, Llum de dona i d’altres que, gràcies a aquesta iniciativa, he anat descobriment aquestes darreres setmanes. Us recomano la seva lectura... Per cert, el proper dissabte 17 es fa la presentació. Esteu convidats !!!

I el tercer motiu d’alegria és que amb aquesta entrada Amu Daria arriba a la número cinquanta. Potser no semblarà massa, però compartir el relat dels aprenentatges que vaig tenir la sort de viure a la Ruta de la Seda i a Àsia Central fa uns anys ha estat un apassionant, senzill i difícil alhora, camí viscut en aquests darrers mesos. Escriure per estimar, escriure per viure...

I a més, he tingut el plaer de descobrir blocs i blocaires amb qui compartir l’interès i l’estimació per les terres d’Orient com en Lluís i la Núria de Més enllà, com l’Olivier de Bukhara a Tashkent en bicicleta, com l’ Anne-Laure Py de La vida dels artesans d’Àsia Central, com en Carlos de La Ruta de la Seda online, com en Dan i el seu Viatge en Trabant, com en Xavi de Trans-Tadji, com en Jordi i la Sheila de Lluny.net, com el Fonamental de La gran Travessa, com la Laura de El Transsiberià, com en Joan i la Mercè de la revista Fronteras de Papel, com en Xavi de Soviet Russia, com l’Oscar de Turkestania Club, o tants d’altres que de ben segur m’oblido... Us recomano la seva lectura, imprescindibles per preparar i gaudir del viatge: són una meravella...

També el món blocaire m’ha permès gaudir i compartir les emocions o esperar delerosament les noves entrades de persones poc o molt conegudes (malgrat sentir-les properes) com l'Eva, com la Miranda, com l’Eduard, com la Teresa, com en Francesc, com l’Oriol, com l’Humbert o com en Guillem. En resum, opinions, reflexions i emocions molt i molt interessants.

Ufff... i ja acabo per avui aquesta celebració: fa uns anys un bon amic, el millor, em va descobrir una nova màgia. El secret més ben guardat. Aquell que en somnis tothom vetlla, com guardians acovardits a l’espera de la llum que ens aboqui al dia. Em va descobrir la màgia de les caravanes de paraules. Mot rere mot s’encadenen l’un rere l’altre, amb sensual harmonia, deixant-se acaronar suaument pels tons i pels ritmes... Caravanes de paraules, de camells i de tresors creuant els deserts oblidats a la recerca del desconegut. Intercanvi de colors, de somnis, de poemes, de revolucions, de riures... Avui, anys després, quan escric i recordo els viatges, recordo les seves caravanes de paraules... Celebrem-ho...

La mirada riallera de Garm Chashma

La veritat és que no me’n recordo del seu nom, fins i tot, crec que no vaig saber ben bé mai com es deia. A casa, tres anys després, li diem amb afecte: “la nena de les dents de conill” i la seva foto ocupa una part destacada de la paret blanca del menjador.

Era setembre quan va aparèixer sobtadament en un polsós camí a la vora de la “Sanatoria” de Garm Chashma al Pamir. Les “sanatories” són balnearis entesos des de la filosofia de l'Àsia Central soviètica, un complex, més o menys gran, en una zona d’aigües termals i curatives on el poble gaudia de les seves vacances o de cures temporals. Així, seguint aquesta concepció, Garm Chashma és un petit poble de no més de 40 cases que disposa d’un rudimentari establiment termal i hoteler que acull a famílies de vacances o a malalts de reuma, artritis o asma. A la vora de l’única carretera de sorra que creua el poble es troben dues piscines, una d’elles a cel obert envoltada per les figures irreals que la natura ha esculpit a través de l’aigua sulfurosa que brolla de l’interior de la terra. Tot plegat, enmig d’una vall i d’un riu que tenen alguna cosa de màgics.

Tant em va arribar a fascinar aquest indret que durant deu dies vaig restar en absoluta inactivitat, només trencat per esporàdiques excursions pels caminets de muntanya a perduts indrets de bellesa crepuscular. I fou en una d’aquestes ocasions, mentre observava distret ocells i plantes i em deixava escalfar per la puresa del sol de la vall, quan aquesta nena va aturar-me enmig del camí. Cap paraula, només el somriure innocent i la mirada inquieta i escrutadora. Érem quiets l’un davant de l’altre i els meus mots de salutació no feien cap efecte més enllà de mantenir la seva mirada en el meu rostre. Lentament es va apartar i jo, encara amatent a alguna paraula o senyal, vaig continuar el meu camí després d’allunyar-me amb una cordial salutació i un bon somriure.

A les moltes passes, quan ja no hi pensava, em vaig adonar que, a uns quatre o cinc metres, la nena caminava darrera. No era capaç de saber d’on havia sortit, si senzillament compartíem el mateix camí o si em seguia per saber on anava. Durant uns minuts vam continuar distanciats en silenci. I, de sobte, en tornar-la a mirar ella va fer una expressió entremaliada mentre mirava d’amagar-se. I així fou com vam començar a jugar a fet i amagar mentre, sense gaire traça, corríem entre arbres i matolls i ens amagàvem darrera de roques i plantes.

Així va començar una relació que em va fer conèixer la seva família, gaudir de la seva hospitalitat i dels seus aliments, gesticular moltes bones estones, gaudir dels seus riures... però això són altres històries.

Algunes tardes de pluja, amb melangia, m’agrada pensar que, en aquella gastada caixa metàl·lica que em va ensenyar on guarden els records familiars, ella està mirant la foto i observa amb tendresa la mirada riallera i els llaços de color blanc que l’embellien en aquell instant, com ara mateix faig jo...

(veure mapa de la zona)

Les paraules rectes semblen tortes

“En el món no hi ha res més tou i flexible que l'aigua, però tampoc no hi ha res més capaç de vèncer allò que és dur i rígid; no hi ha res que pugui alterar-la. La flexibilitat venç la rigidesa, la suavitat venç la duresa. Al món no hi ha ningú que ignori això, però ningú no ho posa en pràctica.

El savi diu: ‘només el qui pot acceptar la vergonya del seu país es pot dir cabdill; només el qui pot acceptar la desgràcia del seu país es pot dir rei del món’. Les paraules rectes semblen tortes”.

Fragment 78 del Daodejing de Lao Zi (traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

El conte de les sorres

"Un riu, des de la seva font en unes muntanyes remotes, després de passar per tota mena de paisatges, finalment arribà a les sorres del desert. Just quan havia travessat totes les altres barreres, el riu intentà creuar aquesta, però s'adonà que, tan bon punt topava amb la sorra, les seves aigües desapareixien.

No obstant això, estava convençut que el seu destí era travessar aquest desert, però no hi havia manera. Aleshores, una veu amagada, procendent del mateix desert, xiuxiuejà:

- El vent travessa el desert, per tant, el riu també pot.

El torrent hi objectà que ja es llançava contra la sorra, però així sols era absorbit; el vent podia volar, per això podia travessar el desert.

- Llançant-te amb força tal com ho sols fer, no podràs travessar-lo. O bé desapareixeràs o bé et convertiràs en una maresma. Has de deixar que el vent et porti per sobre fins a la teva destinació.

.- Però com podria passar, això ?

- Deixant que t'absorbis el vent.

- Aquesta idea, el riu no la podia acceptar. Al capdavall, mai no havia estat absorbit abans. No volia perdre la seva individualitat. I una vegada perduda, com podia saber que la tornaria a recuperar algun dia ?

- El vent - digué la sorra-, du a terme la seva funció. S'endú l'aigua, la porta per damunt del desert i la deixa caure una altre vegada. En caure en forma de pluja, l'aigua es converteix de nou en un riu.

- Com puc saber que això és veritat ?

- És així i, si no ho creus, no arribaràs a ser més que un aiguamoll, un estat que trigarà molts, molts anys a donar-se; i sens dubte no és el mateix que un riu.

- Però és possible que no sigui el mateix riu que sóc avui ?

- En cap cas no pots continuar sent-ho - digué el xiuxiueig-. La teva part principal és emportada i torna a formar un riu. Portes el nom del que ets fins i tot avui perquè no saps quina part de tu és l'essencial.

Quan va sentir això, en els pensaments del riu van començar a sorgir certs ecos. De manera confusa, va començar a recordar un estat en el qual ell -o una part d'ell, oi ?- havia estat als braços del vent. També va recordar - o potser no ?- que allò era el que de veritat calia fer, encara que no fos obvi.

I el riu va elevar el seu vapor cap als braços acollidors del vent, que suaument i fàcilment el traslladà amunt i enllà, deixant-lo caure suaument tan bon punt van arribar al sostre d'una muntanya, a molts, molts quilòmetres de distància. I com que havia tingut dubtes, el riu podia recordar i registrar amb més fermesa en la seva ment els detalls de l'experiència. Va reflexionar: "Si, ara sé quina és la meva identitat vertadera".

El riu aprenia. Però les sorres xiuxiuejaven: "nosaltres ho sabem perquè veiem com passa dia rere dia; i perquè nosaltres, le sorres, ens estenem al costat del riu en tota la seva llargada fins a la muntanya".

I justament per això es diu que la manera com el Riu de la Vida ha de continuar el seu viatge és escrita a les Sorres".

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és la versió d'Awas Afifi el Tunisià.

Una nit a la disco...

Després de tot un dia de caminar entre museus, parcs i mesquites, els vespres a Tashkent, la capital de l’Uzbekistan, eren dedicats a la conversa relaxada i a un àpat suau abans d’anar a descansar. Tanmateix, un dia un amic uzbek, en Habid, em va proposar d'anar a una discoteca i fou una sort acceptar la invitació i gaudir d’aquella nit.

Perquè Tashkent, a més de trobar-se enmig d’Àsia Central, és també una gran ciutat de quatre milions d’habitants on es barregen modernitat i tradicions i especialment, els estils asiàtic i islàmic amb el comunista i l'europeu.

La música va ser indubtablement el més interessant de la vetllada, tant podíem ballar amb peces de música tecno occidentals (malgrat les paraules en rus que hi apareixien esporàdicament) com amb melodies que em semblaven una barreja entre uzbek i rus, com ens trobàvem dansant amb melodies exòtiques que em recordaven la música oriental i els balls d’increïble sensualitat de les "hurís" en el paradís islàmic. A més, com que feia mesos que no ballava, vaig experimentar intensament la gran descàrrega d’energia i la barreja de sensacions i d'estímuls... Era màgic sentir la llibertat del meu cos entre les notes i els ritmes, observar els cossos de les dones i dels homes que m’envoltaven i compartir aquesta intensitat amb tants desconeguts d’unes altres cultures i llengues.

Fou la nit on vaig descobrir les cançons de Se Tanho, un trio femení de synthpop amb arrels espirituals; de Shahzoda i de Ziyoda, totes dues destacades representants del pop comercial o d’Abduvali Rajabov, un cantant melòdic que crea càlids ambients.

Em vaig deixar seduir pels moviments de Feruza i vaig sentir per primer cop la música del grup rus Ruki Vverh i el seu Aj, Aj, Aj que em va acompanyar (i se'm va repetir insofriblement) durant tot el viatge per Àsia Central, una melodia que encara conservo a la meva ment i que em transporta a les imatges d’aquella nit...

Pd. Aquesta entrada està dedicada a en Kim que tot just acabar d'arribar de la seva Ruta de la Seda i compartim la passió per la música uzbeka. I per a qui estigui interessat per la música d'Àsia Central els recomano el Turkestania Club.

El cant del sol de Rûmî

Djalâl-od-Dîm Rûmî, anomenat també Mavlana ("el nostre Mestre"), va néixer el 1207 a Balkh (Afganistan) i va morir el 17 de desembre de 1273 a Konya (Turquia), és el més gran poeta místic de l'Islam, a més de científic, pensador, astrònom, erudit i inspirador de l'ordre sufí "Mevlevi" conegut com dels dervixos giròvags, cèlebres per la seva dansa còsmica circular.

El sufisme és el misticisme islàmic. La veu deriva de l'àrab tasawwûf [tassàwuf], paraula formada a partir de l'arrel sûf, 'llana', al·ludint a l'hàbit amb què es vestien els sufís com a mostra d'humilitat. L'islam no va encoratjar mai en excés el sufisme, ja que aquesta mística té per finalitat última accedir a la "presència" i al coneixement de Déu directament, i no per mitjà de l'única revelació de Déu, continguda en l'Alcorà. El sufisme, a partir de l'Iraq en el segle VIII, i de Bagdad i del Caire en el segle IX, s'estengué per tot el món islàmic, des de l'Iran i l'Àsia Central fins a l'Índia, i des del Magrib fins a Anatòlia i l'Àndalus.

Rûmî és un dels noms claus del sufisme i, sens dubte, una de les figures més rellevants i influents de l'espiritualitat universal. La seva força creadora, així com la seva irradiació espiritual, no va quedar confinada a l'àmbit islàmic ja que va gosar denunciar i, més important encara, transcendir amb una passió desenfrenada qualsevol límit que la rigidesa dogmàtica religiosa volgués imposar-li.

Abandonà molt jove el seu país natal, amb la seva família, fugint de la invasió dels mongols. Després d’un llarg viatge, arribaren a Anatòlia, on el soldà seljúcida els convidà a instal·lar-se a la seva capital, Konya, perquè el pare ensenyés teologia en una madrassa, magisteri en el qual fou succeït per Rûmî el 1230.

Havia heretat la saviesa dels grans savis del moment, especialment d'Ibn Arabí a qui havia tingut ocasió de conèixer durant la seva estada a Síria. En aquells temps, ciutats com Damasc, Alep o Konya eren els grans centres filosòfics i religiosos, i fou en aquesta darrera població on la seva existència es va veure trasbalsada per la coneixença que va fer, l'any 1244, d'un estrany personatge: Shams Tabrîzî. Existeixen moltes versions sobre aquesta trobada, però sembla clar que Rûmî va trobar en ell el mestre que necessitava i "aquesta imatge perfecta de l'Amat diví, que ell cercava des de feia molt de temps". A més d'ésser l'introductor de Rûmî en la "sama", la dansa dels dervixos (també coneguts com a tariqa).

El ritual de la dansa dels dervixos és complexa i d'una profunda religiositat. El camí i l'objectiu de tot dervix és trobar la bellesa de Déu, un camí interior a través del qual es barreja sovint la dansa, la música i la pregaria. La "sama" és coneixement i és amor, és un ball místic relacionat directament amb el moviment giratori del món i dels planetes i en connexió amb Déu.

Rûmî i Shams visqueren estretament units durant prop de quatre anys, fins al 1247. La doctrina flexible i oberta dels sufís, que resulta tolerant i que mai no busca topar contra el dogmatisme d'altres religions, la fa pròxima a la població, per contra el dogma, la regla, l'ortodòxia islàmica topava directament amb el sufisme. Així fou com aquest va caure en desgràcia en diferents moments de la història, i actituds vitals com les de Shams incompreses i rebutjades per l'ortodòxia religiosa: un fred dia d'hivern Shams fou assassinat.

La desaparició de Shams (nom persa que significa Sol) enfonsà Rûmî en un terrible dolor, i el va portar a escriure Diwan-e Shams-e Tabriz-i , on es retroben els crits d’una desesperació constantment present. Tanmateix, no només aquesta obra és dedicada a la memòria de l’amic desaparegut, sinó que Shams és, en l’esperit de Rumi, l’inspirador; el poeta només ha intentat traduir a mots allò que el seu mestre li ha transmès. En poques ocasions la nostàlgia del diví s’ha expressat amb tanta força com en aquests cants d’amor i de dol:

"Oh sol de Tabriz !

Jo era neu, em vaig fondre amb els teus raigs,

la terra em begué.

Boira d'esperit,

m'elevo vers el sol."

Pd. Val la pena recordar que el nostre místic per excel·lència, Ramon Llull, confessa, en la introducció al seu "Llibre d’amic e amat", que s’havia inspirat en les obres dels savis sufís per escriure un llibre que estimulés l’amor diví.

Entrades relacionades:

Omar Jayyam: Gaudir de l'instant...

Dur les sabates a les mans

El conte de les sorres

Marco Polo a Samarcanda

Capítol LI. Di Samarcan.

"Samarcan è una nobile cittade, e sonvi cristiani e saracini. E' sono al Grande Cane, e sono verso maestro. E diròvi una maraviglia ch'avenne in questa terra.

E' fu vero, né no è grande tempo, che Gigata, fratello del Grande Cane, si fece cristiano, e era signore di questa contrada. Quando li cristiani della cittade videro che lo signore era fatto cristiano, ebbero grande alegrezza; e allora fecero in quella cittade una grande chiesa a l'onore di san Giovanni Batista, e cosí si chiama. E' tolsero una molto bella pietra ch'era dei saracini e poserla in quella chiesa e miserla sotto una colonna in mezzo la chiesa, che sostenea tutta la chiesa. Or venne che Gigatai fu morto e gli saracini, vedendo morto 'l segnore, abiendo ira di quella pietra, la volloro tòrre per forza; e poteallo fare, ch'erano 10 cotanti che gli cristiani. E mossorsi alquanti saracini e andarono a li cristiani, e dissero che voleano questa pietra. Li cristiani la voleano comperare ciò che ne voleano; li saracini dissero che no voleano se non la pietra. E alott[a] l[i] signoregiava lo Grande Cane, e comandò a li cristiani che 'nfra 2 die Ii rendessero la loro pietra. Li cristiani, udendo lo comandamento, funno molto tristi e non sapeano che si fare. La mattina che la pietra si dovea cavare di sotto dalla colonna, la colonna si trovò alta di sopra a la pietra bene 4 palmi; e non toccava la pietra per lo volere del Nostro Signore. E questa fue tenuta grande meraviglia e è ancora; e tuttavia v(i) stette poscia la prieta.

Or lasciamo qui, e diròvi di un'altra provincia ch'à nome Carcam."

Extracte de la versió italiana del Llibre de les Meravelles (1271-1295) de Marco Polo, que fa referència a la seva visita a la ciutat de Samarcanda.

Un te verd a l'ombra del Dao

En Pere i jo descansàvem d'un llarg dia de visites i caminades en un santuari daoista: el Temple dels vuit Immortals a Xi'an, l'antiga capital xinesa de la Ruta de la Seda, i preníem tranquil.lament un te verd acompanyats per la brisa que portava el jardí i per les mans expertes d'un home que dibuixava les seves cal.ligrafies davant d'un parell de curiosos com nosaltres.

L'escalfor de la tassa i el seu suau flaire ens va transportar cinc mil anys enrere: Diu la llegenda xinesa, que l’emperador i erudit Shen Nung va descobrir les propietats beneficioses del te. Durant el seu regnat, una de les sàvies normes en vigor obligava a què tota l’aigua destinada al consum humà fos bullida prèviament per tal d'evitar així moltes malalties i desgràcies.

Un dia de l’any 2737 aC quan Shen Nung descansava al costat d’un arbret de te silvestre, una lleugera brisa va agitar les rames amb tanta bona fortuna que algunes fulles van parar a l’aigua acabada de bullir. La tissana que em va resultà li va semblar deliciosament refrescant i reconstituent.

Així és com va descobrir la infusió i va néixer la cultura del te, un dels elements indissolubles de la filosofia i les tradicions d'aquesta civilització com comprovem en saber que es considera una de les set necessitats bàsiques de l'ésser humà conjuntament amb la llenya, l’arròs, l’oli, la sal, la salsa de soja i el vinagre.

Deixem passar els darrers instants del dia i marxem tot comentant una dita: "Quan es fullegen els cinc mil anys d’història de la nació xinesa es nota en gairebé cada pàgina el perfum del te..."

Entrades relacionades:

El savi mai fa coses grans

Les paraules rectes semblen tortes

La fugida del pintor Notxa

"Notxa havia nascut en un lloc sempre humit i verd. De petit havia jugat i corregut alegre i feliç per prats i camps plens de blancs arbres florits. El poble, el seu estimat poble, els seus vells pares, el rierol que corre transparent entre canyars de bambú...! Tot allò era el seu goig i la seva vida. Fins i tot quan dormia somreia somiant la clara llum de cristall dels camps del seu poble.

Des de molt petit dibuixava peixos i ocells a les pedres polides del riu, i ramats i pastors a les fustes dels estables. El guix i el carbó eren com llapis màgics a les seves mans. Notxa va créixer i tothom als pobles del voltant parlava d'ell. Gent d'altres llocs venien per contemplar les meravelles que pintava i se'n tornaven explicant-ho per tot el país, fins que la seva fama va arribar al palau de l'emperador.

L 'emperador va manar que Notxa es presentés a palau. Notxa va arribar i es va agenollar tres vegades davant l'emperador i va tocar tres vegades a terra amb el front. L 'emperador va dir: -Notxa, des d'ara et quedaràs aquí a palau i només treballaràs per a mi. Vull que pintis totes les parets dels passadissos í dels salons. Ja he manat que et preparin una habitació perquè et serveixi de taller i que et donin tota mena de pintures, laques i les millors fustes. Des d'ara la teva vida serà aquesta i mai més no tornaràs al teu poble.

Notxa es va posar molt trist. Ja no podria veure casa seva, el poble voltat d'arbres blancs florits ni el rierol que corria alegre entre els canyars gronxats pel vent. Ara només podria somiar l’alegria dels camps, allí tancat dins les grans parets plenes de grossos dracs de pedra. Notxa treballava dia i nit perquè l'emperador estigués content. Les seves pintures omplien els paravents lacats, les portes de fusta, les parets dels temples i habitacions imperials. Però el seu pensament volava lluny cap al verd país humit on havia nascut.

Un dia Notxa va pintar un gran quadre: el cel transparent que ell estimava des de petit, els verds prats d'herba molla, el riu vorejat de bambús i arbres florits, el blanc poblet on havia viscut i allà al lluny, entre un vol d'ànecs salvatges, el sol vermell de la posta. Era un quadre meravellós. Tothom, prínceps i mandarins, l'anaven a veure. Penjat a la paret d'un majestuós saló de palau, semblava una gran finestra oberta de bat a bat al més suau i bonic paisatge de pagès.

Notxa havia pintat el seu millor quadre, el que duia sempre al pensament i veia sempre quan somiava. Per a ell, aquell quadre no era tan sols una bonica pintura, sinó que quan se'l mirava li semblava com si es trobés allà al seu país. Per això li hauria agradat passar-se hores i hores davant la pintura, respirant l'aire net i fresc dels camps florits. Però l'emperador havia prohibit que Notxa s'acostés al gran saló; aquell saló era només per a les festes i convits que ell donava als prínceps i nobles de la seva cort. Notxa havia de quedar-se tancat, allà al seu taller, sense poder sortir i treballant, treballant tot el dia per fer content l'emperador.

Notxa no feia més que pensar a tota hora en el seu quadre i volia tornar-lo a veure ni que fos un sol moment. Un dia, aprofitant un descuit dels guàrdies i criats, es va escapar del seu taller i va entrar sense fer soroll al gran saló, va despenjar el meravellós paisatge i se'l va endur corrents pels passadissos cap al seu taller. Aviat els guardes se'n van adonar, que el quadre no hi era i van donar la veu d'alarma: La pintura meravellosa havia desaparegut!

L'emperador es va posar furiós i milers de soldats van anar pertot arreu regirant totes les cases i tots els racons. Per fi van trobar el quadre al taller de Notxa. L 'emperador va manar que fos tancat a la presó més fosca i que continués allí pintant. Notxa, però, no podia pintar. Tancat allí dins li faltava, més que llum per als ulls, alegria en el seu cor. L 'emperador el va enviar a buscar i li va dir: - Sortiràs de la presó però tornaràs a pintar per a mi al taller de palau i no intentis de tornar a sortir d'allí. Si ho fessis, et castigaria per sempre més a la presó i no veuries mai més la claror. Mira, perquè no estiguis tan trist, et deixaré veure un moment cada dia el teu quadre.

Notxa va continuar treballant, només respirava un moment cada dia quan veia els amples i verds camps del seu país, però després tornava a quedar-se trist, tancat en el fred taller. Un dia no va poder resistir-ho més. L'havien deixat sol davant del seu paisatge i es va quedar mirant-lo fixament amb els ulls ben oberts. El poble, el seu poble verd i ple de llum amb els camps amples per poder córrer sense mai parar, aquell cel fresc i net, el vent suau que gronxant els arbres cantava dolçament tot passant entre les canyes de bambú i s'enduia els núvols cel enllà, aquell vent que podria endur-se'l a ell lluny d'aquell palau, d'aquell taller pesant i trist com la presó.

Notxa va continuar mirant, mirant els verds prats flonjos d'herba tendra per on es podia córrer amb els braços oberts com ales. I... Notxa s'hi va acostar, s'hi va acostar, va fer un salt i es va ficar a dins la pintura, per dins dels prats i, sense seguir camins començà a córrer, allunyant-se cada vegada més, fins que es va fer petit, petit i va desaparèixer en el blau horitzó.

Quan els guardes van entrar a la sala per tornar-lo a tancar, no el van trobar. L'emperador es posà fet una fúria. No podia ser que hagués fugit, era impossible escapar-se del palau sense que el veiessin. Un savi mandarí va endevinar el que havia passat: Notxa havia fugit dins del quadre, ficant-se i corrent pel paisatge que havia pintat. Encara es veien les seves petjades en l’herba molla dels prats".

Adaptació de M. Eulàlia Valeri d'un conte popular xinès. Ed. La Galera, Barcelona (1977)

Entrades relacionades:

La granota del fons del pou

Li Bai i l'agulla de ferro

La maresma de l'est

Un tímid somriure

Ishkashim és una població del Tadjikistan, un oasi a tocar del cel, o potser també és una població de l'Afganistan, o són dos pobles amb el mateix nom, tant se val, Ishkashim és on vaig conèixer la família Sanavbar, els meus hostalers: el pare es diu Usmon, un home de somriure tímid, ulls d'infant entremaliat, amples espatlles i mans de gegant.

Portava poques hores a Ishkashim (el del Tadjikistan) i acabava de fer una breu incursió a l'altre Ishkashim (el de l'Afganistan) en creuar el pont sobre el riu Panj, un dels afluents de l'Amu Daria, frontera irreal entre muntanyes nevades i valls isolades, per visitar un petit mercat de fruites i verdures on famílies de la zona es reunien més enllà de geografies i conflictes. Una desena de parades no gaire plenes: teles i robes colorides, algun recanvi mecànic, llavors i fruites seques, pots i estris de cuina, algunes llaunes de carn, bosses d'arròs i pasta, ampolles de gasoses i, sobretot, pomes, cebes, pastanagues i patates. Acabada la visita al mercat, Usmon em va insistir perquè l'acompanyés muntanya amunt. Em feia un pèl de mandra ja que em trobava cansat pels dies de viatge, però les seves ininteligibles paraules i el seu somriure em van convèncer, i allà em trobava fent un improvisat trekking al desconegut.

Tres quarts d'hora més tard i quan la suor ja havia aparegut, n'Usmon em va fer girar la mirada, fins aquell moment centrada en combinar botes i roques amb harmonia, en el paisatge que es trobava a la meva esquena i... allà a la llunyania es trobava l'Ìndia, el Pakistan i l'Afganistan, els pics de l'Hindu Kush i el corredor de Wajan.

Els meus ulls no es creien el que veien, el cor em va bategar més a poc a poc i el cansament desaparegué. Allà, davant meu, es trobava la bellesa en estat pur, la natura en viu. Muntanyes i serralades, una terra plena de dolor m'oferia el seu rostre més dolç: una dansa de colors blancs, verds, marrons, grocs i taronges s'estenien quilòmetres i quilòmetres en poètica llibertat.

Més tard, a casa dels seus pares a la falda de la muntanya, Usmon, l'home que amb el seu tímid somriure m'havia regalat aquell instant que hom no pot oblidar en tota la vida, em delectava amb la música d'un setar i em cantava un Al-falaq (un vers o capítol del Corà) típic de la música del Badakhshan. Em deixava acaronar per la seva veu i encara sentia la mirada perduda en la immensitat i la bellesa del paisatge. Era nit fosca, la terra nedava en la llum de la lluna.

(Veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

La música del dilluns

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

La mirada riallera de Garm Chashma

Ambaixada a Tamerlà

"VIII. 18: La mezquita qu'el Señor mandó fazer por onor de la madre de Cano, era la más onrada que en la ciudat avía. E desque fue acavada, no se pagó de la portada, que era baxa, e mandola derrocar. E fizieron dos foyos ante alla para do pasasen los cimientos; e porque fuese más aína fecha, dixo qu'el mismo quería tomar carga de acuciar la meatad de la una parte, e mandó a dos privados suyos que tomasen carga de la otra meatad; e que vería quien pornía su obra mas aína en salvo. E el señor era ya flaco e no podía andar por su pie ni a cavallo, salvo en andas; e fazíase cada día llevar en unas andas, e estava ende una pieça del día acuciando; e desí mandava traher mucha carne cozida, e echávangela a los que andaban en el foyo desde arriba, como quien la dava a los perros. E aun él mesmo con su mano les echava d'ello. E con esto andava tanta acucia que era maravilla. E aun el señor les fazia a las veces echar dineros en aquel foyo. E en esta obra labravan así de dia como de noche. E esta obra e la de la calle cesó por las niebes, que venían ya."

Text del llibre "Ambaixada a Tamerlà" (1403-1406) de Rui González de Clavijo que fa referència a la construcció de la mesquita de Bibi Khanum a Samarkanda.

La maresma de l'est

La llengua, i en especial l'escriptura, són un reflex fidel de la societat xinesa tradicional. L'educació confuciana tradicional tenia entre els seus llibres bàsics el Llibre dels Noms (Baijiaxing), que consisteix en un llistat d'aproximadament 450 cognoms xinesos que fou de memorització obligatòria a partir del segle XIII entre els estudiants.

En xinès, el cognom (姓 xing) precedeix el nom (名字 mingzi), a l'inrevés que en la majoria de llengües. El nombre de cognoms xinesos és molt limitat. La manera més usual d'anomenar "el poble" (entès com a nació o comunitat) en xinès és amb l'expressió laobaixing, literalment "els cents vells cognoms". La varietat no es pot comparar a la d'una llengua com el català, i de fet un reduït nombre de cognoms serveix per anomenar la majoria de xinesos: els 200 cognoms més freqüents actualment representen al voltant del 96 per cent de la població de la República Popular de la Xina; això vol dir que més de 1.000 milions de persones comparteixen aquests 200 cognoms. De fet, es calculen que hi ha alguns cognoms que corresponen a més de 50 milions de xinesos.

Pel que fa al seu significat, cognoms i noms presenten diferències. Malgrat que alguns cognoms xinesos són caràcters amb un significat molt definit i d'ús habitual (Wang vol dir "rei", Huang vol dir "groc", Bai "blanc", Lin "bosc", etc.), n'hi ha molts altres que han perdut amb els anys tot significat. En canvi, els noms xinesos estan totalment carregats de significació. Tradicionalment, l'elecció del nom dels fills i filles per part de tot la família (no només els pares) era un esdeveniment molt important, ja que es pensava que el nom podia influir en l'avenir de la família. I no solament s'escollia pel significat, sinó també pel nombre de traços de què estaven formats els caràcters (que havia d'estar en consonància amb el dia de naixement) o els elements de què estaven formats.

El significat dels noms acostumava a ser un reflex dels anhels de la família i en cap cas no s'heretava els nom dels progenitors o dels avantpassats. Per exemple, uns pares que no tinguessin descedència masculina, a la seva segona o tercera filla li podien donar un nom com Zhaodi, format pel caràcter zhao (昭), "cridar", "fer venir", i el caràcter di (弟), "germà petit", amb l'esperança de tenir un fill baró en el futur.

D'altres vegades el nom revela l'època històrica a què pertany. Per exemple, durant el maoisme molts xinesos van adoptar noms que mostraven la seva adhesió a la ideologia comunista. Així, un nom força habitual del període era Jingdong (敬东 "respectar" + "est"), que es pot traduir com "venerar a (Mao Ze)dong", aprofitant que el nom de l'ex president contenia la paraula "est".

Pel que fa el contingut, els caràcters que fan referència al mar, les muntanyes, algunes plantes i animals o les virtuts confucianes acostumen a formar noms masculins; en canvi, els caràcters que fan referència a fenòmens meteorològics humits (la pluja, la boira), la majoria de les flors, les pedres precioses o algunes virtuts com la modèstia apareixen en els noms de les dones, tot i que no és pas una regla estricta.

Però no tots els noms xinesos mostren el seu significat de manera tan clara. De vegades s'escullen dos caràcters sense aparent relació semàntica, o es busquen caràcters amb un determinat radical que tinguin un efecte benèfic per a la família.

Un cas prou conegut és el nom del president Mao Zedong (毛泽东). Quan els seus pares van demanar els serveis d'un endeví perquè fes l'horòscop al seu fill, com era tradicional, aquell va descobrir que segons la cosmologia popular xinesa la família estava greument mancada de l'element aigua, fet que podia tenir conseqüències fatídiques. Per això els pares van escollir per al nom del seu fill un caràcter, ze (泽), "maresma", format amb el radical "aigua", amb la intenció de solucionar aquella mancança.(1)

Ara, sabedor del significat del nom, descobreixo la llum i la foscor de l'aigua en el retrat de Mao Zedong a la Ciutat Prohibida de Beijing.

(1) Aquest text és un extracte del llibre "L'escriptura xinesa" de David Martínez Robles de l'editorial UOC (2005).

El basar Rajah a Rawalpindi

Visc a l'Hotel United a pocs metres del basar Rajah, el cor de Rawalpindi. Totes les aromes de les espècies i els perfums orientals es troben en una lleugera brisa de l’hotel, enmig del soroll caòtic dels crits dels venedors, del regateig entre els homes, dels cops de martell dels artesans o de les crides a l’oració del migdia.

I tot just arribo a aquest basar a l’hora en punt, trobant-me una munió d’homes estesos al terra i pregant devotament en direcció a la Meca, mentre els versicles volen per l’aire des del megàfon d’un minaret ancià i estret. Camino curosament al costat dels creients i em perdo per carrers coberts i ombrívols a la recerca de colors, sabors i olors d'Orient deixant-me embriagar per l’atmosfera.

Aquest basar és la suma de diversos mercats en un barri vell (més que vell, descurat i abandonat) amb algunes cases que llueixen tradicionals balconades de fusta que recorden un passat més gloriós ara amagat darrera d’infinitat de cables elèctrics o de telèfon, cartells comercials i tota mena de caòtic mobiliari urbà. I tot acompanyat de moltíssims homes (i les dones...?) i de multitud de parades de queviures.

Les balances de segles passats estan envoltades de síndries, de mandarines, d'ametlles, de pastanagues, de bitxo venut a pes. Les verdures s'exposen sobre teles esteses al terra: alls i cebes, gingebre, tomàquets i patates, coliflors. I al costat dels creients orant, gàbies amb gallines i modestes parades de carn on es barregen potes d'anyell amb vísceres de vedella penjant de ganxos. A l’acaball de la pregària, una suma de veus i crits dels venedors inunda l’ambient i la gentada i, jo entre ells, ens perdem en un mercat on s'hi venen baguls d'alumini i de xapa, i veig, més enllà, restes d’aparells elèctrics desconeguts, peces incertes, aparells de ràdio i televisors en blanc i negre.

Continuo caminant entre els carrerons coberts i em trobo en una zona de tendes de roba, amb teixits de colors sobris i amb teles de vius colors, calçat, joguines, joies i pedreria. En aquest basar ja es troben més dones, encara que no en són majoria... La calor és esgotadora i un acaba per seure en una botiga dedicada a la venda de garlandes de plàstic o paper d'alumini de colors brillants per a la decoració de festes de natalicis. Sense adonarme’n, ja m’han ofert educadament una tassa de te que vaig xarrupant amb cura.

I allà, acompanyada d’un home, apareix com un esperit: una dona amb burka, aquella roba que la cobreix de cap a peus, amb una petita reixa opaca per ocultar els ulls, que l’amaga, que la fa invisible, que la fa presonera... La calor és asfixiant i la seva presència és colpidora.

Agreixo el te, m’aixeco i sense deixar de mirar-la, ressegueixo la seva esquena al caminar, marxo atabalat cap a l’hotel. En mitja hora estic sota l’aigua de la dutxa traient-me aquest regust amarg. És senzill, puc recuperar un neutral paper d’observador però, no puc deixar de pensar: i ella, pot treure’s la sensació d’asfíxia amb unes miserables gotes d’aigua...?

(veure el mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Rawalpindi: Art sobre rodes

Els artistes de Chiniot

Baltit Fort: un palau a tocar del cel

Lung-ta: els cavalls del vent

"... Deixeu que el vent s'endugui les vostres oracions. Que els cinc elements sobrevolin tot l'univers i la seva llavor es depositi al cor de tota la humanitat..."

Litang és una petita ciutat a més de 4.000 metres d'alçària a la província xinesa de Sichuan, envoltada de muntanyes nevades i de pastures plenes de ramats de nors (el nom genèric del iac - mascle- i de la dri - femella) que formava part de l'antic regne del Tibet. Aquí, la cultura tibetana gaudeix de bona salut com es pot veure pels rostres de la gent i l'idioma emprat.

Malgrat anar ben equipat som a la darreria d'octubre i tinc molt de fred, les nits són gelides i quan cada dia, en llevar-me, ho comento al meu amfitrió Tenzin el seu rostre s'omple d'incontrolables riallades: per ell, encara fa calor...

Ahir, a la tarda, vam anar tots dos fins a un dels "chorten" (estupes) que envolten la vila on em mostrà els cavalls del vent: "Lung-ta", les oracions budistes en forma de bandereta penjades a tota la serralada de l'Himalàia. Una de les més valuoses és la que té, en el centre, una imatge d’un cavall blanc muntat per tres joies en flames que representen a Budha (l'Il.luminació), el Dharma (els ensenyaments budistes) i la Sangha (la Comunitat budista) i per això, s'ha adoptat aquest nom: "cavalls del vent" per anomenar el conjunt d'aquestes oracions.

En aquestes imatges, al voltant del cavall hi ha uns “mantres” o oracions escrites en sànscrit. La tradició diu que els "cavalls del vent" s’han de penjar de manera que el vent passi per sobre de la superfície de la bandereta. D’aquesta manera l’aire es purifica i s’endú les oracions i els desitjos escampant-los per tot arreu. Els "cavalls del vent" estan fets en roba de cotó de cinc colors diferents que identifiquen als cinc elements que formen la vida: el blanc correspon a l’aire, el vermell al foc, el groc a la terra, el verd a l'aigua, i el blau a l'espai.

Les banderetes no poden tocar el terra ni es poden despenjar abans que no es desintegrin amb el vent, la pluja i el sol. Ahir, Tenzin em va mostrar unes que havia penjat i em parlava sobre els seus desitjos escampats al vent: tenir una llarga vida i força fortuna... Poca estona després, mentre es continua rient de mi, marxem ràpid cap a la seva llar ja que necessito l'escalfor del vermell on hi viu el foc...

(veure el mapa de la zona)

Pd. Aquest cap de setmana vaig assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera a Granollers i us recomenaria la consulta del video de la taula "Blocs i Literatura" coordinada pel Toni Ibañez ja que fou molt interessant...

Entrades relacionades:

No tinc temps...

El búfal i el iac

La música del dilluns

Era nit tancada al Tadjikistan i, pausadament, em dirigia pels foscos carrerons a l’alberg on dormia a Dushanbe (paraula tadjika que traduiríem per “dilluns”, - un bon nom per la capital d’un país -), les febles llums dels fanals eren l’única companyia més enllà de les veus a les llars, la flaire d’un àpat calent, el xiuxiueig dels ocells o algun soroll estrident de fregar plats.

Tanmateix, mentre el cap se'm perdia en oblidades reflexions, alguna cosa em va cridar l’atenció. A menys d’un parell de metres d’on em trobava hi havia una casa de fusta gastada amb una tènue il•luminació, com a la resta del carrer. D’una finestra oberta envoltada de parets groguenques sorgien unes notes musicals... aquells tons em van fer aturar. Com un aire pur el seu deliciós so va penetrar en els meus pulmons... Era una música que transmetia melangia i calidesa, fragilitat, complicitat, tendresa. El seu ritme volava juganer per les ombres i lentament pujava cap al cel.

Vaig restar una bona estona recolzat a la paret embadalit per la melodia. Una conversa entre els habitants de la casa va acabar amb l’improvisat concert de tar, un tipus de llaüt, i poc després vaig continuar el meu camí...

I tres anys després, mentre camino pel centre de Barcelona, unes notes brollen en el meu interior i em transporten a aquell màgic instant. Avui, també és dilluns.

No tinc temps...

Un home molt ocupat sentí parlar d'un savi lama i decidí visitar-lo. Era un destacat comerciant, però albergava algunes inquietuds espirituals i per això visità el monjo. Així que va viatjar fins a on estava el lama per ser rebut per ell.

- Encara que sóc un home de negocis molt ocupat - va dir -, tinc inclinacions espirituals, venerable mestre. Per això he vingut a veure-us. Volia trobar-me amb vós i escoltar algunes de vostres, sens dubte, sàvies paraules. Sé que heu dedicat part de la vostra vida a la meditació i que heu copsat veritats d'una realitat superior que se m'escapen.

- Cadascun ha d'acostar-se per si mateix a aquesta realitat superior - va dir el lama -. Però sí vull prevenir-te que ja no ets jove i que seria convenient que comencessis a interessar-se de debò per la vida espiritual. No només que tinguis algunes inclinacions espirituals, sinó que comencis a practicar.

L'home es va encongir d’espatlles en un gest com per disculpar-se i va explicar:

- Ho faria, però estic tan ocupat! He d'atendre els meus innombrables negocis, assistir a reunions de treball i congressos, fer-me veure en festes socials, canviar punts de vista amb els meus col·legues, respondre a les nombroses cartes que m'arriben... Estic tan atrafegat!

El lama va dibuixar un somriure. Va moure el cap lleugerament, pensatiu. El visitant va afegir:

- He de viatjar per a atendre els meus negocis, parlar per telèfon sense parar, fer estudis de mercat... Estic tan ocupat!

- Bé, bé - va dir afablement el mestre -. Quan moris (i la vida és molt curta, no te n’oblidis), algú comentarà, o fins i tot restarà escrit a la teva làpida: “Heus aquí que ha mort un home que va saber omplir la seva vida d'inútils activitats”.

- Enhorabona ! - va concloure el monjo-.

Entrades relacionades:

El búfal i el iac

Lung-ta: els cavalls del vent

Els artistes de Chiniot

La decoració dels autobusos amb colors i imatges d’indrets del país o referències religioses és una tradició que troba els seus inicis quan la classe dirigent del Raj, l’administració britànica colonial del subcontinent de l’Índia, va voler decorar els seus carruatges de cavalls amb motius vius per tal de mostrar la seva superioritat econòmica i cultural enfront la població local.
Més tard, als anys 20 del segle passat, la companyia d’autobusos de Kohistan cercava una manera d’aconseguir més passatgers i foren els dibuixos d’un artista local reconegut, en Ustad Elahi Buksh, qui amb l’ajuda de la comunitat artística d’una població veïna, Chiniot al Punjab, van decorar la flota d’autobusos d’aquesta província.

Cal tenir present que la comunitat artística de Chiniot era la més reconeguda al sud d'Àsia des de feia segles ja que havien format part dels equips d'arquitectes i artistes que van crear les més impressionants obres d’art de l’època de l’Imperi Mogol (entre els anys 1526 i 1707 dc.). Palaus com el Taj Mahal d’Agra, conegut arreu, la tomba d’Humayun (un dels emperadors mogols) a Delhi, la mesquita i el palau imperial de Fatehpur Sikri a prop d’Agra, o el mateix palau d’Omar Hayat a Chiniot són alguns exemples de constrcuccions arquitectòniques de bellesa i delicadesa extraordinàries.

Posteriorment, les decoracions dels autobusos de passatgers o dels camions de transports de mercaderies es va estendre per tot el Pakistan, l’Índia i d'altres indrets d’Àsia i van començar a esdevenir un element distintiu de l’art d’aquestes zones ampliant els motius pictòrics i la complexitat de l’obra.

Amb els pas dels anys, els materials emprats inicialment, la fusta i la pintura, no han estat substituïts sinó complementats amb el metall, el plàstic, les teles i teixits, i darrerament, per les llums de colors en increïbles i complexes sistemes d’il·luminació que fan cada cop més espectaculars i plens de bellesa aquests vehicles.

Pd. Estimat Pakistan: "... Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra..." Benazir Bhutto.