La historia del camello que llora

Després de gaudir ahir amb la calidesa de la mirada de Zhang Ziyi, la narració de Sun Hong-Lei, els paisatges del nord de la Xina, les aventures i desventures d'en Kim Herrero per la Ruta de la Seda, les seves impactants imatges de Mongòlia, Àsia Central, Tibet o Nepal i compartir amb una trentena de persones aquest esdeveniment, Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) us vol convidar a la quarta i darrera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Divendres 27 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003. Alemanya – Mongòlia / Direcció: Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.

En el desert del Gobi (entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. A l'inici de "La historia del camello que llora", un vell mongol explica una llegenda: un cérvol va demanar les banyes a un camell bonhomiós per assistir a una festa i, des d'aleshores, els camells ploren la pèrdua de la seva cornamenta, mai més retornada.

Aquesta llegenda és la benvinguda a un meravellós documental que mostra la vida d'una comunitat nòmada i la seva relació amb els camells, de qui extreuen llana, llet i altres productes que permeten la seva subsistència. Per això, és un fet dramàtic per aquesta comunitat que una camella rebutgi el seu fill acabat de néixer i que no vulgui alletar-lo. Tanmateix, aquesta cultura mil·lenària ofereix una sorprenent solució a aquesta situació...

Per saber més sobre la pel·lícula podeu llegir la crònica d'en Jaume Cela a Senderi, la de José Manuel García a La Ciencia en el Cine o a la publicació CHC.

En finalitzar la sessió de cinema tindrà lloc la projecció de fotografies i la xerrada amb els viatgers i autors de la web Més Enllà i el bloc Literatura viatgera, el Lluís Bono i la Núria Borràs (també, autora de Pels camins del món) que ens relataran la seva ruta durant l'any 2007 per l’hospitalitat del Kirguizistan, pels basars de la província xinesa d'ètnia uigur Xinjiang i per l'ànima mil·lenària de la Xina.

I per acabar el primer cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” realitzarem un petit àpat amb te i pastes dolces de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’Àsia Central.

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest divendres...

Entrades relacionades:
El Silenci (Sokout)
我的父親母親 (El camino a casa)
Els secrets de la Ruta de la Seda
Horitzons perduts
L'home que va poder regnar

我的父親母親 (El camino a casa)

Després de gaudir del segon dia del cicle amb els colors i la música del Tadjikistan, descobrir el sostre del món a cavall d'una bicicleta, gaudir d'anècdotes i experiències sobre el Pamir amb en Xavi Tarafa i compartir amb més de trenta persones aquest esdeveniment, Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) us vol convidar a la tercera activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Dimarts 24 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El camino a casa (Wo de fu qin mu qin / 我的父親母親)” (95 minuts), 1999. Xina / Direcció: Zhang Yimou / Premiada amb l’Ós de plata i el Premi del jurat del Festival de Berlín 1999.

Avui podem gaudir d'una altra petita mostra de les delícies del cinema asiàtic: "El camino a casa" de Zhang Yimou.

L’inici de la història, filmada en blanc i negre, comença amb l'arribada a una allunyada zona rural del nord de la Xina de Luo Yusheng que un dia va marxar a estudiar i treballar a la gran ciutat i que des d’aleshores no havia trobat el moment ni el temps per visitar els seus pares. Ara , finalment, torna al seu poble per assistir al funeral del seu pare, el mestre.

La seva mare insisteix que el funeral se celebri de manera tradicional, malgrat que els temps han canviat. Yusheng, davant la intransigència de la seva mare, rememora el prometatge dels seus pares seguint les històries que li van explicar quan era petit. El nucli fonamental de la pel·lícula, filmat en color, comença quan el seu pare, Changyu, va arribar al poble com a nou mestre i de seguida es va enamorar de Zhao Di. Recordar la història d’amor de la seva mare i del seu pare, ensenya a estimar, a mirar, a contemplar, a respirar, a caminar, a mirar la naturalesa i a buscar el ritme suau de la vida.

Podeu conèixer una mica més la pel.licula gràcies a en Dani Coll (Sense Presses), en Paco Vilallonga (Cinema Truffaut) o l'Adrián Massanet (ExtraCine).

Un cop finalitzada aquesta sessió de cinema, en Kim Herrero, que durant tot l'any 2007 va viatjar per la Ruta de la Seda des d'Istanbul fins a Xi'an, els extrems històrics d'aquesta mítica ruta, ens mostrarà el rostre més humà de les regions i els països visitats...

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest dimarts...

Entrades relacionades:
La maresma de l'est
Els quatre dracs
Els secrets de la Ruta de la Seda
El Silenci (Sokout)
Horitzons perduts
L'home que va poder regnar

El silenci (Sokout)

Després de gaudir el dia de la inauguració, el passat dimarts 17, de les imatges de la Ruta de la Seda, del descobriment arqueològic del mausoleu del primer emperador de Xina Qin Shi Huangdi i el seu exèrcit de guerrers de terracota, conèixer una mica més l'Uzbekistan de la mà d'en Behzod Sultanov i l'Olivier Soriano, gaudir de la gastronomia kirguís gràcies a l’Asyl Ryskulova i compartir amb més de vuitanta persones aquest esdeveniment, us volíem convidar a la segona activitat del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que té lloc a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona):

Demà divendres 20 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El Silenci (Sokout)” (76 minuts), 1998.

Iran – Tadjikistan – França / Direcció i guió: Mohsen Makhmalbaf. Premi CinemAvvenire, menció especial Sergio Trasatti i medalla d’or de la Presidència del Senat Italià en el Festival de Venècia 1998.

El Jorshid, un infant de deu anys, viu en una població del Tadjikistan en companyia de la seva mare. És cec, els seus cabells són rossos i per poder ajudar la precària economia familiar és afinador d’instruments musicals. La Nadereh, la petita protegida del luthier amb qui treballa, l'acompanya cada dia. El seu rostre és d'innocent bellesa, té llargues trenes negres que arriben fins a la terra, un vestit de vius colors i porta pètals de flor com a ornament a les ungles. Els ulls de la Nadereh van mostrant l'esdevenir de cada dia: és la seva mirada. Gràcies a la seva companyia, als sorolls de la ciutat i a la música que l'envolta el Jorshid va descobrint els secrets de la vida...

Un cop finalitzada aquesta sessió de cinema, en Xavier Tarafa, autor dels blocs TransTadji (relat de la seva ruta en bicicleta per la Pamir Highway) i Els viatges del Xavi, ens descobrirà la vida a les muntanyes del Pamir, el sostre del món, al Tadjikistan.

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquest divendres...

Entrades relacionades:
Pamir: Un tímid somriure

Pamir: La mirada riallera de Garm Chashma

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

Els secrets de la Ruta de la Seda

Mirades de la Ruta de la Seda

Els secrets de la Ruta de la Seda

Durant la segona quinzena del mes de febrer en l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona) tenen lloc diferents activitats de divulgació de la història, la cultura i les tradicions de la Ruta de Seda: Cinema, xerrades, imatges, gastronomia... Us volia convidar i presentar-vos el seu programa:

Dimarts 17 de febrer a les 19.00h.

Passi d’un capítol de la sèrie “La Ruta de la Seda” (50 minuts, sèrie deTV), 1980.

Aquesta és una sèrie mítica entre els amants dels viatges i de la Ruta de la Seda. Filmada en coproducció entre les televisions públiques xinesa i japonesa de 1980 i que va ser emesa per TVE 2 a principis dels anys 80; era el primer cop que una televisió estrangera entrava a Xina des de la creació de la República Popular.

Es passarà el capítol 1 “Esplendor de la Antigua Changang” dedicat a explicar la Ruta de la Seda, el descobriment dels guerrers de terracota i la que fou un dels extrems de la Ruta, Xi’an, capital històrica de la Xina.

Un cop finalitzada la sessió de cinema hi ha una xerrada amb l’Olivier Soriano, autor del blocs “La Ruta de la Seda”, “De Bukhara a Tashkent en bicicleta” i “Rutas legendarias” que acompanyat pel Behzod Sultanov de l'Uzbekistan ens parlaran de la bellesa de ciutats com Samarcanda i Bukhara.

Posteriorment, podem visitar l’Exposició “Mirades de la Ruta de la Seda” d’Eduard Balsebre (imatges del seu viatge de vuit mesos per l’Àsia Central i la Xina) que hi haurà al vestíbul.

I per acabar, podem prendre un petit refrigeri amb productes del Kirguizistan, acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens descobrirà alguns dels secrets d’aquesta cuina: amanides, arròs, formatge, pastes de mel, te i d’altres...

Divendres 20 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El Silencio (Sokout)” (76 minuts), 1998.
Iran – Tadjikistan – França / Direcció i guió: Mohsen Makhmalbaf. Premi CinemAvvenire, menció especial Sergio Trasatti i medalla d’or de la Presidència del Senat Italià en el Festival de Venècia 1998.

Per al nen Jorshid, escoltar és vital atès que és cec. El Jorshid no només escolta música sinó que és afinador d’instruments musicals. Per poder subsistir sense la vista, ha après a escoltar la música de tot el que l’envolta.

Un cop finalitzada la sessió de cinema hi ha una xerrada amb el Xavier Tarafa, autor dels blocs TransTadjik (relat de la seva ruta en bicicleta per la Pamir Highway) i Els viatges del Xavi que ens descobrirà la vida a les muntanyes del Pamir, el sostre del món.

Dimarts 24 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “El camino a casa (Wo de fu qin mu qin)” (95 minuts), 1999.
Xina / Direcció: Zhang Yimou / Premiada amb l’Ós de plata i el Premi del jurat del Festival de Berlín 1999.

La pel·lícula Wo de fu qin mu qin de Zhang Yimou és una altra petita mostra de les delícies del cinema asiàtic.

L’inici de la història, filmat en blanc i negre, comença amb el retorn del fill que un dia marxà a la ciutat i que des d’aleshores no havia tingut mai temps per tornar a casa, fins ara, que el seu pare ha mort. El nucli fonamental de la pel·lícula, filmat en color, comença en el moment en què el fill recorda la història d’amor de la seva mare i del seu pare, cosa que el permetrà entendre l’abast i el valor que tenen els records i la tradició per la seva mare i, tot i que no n’era conscient, per ell mateix.

Un cop finalitzada la sessió de cinema es preveu fer una xerrada amb el Kim Herrero que durant l’any 2007 va fer la Ruta de la Seda des d’Istambul a Xi’an i podrà mostrar-nos el rostre més humà d’aquesta mítica Ruta.

Divendres 27 de febrer a les 19.00h.

Passi pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003.
Alemanya – Mongòlia / Direcció; Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.

En el desert del Gobi (es troba entre Xina i Mongòlia) encara es conserven tradicions ancestrals. Aquesta pel·lícula és un meravellós documental d’un d’aquests esdeveniments: el naixement d’una cria de camell, el rebuig per part de la mare del nounat i la solució que aquesta cultura mil·lenària ofereix a aquesta situació.

En finalitzar la sessió de cinema, tindrà lloc una xerrada amb els viatgers i autors de la web Més Enllà i el bloc Literatura viatgera, el Lluís Bono i la Núria Borràs (també autora del bloc Pels camins del món) que ens relataran la seva ruta per l’hospitalitat del Kirguizistan, els basars de Xinjiang i l'ànima de la Xina.

I per tancar el cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” realitzarem un petit àpat (pica-pica) amb productes de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’aquestes terres.

Espero que us agradi la proposta i ens veiem aquests dies...

Entrades relacionades:

Mirades de la Ruta de la Seda

Una nit a Tash Rabat

L'esmolet d'Id Kah

Mirades de la Ruta de la Seda

"Em trobava assegut en una petita placeta al costat del Basar Taqi-Sarrafon de Bukhara i tres nois joves es van acostar per a practicar l’anglès. Parlàvem de tot una mica: del temps, de futbol, del que estava llegint, del que deia la guia, de música, del meu viatge, dels seus estudis, de les nostres famílies... I en una estona, ja rèiem i ens havíem agafat confiança.

Fou llavors, quan en Firuz, d'uns quinze anys i el més xerraire dels tres, em va preguntar: «Tu creus que els agradarà als americans el meu rostre...? Em sembla que odien els musulmans... oi ? El meu somni és marxar a treballar als Estats Units tan bon punt acabi d'estudiar... com ho veus...? No sóc pas gaire blanc, els agradaré...?»

El seu rostre tenia el color del coure, la pell d’un lluent color oliva, els ulls em miraven des del negre més brillant, amb penetrant bellesa, mentre les blanquíssimes dents il·luminaven les faccions anguloses que revelaven la seva ètnia tadjika.

La meva resposta fou sincera, però massa plena de frases diplomàtiques del tipus: «l’hospitalitat d’occident és molt diferent de la d’orient», «emigrar no deu ser gens fàcil» o «no hi ha tantes bones feines» i la conversa va continuar girant al voltant de les esperances i de les oportunitats. Més tard, mentre despreocupadament xerràvem tot rient, dintre meu un núvol de tristor es feia lloc... Les tasses de te continuaven acompanyant-nos i la brisa ens xiuxiuejava l'esperança d'un capvespre menys càlid.

Aquella calorosa nit d’agost a l’Uzbekistan, mentre escrivia el meu quadern de viatge, les il·lusions d’en Firuz van fer néixer aquesta exposició "Mirades de la Ruta de la Seda". Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d'altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, uzbeks, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència.

Imatges de dones, homes i infants que formen part de la meva vida i que m’han fet aprendre a viure-la, a estimar-la, a estimar-los. Persones llunyanes en la distància, però pròximes en la Humanitat. Vull creure que és així..."

A partir d'aquest proper dimarts 17 de febrer podeu veure totes aquestes "mirades" a l'Espai 210 (c/ Padilla 210, baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona) en el marc del Cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" que ens portarà a descobrir pel.licules, relats, imatges, experiències, tradicions i aliments d'aquesta mítica Ruta i d'Àsia Central.

Us hi esperem !!!!

Entrades relacionades:

Una nit a Tash Rabat

L'esmolet d'Id Kah

El valor dels gestos

La mirada riallera de Garm Chashma

Mirades de la Ruta de la Seda

Els grans viatges de Zheng He

Aquest passat mes de gener es va publicar l’entrada 505 d'El Bloc dels Viatges, el germà petit d'aquest bloc Amu Daria, i volia celebrar-ho d’una manera ben especial: fent un regal als lectors i lectores d’aquest bloc.

Gràcies al suport i l’amabilitat del Museu Marítim de Barcelona les primeres 50 persones que escriguin durant el mes de febrer a l'adreça electrònica amudaria07@yahoo.es indicant les seves dades bàsiques (nom i cognoms, adreça, població i codi postal*) rebran de franc dues invitacions per visitar l’Exposició ELS GRANS VIATGES DE ZHENG HE.

Aquesta exposició, que restarà oberta fins el 31 de maig d’aquest any, ens mostra la cultura marítima de la Xina entre els segles X i XV fent especial menció a les grans expedicions marítimes xineses per l’Oceà Índic i els Mars del Sud entre el 1405 i el 1433. Aquests viatges van ser dirigits per Zheng He (鄭和) nascut a Kunming, la capital de la província de Yunnan, eunuc de la cort de l’emperador Yongle, musulmà, i un dels navegants més importants d’aquell país. La Xina es va convertir en la primera potència marítima mundial arribant a mobilitzar fins a 300 vaixells i 27.000 homes en una sola expedició.

Durant els seus set viatges, Zheng He va explorar el sud-est asiàtic, Sumatra, Java, Sri Lanka, Índia, Pèrsia i el golf pèrsic, la península d'Aràbia, el mar Roig fins a Egipte i la costa del sud d'Àfrica fins arribar al canal de Moçambic.

En el moment històric que recull l'exposició, la Xina governava la mar. Mentre que els europeus començaven a treure el cap a l'Atlàntic en petits vaixells, Zheng He recorria l'Índic amb els que potser van ser els vaixells de vela més grans de la història, amb 1.000 tripulants i innovacions tecnològiques com compartiments estancs, brúixola, timó central, nou pals i unes dimensions descomunals: 180 metres d'eslora i 54 de mànega.

L'exposició mostra peces del British Museum, el Victoria & Albert i el museu marítim de Quanzhou on es reflecteix el "cosmopolisme" de la Xina del segle XV. Des de la porcellana que els xinesos exportaven fins a Somàlia (plats Ming decoren les parets de tombes de reis locals) fins a làpides que demostren que al port d'on partien les flotes hi vivien bisbes italians, cristians nestorians que escrivien amb alfabet tibetà, els últims maniqueus i musulmans arribats de llocs com Bukhara, com els ancestres de Zheng He. Un personatge avui adorat com una deïtat a les comunitats xineses de gran part de l'Àsia que descendeixen de les seves mítiques expedicions.

Estic convençut que a tots els i les amants dels viatges i de les cultures d'Orient us encantarà... per cert, hom diu que Zheng He va arribar al continent americà i també que va inspirar el personatge de Simbad... qui sap...

Moltes gràcies a tothom que segueix i col•labora amb El Bloc dels Viatges, bona lectura, bons viatges i fins aviat !!!

(*) Un cop feta la tramesa les dades facilitades seran eliminades.

Entrades relacionades:

El viatge de Zhang Qian

Els viatges d'Ibn Batuta

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

Noves caravanes de paraules...

En aquell temps, segons que explica una antiga llegenda xinesa, un deixeble va preguntar al profeta: «Mestre, quina diferència hi ha entre el cel i l’infern?» I el profeta va respondre:

«És molt petita, tot i que de grans conseqüències. Hi havia un munt d’arròs cuit i preparat per ser un bon aliment. Al seu voltant hi havia molts homes afamats, gairebé a punt de morir. No podien acostar-se a l’arròs, però tenien a les mans uns palets de dos i, fins i tot, tres metres de llargària. És veritat que, gràcies als palets, podien agafar l’arròs, però no aconseguien fer-se’l arribar a la boca perquè eren massa llargs. D‘aquesta manera, afamats i moribunds, junts però solitaris, estaven patint una fam eterna davant d’una abundància inesgotable. I això és l’infern.

També hi havia un altre munt d’arròs cuit i preparat per ser un bon aliment. Al seu voltant hi havia molts homes, afamats però plens de vitalitat. No podien apropar-s’hi però tenien a les mans palets de dos i tres metres de llargària. Arribaven a l‘arròs però no aconseguien fer-se‘l arribar a la pròpia boca perquè els palets eren massa llargs. Però amb els seus palets llargs, en lloc de dirigir-los a la pròpia boca, es peixien l’arròs els uns als altres. I així esmorteïen la fam insaciable en una gran comunió fraterna, junts i solidaris; gaudint a mans plenes dels homes i de les coses, amb el Tao. I així era el cel. »

Anònim

Unes noves caravanes de paraules comencen amb el nou any i us presento algunes novetats i algunes alegries (tanmateix, les novetats també son alegres) que fan referència a aquest bloc.

La primera novetat té relació amb la proposta, acceptada amablement, que vaig fer fa unes setmanes a la “Revista Seda de Estudios Asiáticos” per tal de poder publicar alguns dels seus articles traduïts al català.

Aprofitant aquest suport us la volia presentar: La revista va néixer l’octubre de l’any 2006 a l’Argentina i el seu descobriment a la xarxa internauta és una petita joia per tots els amants i curiosos d’Àsia. Amb cada número, mensual o bimensual, fan bullir una poció màgica que ens alimenta d’història, cultura, literatura, tradicions i espiritualitat. Tant el seu director, Damián Blas, com els equips de redacció i disseny i els col·laboradors com en Martín Lo Coco, en Darío Seb, na Irene Lo Coco, na Candelaria Quesada, en Jeremías Lynch i d’altres, dediquen inspiracions literàries, reflexions i il·lusions per fer una revista molt interessant i de gran qualitat la lectura de la qual voldria compartir amb tots vosaltres.

Així a partir de març començaré a publicar periòdicament alguns dels seus articles i, en concret, el primer serà “La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina” d’Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista.

La segona novetat, fa referència amb un bloc del qual ja us vaig parlar fa mesos: “Turkestania Club”, un dels millors espais que es poden trobar dedicat a les músiques d’Àsia Central on amb cada nova entrada se’ns presenten grups i cantants uigurs, uzbeks, afgans o kirguís tant de música tradicional com moderna. Seguint el model anterior, li he proposat a l’Oscar Carrasco -el seu apassionat autor, a més d’un actiu blocaire peruà com podeu comprovar amb la lectura dels seus altres blocs: La Plazuela o Lengua de Oc- poder publicar traduïdes al català algunes de les seves entrades, cosa que ha acceptat amablement.

A partir del mes d’abril, iniciarem aquesta col.laboració amb l’article dedicat a “Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang” publicat el mes de febrer de l’any passat i, de moment, us deixo amb un vídeo de la cançó Abide del músic esmentat.

I de les alegries, encara que amb una mica de retard, vull agrair el premi “Blog Dorado” que el mes de desembre passat em va atorgar una de les blocaires que llegeixo habitualment i que em fa gaudir de grans estones, Mar Romera i el seu bloc “Mar Nahar. La búsqueda constante de la esencia”. En aquest espai he descobert la Deessa de l’amor Inanna, he tastat la millor adafina i m’he adormit amb els bons pensaments, les bones paraules i els bons fets del zoroastrisme... us el recomano de tot cor...

Continuant amb les celebracions, volia compartir una bona notícia, la Núria Borràs, - coautora amb en Lluís Bono de la web viatgera Més enllà, on es poden trobar informacions, consells, anècdotes i bons relats sobre les seves experiències al Nepal, Xina, Marroc, Turquia, Vietnam, Sikkim o Nyanmar-, ha publicat un interessant article "La generosidad de los kirguises" a la revista Altaïr. Podeu gaudir de la seva lectura així com del relat del viatge pel Kirguizistan i la Xina al seu vital i apassionat bloc “Pels camins del món”.

I per acabar, El Blocs dels Viatges celebra el seu relat número 505 i com en anteriors ocasions hi ha una sorpresa... espero que us agradi...

Entrades relacionades:

Caravanes de paraules

La cova 465 de Mogao

Des de les muntanyes de sorra que envolten el verd oasi de Dunhuang la mirada no arriba a distingir les formes en la immensitat d’un dels deserts més mítics del món, el desert del Gobi. La ciutat de Dunhuang, sempre limitada per la frontera natural d'aquestes dunes, és l’agradable etapa que ens reserva interessants sorpreses: Yueyaquan (el llac de la mitja lluna) i la pagoda xinesa, Mingsha Shan i, especialment, les Coves del Mogao.

Les Coves de Mogao (莫高窟) conegudes també amb el nom de Coves dels 1.000 Budes o Coves de Dunhuang, es troben a menys de 25 km d’aquesta ciutat i destaquen per la increïble bellesa del seu entorn natural i de la seva ubicació.

Estan formades per un sistema de 492 coves on els pelegrins budistes de la Ruta de la Seda van entallar més de tres mil escultures, van pintar més de vint-i-cinc mil metres quadrats de mosaics i van deixar escrits desenes de milers de documents entre els segles IV i XIV dC. Les coves tenen tota mena de mides i característiques i es troben excavades en un increïble penya-segat de gres. Normalment es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada, després es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Era llavors quan els pintors i els artistes feien la tasca més delicada de pintar o esculpir les figures dels budes, de representar les principals escenes de la seva tradició religiosa, de recollir altres imatges provinents de cultures orientals properes (hinduistes, tibetanes, etc.) i de mostrar la vida de fa més de mil anys.

Les diferents dinasties xineses van condicionar l’estil artístic de les coves i així, les coves excavades i pintades durant la dinastia Wei destaquen per la influència hinduista, les construïdes durant la dinastia Sui són les que conserven obres més realistes i les de la dinastia Tang destaquen pels seus paisatges i per la quantitat abundant de personatges.

Entre les diferents coves que es poden visitar (la majoria no estan obertes al públic) en destaca una, la qual resta habitualment tancada, però que amb certa insistència es pot arribar a visitar: la cova 465.

Durant la dinastia mongol dels Yuan (1271-1368) i poc abans que les coves fossin abandonades les figures de l’art esotèric tibetà tingueren gran influència, així diferents coves com les número 2, 3, 462, 463 o 477 disposen, a més d’un altar central, d’una gran riquesa gràfica en les seves parets, sostres i passadissos amb representacions de mandales, lames o imatges tàntriques.

És en aquest darrer estil on destaca la cova 465 (datada entre els anys 1308 i 1311). A l’entrada en direcció oest trobem la imatge d’un bodhisattva, envoltat per representacions pictòriques de pagodes, núvols i de flors de peònia amb què s’embelleixen les parets i el sostre.

En l’espai principal, descobrim la representació de les Cinc qualitats de Buda amb la imatge central de Vairocana (la personificació de la saviesa, del sol, de la llum), anomenat en tibetà “Nammang” (l’il·luminador) que resta acompanyat a l’est per Akṣobhya, al sud per Ratnasambhava, a l’oest per Amitābha (en tibetà “Ö-pa-me”) i al nord per Amoghasiddhi.

A més, aquesta cova destaca per unes figures proporcionades de línies refinades, d’un realista efecte tridimensional, i de colors vius que representen un grup de "devas" (deïtats) en apassionades i alegres posicions clarament sexuals mentre que al seu voltant els Vidyarajas, sense amagar unes mirades ferotges i seductores, mostren els seus cossos nus a la recerca de la reintegració en la consciència pura (Sivá, la font original), i en accions sexuals que, malgrat allò que des d’Occident puguem interpretar, són exemples d’autocontrol del desig segons la doctrina clàssica del tantrisme. És a través de les tècniques iòguiques i de les pràctiques sexuals que utilitza el sadhaka o adepte que podrà transcendir la seva pròpia naturalesa i assolir l’alliberació a través de la via de l’èxtasi.

Ateses aquestes representacions tàntriques la cova 465 es considera com a un cas únic entre totes les expressions artístiques de la Xina.

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:
El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant
Yueyaquan, el llac de la mitja lluna
Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

Cap a la visibilitat blocaire...

Amigues i amics...

Un cop finalitzada l’edició del Blocaire invisible 2008 us proposo que gaudiu de la lectura de totes i cadascuna de les enginyoses, divertides i belles entrades-regals; a continuació trobareu el llistat... però abans volia agrair fervorosament a en Robertinhos la seva entrada (que m’ha encantat !!! es mereix un quilo de trufes de te...) i felicitar El Veí de Dalt i l’Anna Tarambana, per la seva iniciativa contagiosa i el bon humor, i a tothom per la il•lusió i la imaginació posada... apa, que gaudiu de les lectures:

Tarambana a la Violette Moulin
Violette Moulin a Vilapou
Vilapou a Té la mà Maria
Té la mà Maria a en Tibau
Tibau a Too much strong ma non tropo
Too much strong... a Amu Daria
Amu Daria a Clint
Clint a Viu i llegeix
Viu i llegeix a Coses Petites
Coses Petites a Tondo Rotondo
Tondo Rotondo a Filant Pirm
Filant Prim a Vilafestuc
Vilafestuc a La Garrofa de Montroig
La garrofa a Xarel10
Xarel10 a Abogada en Barcelona
Abogada en Barcelona a Transparència
Transparència a La rateta Miquey
La rateta a Kapintana 24
Kapitana a Prosopopeia
Prosopopeia a Tirai
Tirai a Bibliosfera
Bibliosfera a Saragatona
Saragatona La chica de los recados
La chica de los recados a Caliope
Caliope a Somriu
Somriu... a Neopoeta
Neopoeta a Bocins de lluna
Bocins de lluna a Assumpta
Assumpta a Lucrècia
Lucrècia a Laie
Laie al Veí
Elveidedalt a Helena Batlle
Helena Batlle a Garbí24
Garbí24 a Júlia Costa
Júlia Costa a Joana
Joana a Zel
Zel a Skorbuto
Skorbuto a Xurri
Xurri a The Silver Blue
The Silver Blue a Zincpiritione
Zincpiritione a Natàlia
Natàlia a Alatrencada
Alatrencada a Sol Solet
Sol Solet a Neus Arqués
Neus Arqués a Trina
Trina a L’Avi
L’Avi a Chamb
Chamb a Frannia
Frannia Inia
Inia Annna
Annna a Jordi i Marta
Jordi i Marta a Carme Rosanas
Carme Rosanas a Núria Aupí
Núria Aupi a Albanta
Albanta a Anna
Anna a Patillades
Patillades a Rita
Rita a Nàufrag
Nàufragiobrer a VersióBeta
VersióBeta 19.57 a Arare
Arare a Menxu
Menxu a Khalina
Khalina a Striper
Striper a Anna Tarambana

Blocaire invisible 2008: A tot bloc !!!

Estimat Clint !!!!

Sí, Sí, Sí !!!! sóc el teu blocaire invisible.... espero que t’agradi... durant dies i dies he estat donant voltes al llit esperant aquesta nit, em llevava tot preocupat i no podia deixar de recórrer el passadís de banda a banda, ara cap la finestra i ara cap l’estudi, i ara cap a l’estudi i ara cap a la finestra, i tot d’una torna a començar... i què li puc regalar a aquest bon home, anava pensant...

He consultat amics, amigues, veïns i veïnes, tant és així que en l’àpat de cap d’any fou tema recorrent de conversa on es van proposar alegrement tota mena d’excentricitats de múltiples colors i mides: potser el darrer casset de Camilo Sesto va comentar na L al xarrupar sensualment el seu segon “cosmopolitan”, no, no, no va intervenir la bella S, tinc una cosa molt millor: una bufanda de barrufet mentre s’empassava el quart “negroni”. Vaaaaaa... remugà en P des del sofà intentat aixecar-se pesadament mentre el seu vuitè “gimlet” regalimava jersei avall: “el que el Clinz aquetz demana a crits éz una ezpremedora de kiwiz, iiips...”.

Tot concentrat i serè me’ls mirava pacientment però no hi havia res que pogués il·luminar la transcendència del regal... Per últim, van sorgir dues noves propostes tant o més brillants que les anteriors: Heu vist aquests bolígrafs que tenen vuit mines de diferents colors? son “xulus” eeeehhh... va aportar M, mentre es treia les grenyes rosses de davant de la cara, mirant absorta la coctelera buida i mentre al seu costat en T repetia rítmicament: criss, cross, crash... criss, cross, crash... criss, cross, crash, és la pista més ràpida i surt per televisió...

No fou fins unes llargues hores després quan se’m va encendre el llum i vaig tenir clar quin havia d’ésser el regal: una cosa original, simpàtica, pràctica... Tachaaaaaaaaaannnnnn !!!!

Per tot això tinc l’immens plaer de fer-te a mans el millor regal que podies esperar: Les teves Super-bambes amb un petit retoc !!!!

Què et sembla...? oi que és ben maco...? original i simpàtic, veritat...? eaaaah... que ja t’ho han regalat, hosti... també tinc mala sort... ho sento... i ara què.... ummmm.... a veure... ummmm... potser una cosa pràctica, que hi tinc més traça. Doncs, el bolígraf de vuit colors... però potser ja el tens, i la bufanda del barrufet... ufff... potser també... i l'espremedora... uffff... em sembla Clint, que tens de tot...

He visitat el teu bloc... i he trobat mil i unes coses, senzilles meravelles que m'han emocionat... hi ha de tot i més: vida, amor, passió, alegria, sentiment, desig, música i poesia... i molt, molt bon rotllo...

Llavors he pensat que em quedaven dues coses a regalar-te: un poema...

"Quan les coses van malament i no aconsegueixes canviar-les,
malgrat fas el millor que es troba a les teves mans,
quan tot al teu voltant és negre com la nit,
l'única solució es troba en una pinta de cervesa stout".
Flann O'Brien, 1939

I una nova coneixença: Què et sembla una guinness d’aquí a deu dies en el Michael Collins...?

MOLTES FELICITATS !!!! i FELIÇ ANY NOU !!!!

(Aaahh... i of course a la guinness tothom serà benvingut...)

Blocaire Invisible

Dies enrere vaig assabentar-me d’una iniciativa molt interessant a la Catosfera: el o la Blocaire Invisible. Vaig fer una primera ullada, em vaig deixar portar per la il·lusió i ja em veieu inscrit en aquest joc...

El funcionament és ben senzill, el proper 5 de gener, coincidint amb la Nit de Reis, cada blocaire inscrit rebrà un regal en forma d’entrada per part d’un/a altre/a blocaire, aquell que gràcies a la sort s’ha convertit en el seu o la seva “Blocaire Invisible”... Així jo he de fer un regal i se me’n farà un altre... Qualsevol regal és bo i benvingut, i si es fa una ullada als regals d’anteriors convocatòries podreu trobar petits tresors...

En aquesta edició s’han inscrit uns seixanta blocaires i ara ve la part més interessant: jugar a endevinar abans del dia cinc quin és el teu...

De moment el meu Blocaire Invisible m’han deixat un parell de missatges i vaig més embolicat que els cordills d’unes bambes, així que aquests dies de vacances començaré a cercar pistes i més pistes per tots els blocs inscrits... qui sap, potser m’enduré alguna sorpresa...

I en l’altre direcció del joc, he gosat fer una primera incursió en el bloc de la persona que m’ha tocat fer-li el regal... i ara, aquí va la seva segona pista... i aquesta és més fàcil:

Primer de tot, dir que mai l’havia visitat i que no el coneixia, i amb això ja m’elimino com amic, familiar, conegut, fan o passavolant... també dir que m’ha agradat, és divertit, irònic i intel·ligent, ehhh que ja estic dient que és un home, no em direu que aquesta no és una bona pista... i per acabar, també confesso que tenim un mateix gust...

Bé, per avui acabo... però els propers dies portaran noves pistes... i qualsevol ajuda per descobrir el meu o la meva Blocaire Invisible serà benvinguda... Bones festes !!!

En una nit tranquil.la

夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉

Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment

com la gebrada sobre la terra:

Si alço el cap

veig la lluna lluent.

Si baixo el cap

somnio que sóc a casa.

"En una nit tranquil.la" de Li Bai

Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.

En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.

Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la...

Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).

Entrades relacionades:

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: el llibre del "dao" i del "de"

Els quatre dracs

La granota del fons del pou

Benazir Bhutto: ja fa més d'un any...

"... No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.

Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.

L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.

Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.

Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.

Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat..."

Aquest text és una traducció d'un article de Benazir Bhutto aparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre de 2007 i publicat en el bloc de Ferran Cab durant el mes de desembre.

Encanteri gastronòmic

Unes mans petites amb dits petits però llargaruts que em recordaven les ales dels cignes quan comencen el seu vol, fonedisses i fugisseres.

Feia poc més de trenta minuts que en màgica harmonia els condiments anaven a parar al wok i ara en una salsa un xic espessa nedaven en oli de sèsam, el vinagre fosc i el sucre acompanyats per set o vuit tomàquets de raïm, un feix de gingebre tallat finament i una vintena de daus de tofu - cuits amb una salsa de soja amb un punt de salat.

La flaire era deliciosa i un lleuger fum envaïa les parets engalanades amb cartells publicitaris de dones de pel·lícules dels anys 30 i fotografies en blanc i negre dels antics hutongs de Pequín. Un avorrit i jove cambrer observava en el buit les isolades taules mentre l’harmònic ritme de la cuina el convidava a reflexionar silenciosament.

De nou, la meva mirada es va perdre darrere les mans que m’hipnotitzaven i m’allunyaven de qualsevol imatge. No existia cap altre brogit enmig d’aquell poblat carrer de bicicletes i de vianants, només el wok fumejant i uns dits plens de bellesa que s’entrecreuaven mentre tallaven els aliments i en un instant, amb delicadesa uns bastonets remenaven la salsa.

Davant meu, en senzill encanteri, es barrejaven aliments i temps de cocció i naixia la màgia de la cuina xinesa. Agre, dolç i salat es fusionaven lentament i unes mans expertes feien el miracle...

Entrades relacionades:

L'esmolet d'Id Kah

Un te verd a l'ombra del Dao

Al voltant de la piscina

La moneda kirguís: el som

El som (en kirguís: сом) és la moneda oficial del Kirguizistan i aquest mot, com a l'Uzbekistan o el Kazakhstan, vol dir "pur" i fa referència al concepte d'or pur.

Representació de diferents instruments tradicionals del país (komuz, kyl kyyak) i al fons l'edifici de l'Orquestra Filarmònica de Bishkek.

Imatge de la gran ballarina Bubusara Beyshenalieva -en kirguís Бубусара Бейшеналиева- (1926-1973).

Imatge de l'acadèmic, poeta, lingüista (fou un dels creadors de la gramàtica i l'alfabet kirguís) i polític Kasym Tynystanov -en kirguís: Касым Тыныстанов- (1901-1938).

Imatge del manaschi i poeta Togolok Moldo -en kirguís: Тоголок Молдо- (1860-1942).

Imatge de l'arquitectura dels segles XI i XII a Uzgen.

Imatge de la muntanya de Khan Tengri (6.995 metres d'alçada) en la serralada del Tian Shan.

Imatge del llac Issyk-Kol (en kirguís: Ысыккөл)

Imatge del reconegut manaschi Sayakbay Karalaev - en kirguís: Саяакбай Каралаев- (1894-1971).

Imatge de Yusuf Balasaghuni - en kirguís: Жусуп Баласагын- escriptor del segle XI autor d'una de les obres més importants de la cultura d'Àsia Central, el clàssic Kutadgu Bilig.

El canvi actualitzat d'aquesta moneda es pot consultar a Cambio de Divisas

Entrades relacionades:
La moneda tadjika: el somoni
La música celestial: Tengir-Too
Manas, l'èpica d'un poble