No recordo quin va estar el primer cop que em vaig deixar seduir per noms com Kashgar, la Ruta de la Seda o les “muntanyes celestials”, potser, en alguns vespres abans de sopar, a l’habitació de la meva infantesa concentrat, amb tots els sentits, en històries d’aventures al sostre del món o en paradisos perduts com Shangri-La.
De ben segur, la meva imaginació, de nen de ciutat, devia volar els dilluns a les danses orientals de “Les mil i una nits” amb donzelles absolutament delicioses i malvats terriblement dolents, i els dimarts a les riques caravanes de camells que, amb inimaginables penúries, travessaven els deserts més àrids i les muntanyes més altes amb pics que tocaven el blau cel...
Segurament dimecres i dijous, eren les aventures de Simbad o de Marco Polo les que em feien gaudir del present, i el divendres estava amatent a veure, acompanyat dels meus germans, alguna pel·lícula d’ambient “oriental” al cinema “Mahon” que es trobava a cent metres de casa (ara és un concessionari de cotxes). Era una altra porta per a descobrir rostres, llengües i religions que em fascinaven.
Dissabte i diumenge els dedicava, amagat entre llençols i joguines, a ésser el protagonista de les fantasies més màgiques, les quals sempre tenien final feliç...
Amb els anys, hom comença a llegir, a veure, i a viatjar i aquests noms esdevenen mirades, somriures, emocions, olors, sentiments... i la Ruta de la seda, Samarcanda, el Pamir, el Karakorum, l’Amu Daria i l’Àsia Central, en general, són una passió.. un enamorament... un plaer...
Un altre dia ja parlarem dels “mites” que em van fer viatjar fins aquests indrets, escriure planes i planes de diaris de viatges, fer milers de fotos, passar mesos en continua observació i tast, i recordar enyorat d’aquells dies... per acabar fent un bloc on poder mostrar records, il·lusions i imatges...
Un bloc que voldria ésser un espai d’intercanvi, on compartir i gaudir, perquè, si quelcom defineix aquests “paradisos perduts” és la paraula intercanvi...
Però, voldria acabar aquest primer escrit, amb uns mots d’Amin Maalouf:
“En els nostres dies, els viatgers tenen massa pressa per arribar, per arribar costi el que costi, però no s'arriba només al final del camí. A cada etapa s'arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir una cara oculta del nostre planeta, n'hi ha prou amb mirar... n'hi ha prou amb desitjar... amb creure... n'hi ha prou amb estimar...”
De ben segur, la meva imaginació, de nen de ciutat, devia volar els dilluns a les danses orientals de “Les mil i una nits” amb donzelles absolutament delicioses i malvats terriblement dolents, i els dimarts a les riques caravanes de camells que, amb inimaginables penúries, travessaven els deserts més àrids i les muntanyes més altes amb pics que tocaven el blau cel...
Segurament dimecres i dijous, eren les aventures de Simbad o de Marco Polo les que em feien gaudir del present, i el divendres estava amatent a veure, acompanyat dels meus germans, alguna pel·lícula d’ambient “oriental” al cinema “Mahon” que es trobava a cent metres de casa (ara és un concessionari de cotxes). Era una altra porta per a descobrir rostres, llengües i religions que em fascinaven.
Dissabte i diumenge els dedicava, amagat entre llençols i joguines, a ésser el protagonista de les fantasies més màgiques, les quals sempre tenien final feliç...
Amb els anys, hom comença a llegir, a veure, i a viatjar i aquests noms esdevenen mirades, somriures, emocions, olors, sentiments... i la Ruta de la seda, Samarcanda, el Pamir, el Karakorum, l’Amu Daria i l’Àsia Central, en general, són una passió.. un enamorament... un plaer...
Un altre dia ja parlarem dels “mites” que em van fer viatjar fins aquests indrets, escriure planes i planes de diaris de viatges, fer milers de fotos, passar mesos en continua observació i tast, i recordar enyorat d’aquells dies... per acabar fent un bloc on poder mostrar records, il·lusions i imatges...
Un bloc que voldria ésser un espai d’intercanvi, on compartir i gaudir, perquè, si quelcom defineix aquests “paradisos perduts” és la paraula intercanvi...
Però, voldria acabar aquest primer escrit, amb uns mots d’Amin Maalouf:
“En els nostres dies, els viatgers tenen massa pressa per arribar, per arribar costi el que costi, però no s'arriba només al final del camí. A cada etapa s'arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir una cara oculta del nostre planeta, n'hi ha prou amb mirar... n'hi ha prou amb desitjar... amb creure... n'hi ha prou amb estimar...”
3 comentaris:
Salut Eduard, quina currada i quin plaer poder gaudir d'aquesta pàgina. Em sembla que m'hi perdré una estona darrera una aaaltre estona tot imaginant els teus viatges.
Casualment o no, ara estic llegint Dersú Uzalà. Estic tant mancat de natura a la ciutat que les expedicions de Vladímir Arséniev i la filosofia de vida de'n Dersú em tenen fascinat; diria que és el meu heroi...ji ji ji Bé és el meu segon heroi doncs tu amb tots els respectes a Spiderman, ocupes el primer lloc.
Fins aviat estimat, mmmuà
-Que bonic vaig exclamar.
-Seu sigui la persona més important -respongué Dersú,assenyalant el sol-. Ell mori tot al voltant mori.
-Terra també persona. Tingui el cap allà -assenyalà cap al nord-est- i els peus allà -assenyalà cap al sud-oest-. Foc i aigua també siguin persones fortes. Foc i aigua morin,de cop tot s'acabi.
Muy interesante la información de este Blog.
Este mes de Agosto, realizaré viaje con Ambar viajes
Saludos Lluis(BCN)
Publica un comentari a l'entrada