Noves caravanes de paraules...

En aquell temps, segons que explica una antiga llegenda xinesa, un deixeble va preguntar al profeta: «Mestre, quina diferència hi ha entre el cel i l’infern?» I el profeta va respondre:

«És molt petita, tot i que de grans conseqüències. Hi havia un munt d’arròs cuit i preparat per ser un bon aliment. Al seu voltant hi havia molts homes afamats, gairebé a punt de morir. No podien acostar-se a l’arròs, però tenien a les mans uns palets de dos i, fins i tot, tres metres de llargària. És veritat que, gràcies als palets, podien agafar l’arròs, però no aconseguien fer-se’l arribar a la boca perquè eren massa llargs. D‘aquesta manera, afamats i moribunds, junts però solitaris, estaven patint una fam eterna davant d’una abundància inesgotable. I això és l’infern.

També hi havia un altre munt d’arròs cuit i preparat per ser un bon aliment. Al seu voltant hi havia molts homes, afamats però plens de vitalitat. No podien apropar-s’hi però tenien a les mans palets de dos i tres metres de llargària. Arribaven a l‘arròs però no aconseguien fer-se‘l arribar a la pròpia boca perquè els palets eren massa llargs. Però amb els seus palets llargs, en lloc de dirigir-los a la pròpia boca, es peixien l’arròs els uns als altres. I així esmorteïen la fam insaciable en una gran comunió fraterna, junts i solidaris; gaudint a mans plenes dels homes i de les coses, amb el Tao. I així era el cel. »

Anònim

Unes noves caravanes de paraules comencen amb el nou any i us presento algunes novetats i algunes alegries (tanmateix, les novetats també son alegres) que fan referència a aquest bloc.

La primera novetat té relació amb la proposta, acceptada amablement, que vaig fer fa unes setmanes a la “Revista Seda de Estudios Asiáticos” per tal de poder publicar alguns dels seus articles traduïts al català.

Aprofitant aquest suport us la volia presentar: La revista va néixer l’octubre de l’any 2006 a l’Argentina i el seu descobriment a la xarxa internauta és una petita joia per tots els amants i curiosos d’Àsia. Amb cada número, mensual o bimensual, fan bullir una poció màgica que ens alimenta d’història, cultura, literatura, tradicions i espiritualitat. Tant el seu director, Damián Blas, com els equips de redacció i disseny i els col·laboradors com en Martín Lo Coco, en Darío Seb, na Irene Lo Coco, na Candelaria Quesada, en Jeremías Lynch i d’altres, dediquen inspiracions literàries, reflexions i il·lusions per fer una revista molt interessant i de gran qualitat la lectura de la qual voldria compartir amb tots vosaltres.

Així a partir de març començaré a publicar periòdicament alguns dels seus articles i, en concret, el primer serà “La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina” d’Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista.

La segona novetat, fa referència amb un bloc del qual ja us vaig parlar fa mesos: “Turkestania Club”, un dels millors espais que es poden trobar dedicat a les músiques d’Àsia Central on amb cada nova entrada se’ns presenten grups i cantants uigurs, uzbeks, afgans o kirguís tant de música tradicional com moderna. Seguint el model anterior, li he proposat a l’Oscar Carrasco -el seu apassionat autor, a més d’un actiu blocaire peruà com podeu comprovar amb la lectura dels seus altres blocs: La Plazuela o Lengua de Oc- poder publicar traduïdes al català algunes de les seves entrades, cosa que ha acceptat amablement.

A partir del mes d’abril, iniciarem aquesta col.laboració amb l’article dedicat a “Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang” publicat el mes de febrer de l’any passat i, de moment, us deixo amb un vídeo de la cançó Abide del músic esmentat.

I de les alegries, encara que amb una mica de retard, vull agrair el premi “Blog Dorado” que el mes de desembre passat em va atorgar una de les blocaires que llegeixo habitualment i que em fa gaudir de grans estones, Mar Romera i el seu bloc “Mar Nahar. La búsqueda constante de la esencia”. En aquest espai he descobert la Deessa de l’amor Inanna, he tastat la millor adafina i m’he adormit amb els bons pensaments, les bones paraules i els bons fets del zoroastrisme... us el recomano de tot cor...

Continuant amb les celebracions, volia compartir una bona notícia, la Núria Borràs, - coautora amb en Lluís Bono de la web viatgera Més enllà, on es poden trobar informacions, consells, anècdotes i bons relats sobre les seves experiències al Nepal, Xina, Marroc, Turquia, Vietnam, Sikkim o Nyanmar-, ha publicat un interessant article "La generosidad de los kirguises" a la revista Altaïr. Podeu gaudir de la seva lectura així com del relat del viatge pel Kirguizistan i la Xina al seu vital i apassionat bloc “Pels camins del món”.

I per acabar, El Blocs dels Viatges celebra el seu relat número 505 i com en anteriors ocasions hi ha una sorpresa... espero que us agradi...

Entrades relacionades:

Caravanes de paraules

La cova 465 de Mogao

Des de les muntanyes de sorra que envolten el verd oasi de Dunhuang la mirada no arriba a distingir les formes en la immensitat d’un dels deserts més mítics del món, el desert del Gobi. La ciutat de Dunhuang, sempre limitada per la frontera natural d'aquestes dunes, és l’agradable etapa que ens reserva interessants sorpreses: Yueyaquan (el llac de la mitja lluna) i la pagoda xinesa, Mingsha Shan i, especialment, les Coves del Mogao.

Les Coves de Mogao (莫高窟) conegudes també amb el nom de Coves dels 1.000 Budes o Coves de Dunhuang, es troben a menys de 25 km d’aquesta ciutat i destaquen per la increïble bellesa del seu entorn natural i de la seva ubicació.

Estan formades per un sistema de 492 coves on els pelegrins budistes de la Ruta de la Seda van entallar més de tres mil escultures, van pintar més de vint-i-cinc mil metres quadrats de mosaics i van deixar escrits desenes de milers de documents entre els segles IV i XIV dC. Les coves tenen tota mena de mides i característiques i es troben excavades en un increïble penya-segat de gres. Normalment es començava a excavar per dalt i es feia la cavitat desitjada, després es cobria amb una teulada de fusta i es recobria tot amb estuc i palla. Era llavors quan els pintors i els artistes feien la tasca més delicada de pintar o esculpir les figures dels budes, de representar les principals escenes de la seva tradició religiosa, de recollir altres imatges provinents de cultures orientals properes (hinduistes, tibetanes, etc.) i de mostrar la vida de fa més de mil anys.

Les diferents dinasties xineses van condicionar l’estil artístic de les coves i així, les coves excavades i pintades durant la dinastia Wei destaquen per la influència hinduista, les construïdes durant la dinastia Sui són les que conserven obres més realistes i les de la dinastia Tang destaquen pels seus paisatges i per la quantitat abundant de personatges.

Entre les diferents coves que es poden visitar (la majoria no estan obertes al públic) en destaca una, la qual resta habitualment tancada, però que amb certa insistència es pot arribar a visitar: la cova 465.

Durant la dinastia mongol dels Yuan (1271-1368) i poc abans que les coves fossin abandonades les figures de l’art esotèric tibetà tingueren gran influència, així diferents coves com les número 2, 3, 462, 463 o 477 disposen, a més d’un altar central, d’una gran riquesa gràfica en les seves parets, sostres i passadissos amb representacions de mandales, lames o imatges tàntriques.

És en aquest darrer estil on destaca la cova 465 (datada entre els anys 1308 i 1311). A l’entrada en direcció oest trobem la imatge d’un bodhisattva, envoltat per representacions pictòriques de pagodes, núvols i de flors de peònia amb què s’embelleixen les parets i el sostre.

En l’espai principal, descobrim la representació de les Cinc qualitats de Buda amb la imatge central de Vairocana (la personificació de la saviesa, del sol, de la llum), anomenat en tibetà “Nammang” (l’il·luminador) que resta acompanyat a l’est per Akṣobhya, al sud per Ratnasambhava, a l’oest per Amitābha (en tibetà “Ö-pa-me”) i al nord per Amoghasiddhi.

A més, aquesta cova destaca per unes figures proporcionades de línies refinades, d’un realista efecte tridimensional, i de colors vius que representen un grup de "devas" (deïtats) en apassionades i alegres posicions clarament sexuals mentre que al seu voltant els Vidyarajas, sense amagar unes mirades ferotges i seductores, mostren els seus cossos nus a la recerca de la reintegració en la consciència pura (Sivá, la font original), i en accions sexuals que, malgrat allò que des d’Occident puguem interpretar, són exemples d’autocontrol del desig segons la doctrina clàssica del tantrisme. És a través de les tècniques iòguiques i de les pràctiques sexuals que utilitza el sadhaka o adepte que podrà transcendir la seva pròpia naturalesa i assolir l’alliberació a través de la via de l’èxtasi.

Ateses aquestes representacions tàntriques la cova 465 es considera com a un cas únic entre totes les expressions artístiques de la Xina.

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:
El llibre imprès més antic del món: El Sutra del Diamant
Yueyaquan, el llac de la mitja lluna
Islam Akhun, el buscador de tresors de Khotan

Cap a la visibilitat blocaire...

Amigues i amics...

Un cop finalitzada l’edició del Blocaire invisible 2008 us proposo que gaudiu de la lectura de totes i cadascuna de les enginyoses, divertides i belles entrades-regals; a continuació trobareu el llistat... però abans volia agrair fervorosament a en Robertinhos la seva entrada (que m’ha encantat !!! es mereix un quilo de trufes de te...) i felicitar El Veí de Dalt i l’Anna Tarambana, per la seva iniciativa contagiosa i el bon humor, i a tothom per la il•lusió i la imaginació posada... apa, que gaudiu de les lectures:

Tarambana a la Violette Moulin
Violette Moulin a Vilapou
Vilapou a Té la mà Maria
Té la mà Maria a en Tibau
Tibau a Too much strong ma non tropo
Too much strong... a Amu Daria
Amu Daria a Clint
Clint a Viu i llegeix
Viu i llegeix a Coses Petites
Coses Petites a Tondo Rotondo
Tondo Rotondo a Filant Pirm
Filant Prim a Vilafestuc
Vilafestuc a La Garrofa de Montroig
La garrofa a Xarel10
Xarel10 a Abogada en Barcelona
Abogada en Barcelona a Transparència
Transparència a La rateta Miquey
La rateta a Kapintana 24
Kapitana a Prosopopeia
Prosopopeia a Tirai
Tirai a Bibliosfera
Bibliosfera a Saragatona
Saragatona La chica de los recados
La chica de los recados a Caliope
Caliope a Somriu
Somriu... a Neopoeta
Neopoeta a Bocins de lluna
Bocins de lluna a Assumpta
Assumpta a Lucrècia
Lucrècia a Laie
Laie al Veí
Elveidedalt a Helena Batlle
Helena Batlle a Garbí24
Garbí24 a Júlia Costa
Júlia Costa a Joana
Joana a Zel
Zel a Skorbuto
Skorbuto a Xurri
Xurri a The Silver Blue
The Silver Blue a Zincpiritione
Zincpiritione a Natàlia
Natàlia a Alatrencada
Alatrencada a Sol Solet
Sol Solet a Neus Arqués
Neus Arqués a Trina
Trina a L’Avi
L’Avi a Chamb
Chamb a Frannia
Frannia Inia
Inia Annna
Annna a Jordi i Marta
Jordi i Marta a Carme Rosanas
Carme Rosanas a Núria Aupí
Núria Aupi a Albanta
Albanta a Anna
Anna a Patillades
Patillades a Rita
Rita a Nàufrag
Nàufragiobrer a VersióBeta
VersióBeta 19.57 a Arare
Arare a Menxu
Menxu a Khalina
Khalina a Striper
Striper a Anna Tarambana

Blocaire invisible 2008: A tot bloc !!!

Estimat Clint !!!!

Sí, Sí, Sí !!!! sóc el teu blocaire invisible.... espero que t’agradi... durant dies i dies he estat donant voltes al llit esperant aquesta nit, em llevava tot preocupat i no podia deixar de recórrer el passadís de banda a banda, ara cap la finestra i ara cap l’estudi, i ara cap a l’estudi i ara cap a la finestra, i tot d’una torna a començar... i què li puc regalar a aquest bon home, anava pensant...

He consultat amics, amigues, veïns i veïnes, tant és així que en l’àpat de cap d’any fou tema recorrent de conversa on es van proposar alegrement tota mena d’excentricitats de múltiples colors i mides: potser el darrer casset de Camilo Sesto va comentar na L al xarrupar sensualment el seu segon “cosmopolitan”, no, no, no va intervenir la bella S, tinc una cosa molt millor: una bufanda de barrufet mentre s’empassava el quart “negroni”. Vaaaaaa... remugà en P des del sofà intentat aixecar-se pesadament mentre el seu vuitè “gimlet” regalimava jersei avall: “el que el Clinz aquetz demana a crits éz una ezpremedora de kiwiz, iiips...”.

Tot concentrat i serè me’ls mirava pacientment però no hi havia res que pogués il·luminar la transcendència del regal... Per últim, van sorgir dues noves propostes tant o més brillants que les anteriors: Heu vist aquests bolígrafs que tenen vuit mines de diferents colors? son “xulus” eeeehhh... va aportar M, mentre es treia les grenyes rosses de davant de la cara, mirant absorta la coctelera buida i mentre al seu costat en T repetia rítmicament: criss, cross, crash... criss, cross, crash... criss, cross, crash, és la pista més ràpida i surt per televisió...

No fou fins unes llargues hores després quan se’m va encendre el llum i vaig tenir clar quin havia d’ésser el regal: una cosa original, simpàtica, pràctica... Tachaaaaaaaaaannnnnn !!!!

Per tot això tinc l’immens plaer de fer-te a mans el millor regal que podies esperar: Les teves Super-bambes amb un petit retoc !!!!

Què et sembla...? oi que és ben maco...? original i simpàtic, veritat...? eaaaah... que ja t’ho han regalat, hosti... també tinc mala sort... ho sento... i ara què.... ummmm.... a veure... ummmm... potser una cosa pràctica, que hi tinc més traça. Doncs, el bolígraf de vuit colors... però potser ja el tens, i la bufanda del barrufet... ufff... potser també... i l'espremedora... uffff... em sembla Clint, que tens de tot...

He visitat el teu bloc... i he trobat mil i unes coses, senzilles meravelles que m'han emocionat... hi ha de tot i més: vida, amor, passió, alegria, sentiment, desig, música i poesia... i molt, molt bon rotllo...

Llavors he pensat que em quedaven dues coses a regalar-te: un poema...

"Quan les coses van malament i no aconsegueixes canviar-les,
malgrat fas el millor que es troba a les teves mans,
quan tot al teu voltant és negre com la nit,
l'única solució es troba en una pinta de cervesa stout".
Flann O'Brien, 1939

I una nova coneixença: Què et sembla una guinness d’aquí a deu dies en el Michael Collins...?

MOLTES FELICITATS !!!! i FELIÇ ANY NOU !!!!

(Aaahh... i of course a la guinness tothom serà benvingut...)

Blocaire Invisible

Dies enrere vaig assabentar-me d’una iniciativa molt interessant a la Catosfera: el o la Blocaire Invisible. Vaig fer una primera ullada, em vaig deixar portar per la il·lusió i ja em veieu inscrit en aquest joc...

El funcionament és ben senzill, el proper 5 de gener, coincidint amb la Nit de Reis, cada blocaire inscrit rebrà un regal en forma d’entrada per part d’un/a altre/a blocaire, aquell que gràcies a la sort s’ha convertit en el seu o la seva “Blocaire Invisible”... Així jo he de fer un regal i se me’n farà un altre... Qualsevol regal és bo i benvingut, i si es fa una ullada als regals d’anteriors convocatòries podreu trobar petits tresors...

En aquesta edició s’han inscrit uns seixanta blocaires i ara ve la part més interessant: jugar a endevinar abans del dia cinc quin és el teu...

De moment el meu Blocaire Invisible m’han deixat un parell de missatges i vaig més embolicat que els cordills d’unes bambes, així que aquests dies de vacances començaré a cercar pistes i més pistes per tots els blocs inscrits... qui sap, potser m’enduré alguna sorpresa...

I en l’altre direcció del joc, he gosat fer una primera incursió en el bloc de la persona que m’ha tocat fer-li el regal... i ara, aquí va la seva segona pista... i aquesta és més fàcil:

Primer de tot, dir que mai l’havia visitat i que no el coneixia, i amb això ja m’elimino com amic, familiar, conegut, fan o passavolant... també dir que m’ha agradat, és divertit, irònic i intel·ligent, ehhh que ja estic dient que és un home, no em direu que aquesta no és una bona pista... i per acabar, també confesso que tenim un mateix gust...

Bé, per avui acabo... però els propers dies portaran noves pistes... i qualsevol ajuda per descobrir el meu o la meva Blocaire Invisible serà benvinguda... Bones festes !!!

En una nit tranquil.la

夜思
床前明月光
疑是地上霜
舉頭望明月
低頭思故鄉

Davant el meu llit
hi ha un intens clar de lluna
que sembla talment

com la gebrada sobre la terra:

Si alço el cap

veig la lluna lluent.

Si baixo el cap

somnio que sóc a casa.

"En una nit tranquil.la" de Li Bai

Li Bai (701-762), també conegut per Li Po, va viure a la Xina en ple període Tang, en que la poesia xinesa assolí el més alt nivell i prestigi. Després de la infància a Sichuan, als vint-i-cinc anys, i seguint la tradició daoista, va viatjar durant anys errant pel país.

En contrast amb el confucionisme imperant, va desenvolupar una personalitat lliure i excèntrica que no li va impedir, tanmateix, assolir el càrrec de poeta instructor al Palau Imperial. Caigut en desgràcia, anys després va retornar als camins i a la vida lliure del poeta contemplatiu.

Segons diu la llegenda va morir ofegat quan va saltar per abraçar el reflex de la lluna en la superfície de l’aigua. De ben segur que era una nit tranquil.la...

Aquesta versió és la traducció d'Alexandre Ferrer en el llibre "Poemes selectes de Li Bai" (Aeditors, el Perelló, 2008).

Entrades relacionades:

Li Bai i l'agulla de ferro

Daodejing: el llibre del "dao" i del "de"

Els quatre dracs

La granota del fons del pou

Benazir Bhutto: ja fa més d'un any...

"... No he viscut fins ara per deixar-me intimidar per kamikazes. Una batalla es lliura al Pakistan, una batalla pels cors i els esperits d'una nova generació, una batalla per l'esdevenir del Pakistan en tant que nació democràtica. La nova generació escollirà la moderació o l'extremisme, escollirà l'educació o l'analfabetisme, escollirà la dictadura o la democràcia, la tolerància o la beateria. Escollirà també entre la pau i la guerra. Vaig tornar al Pakistan la setmana passada per tal de conduir aquest combat per la democràcia. Amb la sang dels meus partidaris vessada pels carrers i sobre la nostra roba, reafirmo el nostre compromís al servei d'aquests valors.

Conec les forces que em temem com a una enemiga. Zia ul-Haq, el dictador disposat a tot del Pakistan dels anys 1989, va dir una vegada que l'error més gran de la seva vida va ser no haver-me matat quan en va tenir la possibilitat. La batalla pel futur dels pakistanesos, fa ràbia a cada ciutat, a cada cantonada de carrer. La munió de gent que es va unir a l'aeroport de Karachi venia de tot arreu, fent front a les amenaces, malgrat el risc que corrien. Ella és el veritable rostre del país, el centre moderat. L'esdevenir del Pakistan hauria de ser decidit per eleccions lliures i honestes a finals d'aquest any. Els extremistes utilitzaràn tots els sagnants a la seva disposició per atacar i impedir la causa de la democràcia. Recorreràn a la violència per restringir la llibertat d'associació i d'expressió. Volen fer descarrilar la transició a la democràcia.

L'atac dirigit contra mi era més que un atac contra un individu. Es tractava d'un atac contra totes les forces polítiques pakistaneses que volen la democràcia. Era un atac contra el Pakistan mateix. Un atac contra els drets polítics i humans de tot ciutadà i contra el procés polític. L'objectiu era intimidar i fer cantar tots els partits polítics de la nostra societat. Els extremistes prosperen sota la dictadura. Saben que la moderació i la democràcia signaràn la seva fi. No recularàn davant res per destruir-les a totes dues.

Els assassins que han matat 140 persones a Karachi han traït l'essència del missatge de l'islam. La llei islàmica és absolutament clara sobre aquest punt: atacar, sense haver estat provocat, civils desarmats, innocents, i destruïr la propietat d'altri està prohibit. La seva acció deriva de la Hiraba, és una guerra contra tota la societat. Podem desviar avions, però ningú desviarà el missatge de l'islam.

Els extremistes saben que la democràcia pot salvar el Pakistan de les polítiques de terror encoratjades pels senyors de la guerra. Intenten prendre el control de l'Estat atacant el procés polític i desafiant les forces de l'ordre. Però no podràn assassinar els somnis, assassinar les esperances que els pakistanesos pobres tenen en la democràcia i en un futur millor. La comunitat internacional ha condemnat els atacs terroristes del 18 d'octubre a Karachi, ha plorat amb les families dels morts i ha pregat per la ràpida recuperació dels ferits.

Tots els nostres pensaments, totes les nostres pregàries són per aquells que han donat la seva vida o han estat ferits i a les seves famílies. Han fet el sacrifici últim en nom de la democràcia i dels drets fonamentals del poble. Que Déu pugui donar etern repòs a les seves ànimes. L'ofrena més bonica que podem oferir a aquests coratjosos ciutadans és un Pakistan democràtic, fort, viable i moderat..."

Aquest text és una traducció d'un article de Benazir Bhutto aparegut al diari Le Figaro el dia 24 d'Octubre de 2007 i publicat en el bloc de Ferran Cab durant el mes de desembre.

Encanteri gastronòmic

Unes mans petites amb dits petits però llargaruts que em recordaven les ales dels cignes quan comencen el seu vol, fonedisses i fugisseres.

Feia poc més de trenta minuts que en màgica harmonia els condiments anaven a parar al wok i ara en una salsa un xic espessa nedaven en oli de sèsam, el vinagre fosc i el sucre acompanyats per set o vuit tomàquets de raïm, un feix de gingebre tallat finament i una vintena de daus de tofu - cuits amb una salsa de soja amb un punt de salat.

La flaire era deliciosa i un lleuger fum envaïa les parets engalanades amb cartells publicitaris de dones de pel·lícules dels anys 30 i fotografies en blanc i negre dels antics hutongs de Pequín. Un avorrit i jove cambrer observava en el buit les isolades taules mentre l’harmònic ritme de la cuina el convidava a reflexionar silenciosament.

De nou, la meva mirada es va perdre darrere les mans que m’hipnotitzaven i m’allunyaven de qualsevol imatge. No existia cap altre brogit enmig d’aquell poblat carrer de bicicletes i de vianants, només el wok fumejant i uns dits plens de bellesa que s’entrecreuaven mentre tallaven els aliments i en un instant, amb delicadesa uns bastonets remenaven la salsa.

Davant meu, en senzill encanteri, es barrejaven aliments i temps de cocció i naixia la màgia de la cuina xinesa. Agre, dolç i salat es fusionaven lentament i unes mans expertes feien el miracle...

Entrades relacionades:

L'esmolet d'Id Kah

Un te verd a l'ombra del Dao

Al voltant de la piscina

La moneda kirguís: el som

El som (en kirguís: сом) és la moneda oficial del Kirguizistan i aquest mot, com a l'Uzbekistan o el Kazakhstan, vol dir "pur" i fa referència al concepte d'or pur.

Representació de diferents instruments tradicionals del país (komuz, kyl kyyak) i al fons l'edifici de l'Orquestra Filarmònica de Bishkek.

Imatge de la gran ballarina Bubusara Beyshenalieva -en kirguís Бубусара Бейшеналиева- (1926-1973).

Imatge de l'acadèmic, poeta, lingüista (fou un dels creadors de la gramàtica i l'alfabet kirguís) i polític Kasym Tynystanov -en kirguís: Касым Тыныстанов- (1901-1938).

Imatge del manaschi i poeta Togolok Moldo -en kirguís: Тоголок Молдо- (1860-1942).

Imatge de l'arquitectura dels segles XI i XII a Uzgen.

Imatge de la muntanya de Khan Tengri (6.995 metres d'alçada) en la serralada del Tian Shan.

Imatge del llac Issyk-Kol (en kirguís: Ысыккөл)

Imatge del reconegut manaschi Sayakbay Karalaev - en kirguís: Саяакбай Каралаев- (1894-1971).

Imatge de Yusuf Balasaghuni - en kirguís: Жусуп Баласагын- escriptor del segle XI autor d'una de les obres més importants de la cultura d'Àsia Central, el clàssic Kutadgu Bilig.

El canvi actualitzat d'aquesta moneda es pot consultar a Cambio de Divisas

Entrades relacionades:
La moneda tadjika: el somoni
La música celestial: Tengir-Too
Manas, l'èpica d'un poble

Tadjikistan a Passaport Barcelona de BTV

El passat 13 de novembre conjuntament amb en Xavi Tarafa vaig participar en el programa de viatges Passaport Barcelona de Barcelona Televisió conduït per en Toni Arbonès i l'Ana Joven que va estar dedicat al Tadjikistan.

Si voleu conèixer una mica més aquest país us convido a veure aquest programa.

Entrades relacionades:

La música del dilluns

Un tímid somriure

Jelandy, el cor del Pamir

La Pamir Highway, el camí del sostre del món

El viatge: un conte tibetà

"Dos monjos van de viatge. Des de fa tres dies només han trobat una vella al llindar de la seva cabanya. Els ha ofert una mica d’ordi torrat, barrejat amb te i mantega rància. Amb el magre tsampa, aprofitat de la vigília, no n’han tingut per res. Tenen gana i fred. Tot de sobte es posa a ploure. El monjo més jove es protegeix com pot amb un faldó de la seva túnica. El més gran tira endavant en silenci. Cau la nit; a l’horitzó, cap refugi, ni un temple, ni una ermita, ni la cabanya més modesta. El viarany que segueixen es perd al lluny, en la muntanya.

El novici jove ja no pot més. Ignora la meta d’aquest viatge inacabable. 'El temple zen no deu ser gaire lluny', es diu. “Em sembla que ens apropem a Kamakura; però, és aquesta la nostra destinació?”

Trencant les regles estrictes de silenci, gosa interrogar el seu superior, que camina amb pas regular:

—Mestre, on anem?

—Ja hi som —respon el mestre.

—Voleu dir que l’etapa és a prop? —insisteix el monjo jove.

—Aquí, ara. Ja hi som.

El novici, esverat, mira el camí pedregós, que s’endinsa en la boira. Lluny, els cims temibles ja es perden en la nit. Té por, fred, fam. I bruscament, en un llampec, hi comprèn. Recorda unes paraules que es repeteixen sovint en el monestir: 'El Zen és un camí que va...'. Dintre de cada pas per aquest camí s’hi enclou l’eternitat. En el present fa niu la vida, l’oasi, l’infinit. Assaboreixo el present, el futur és un somni, només el present és.

'Quan us desperteu a la veritat', diu un vell poema, 'el vostre esperit esdevé brillant i lluminós, com un raig de lluna'.

Tot murmurant-ne aquestes coses, el novici avançava en pau".

Entrades relacionades:

Lung-ta: els cavalls del vent

El búfal i el iac

No tinc temps

El naixement dels punxing

Una llegenda xinesa relata que durant la Dinastia Han (en el segle II abans de Crist) un ric emperador va voler crear un paisatge amb tots els detalls al pati de palau. Un paisatge amb els pujols, les valls, els rius, els llacs i els arbres que formaven una representació completa del seu imperi. A cada instant, s’aturava amb un somriure plaent als llavis observant, des de la finestra del seu palau, el seu imperi en miniatura. La representació era exquisida i d’una bellesa inimaginable. Aquesta fórmula artística de paisatge era el bé més preuat que posseïa. Es diu que ningú més posseïa un paisatge en miniatura: havien nascut els “bonsai”.

Tanmateix, més enllà d'aquesta llegenda, sembla ser que la tècnica per al cultiu del bonsai neix a la Xina ja que es troben les primeres referències arqueològiques sobre el cultiu de plantes en recipients al voltant de l'any 2000 aC.

Els primers textos sobre l'art del bonsai es troben durant el regnat de la dinastia Qin (249-206 aC) on podem trobar el mot Pun-sai, descrit amb el mateix caràcter que en japonès "bonsai" i que significa "arbre sense paisatge en un pot". Durant la dinastia Han (206 aC -220 dC) es reben notícies dels Punxing, que significa "arbre amb paisatge en test o safata" i fou llavors quan va néixer aquesta llegenda.

D'acord al seu estil els bonsai es classifiquen de diferents maneres:

Chokkan (en japonès 直幹): És el clàssic estil vertical formal de tronc recte i amb forma triangular.

Moyogui (en japonès 模様木): Estil vertical informal on es reconeix la silueta triangular però el tronc és sinuós.

Shakan (en japonès 斜幹) : Estil de tronc inclinat no més enllà de 45°, on es reconeix la silueta triangular.

Fukinagashi (en japonès 吹流し): "Escombrat pel vent", en aquest estil se simula els arbres que han crescut en el cim d'una muntanya dominada per vents forts que bufen sempre en la mateixa direcció. Tota la massa de l'arbre es troba inclinada cap a a un costat.

Literati o Bunjin (en japonès 文人): Estil lliure d'origen xinès que busca simular la cal·ligrafia oriental. És normalment minimalista i aquest és l'estil que s'associa a la llegenda de la dinastia Han.

També hi han molts d'altres com el Kengai ("Trencada", l'àpex del tronc, que es troba clarament sota la vora del test, és l'equivalent a un estil vertical cap a baix), el Neagari (Arrels exposades, usant qualsevol dels estils de tronc descrits però on les arrels de l'arbre es troben visibles, usualment sobre una roca), o el Han Kengai (Semicascada, amb un àpex del tronc ubicat sota la vora del test i un altre en estil vertical chokkan o moyogui). Podeu trobar molta més informació a qualsevol d'aquestes pàgines web: l'Associació Catalana d'Amics del Bonsai, Bonsai Club International o fer una visita virtual al National Bonsai and Penjing Museum.

Entrades relacionades:

Els quatre dracs

Un te verd a l'ombra del Dao

La maresma de l'est

La noia del vestit verd

"Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats... Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més".

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a "Contes estranys del pavelló dels lleures" (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original "Liaozhai Zhiyi", que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d'esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia...

Entrades relacionades:
La fugida del pintor Notxa

La granota del fons del pou

Li Bai i l'agulla de ferro

El Bloc dels Viatges està de celebració...

A finals del passat mes de setembre El Bloc dels Viatges (germà petit o gran, qui sap, de l'Amu Daria) va publicar la seva entrada 404 i ho celebra de dues maneres:

- Primera, regalant un exemplar en català del llibre “El Salvador, entre la naturalesa i la mà de l'home” de la col·lecció de cooperació internacional "Camino del Sur" de l'ong REDS (Red Europea de Diálogo Social)

- I segona, fent-vos partícips i encoratjant-vos a col.laborar amb el projecte "Educació és futur" de Huacal (ong de solidaritat amb El Salvador).

El llibre “El Salvador, entre la naturalesa i la mà de l’home” és una visió d’aquest país, després dels terratrèmols de l’any 2001 per part d’un equip de periodistes i reporters gràfics de mitjans de comunicació salvadorencs i catalans que comparteixen amb tot un poble, no tan sols els efectes dels sismes, sinó que també la responsabilitat dels governs en aquesta tragèdia. Per aquelles persones que no coneixen gaire aquest petit país d’Amèrica Central és una bona aproximació a la gent, a la seva vida i als seus valors.

Si voleu saber com rebre aquest llibre podeu llegir-ho a "I ja portem 404 relats de viatges..." Ara és el moment que ja s'acaben !!!

Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"

“Tothom reconeix allò que és bell com a bell, i per tant allò que és lleig. Tothom reconeix allò que és bo com a bo, i per tant allò que no és bo. Ser i no ser s’engendren mútuament. Difícil i fàcil es complementen mútuament. Llarg i curt es defineixen mútuament. Alt i baix es determinen mútuament. So i to s’harmonitzen mútuament. Davant i darrere se segueixen mútuament.

Per això el savi no intervé en el curs de les coses i ensenya sense paraules. Les coses sorgeixen, però ell no n’és l’origen; les coses creixen, però ell no se les apropia; actua en favor d’elles, però no demana res a canvi. Acompleix la seva obra, però no en reclama el mèrit; precisament perquè no reclama el mèrit, ningú no l’hi pot prendre”.

Fragment 2 del Daodejing (道德經) de Laozi (老子)

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

El Daodejing, atribuït històricament a Laozi (malgrat que els actuals historiadors xinesos el consideren una recopilació de diverses fonts) és un text relativament breu, de poc més de cinc mil paraules, que destaca per la seva actitud d’observació del món natural que ha marcat decisivament les arts plàstiques i la poesia xineses i cosa que ha fet que sigui un dels textos més estimats per la cultura xinesa.

La paraula “dao” (道) vol dir camí. Un dels sentits figurats més antics és el de “camins del cel”, és a dir, el curs dels astres per uns camins fixos i la successió de les estacions. En una societat agrícola com la xinesa, el benestar i la supervivència depenien de la capacitat d’harmonitzar les feines del camp amb les estacions de l’any. Un cop aquesta societat va acceptar les normes del “cel” es va passar a la idea que també la vida social estava regida per unes normes “superiors”, i així el mot “dao” va adquirir també una connotació ètica i moral.

Durant segles, es va anar definint aquest mot com a “conducta recta”, “discurs”, “manera de fer” o “mètode”. Totes les escoles de pensament xinès, i especialment el confucianisme, es centren en la idea de dao com a “dictat”, com a normes de conducta cívica, social i política.

En contraposició, Laozi situa el “dao” al centre del seu pensament. El dao és la font que es troba a l’origen de totes les coses canviants i el sentit i objectiu del filòsof és comprendre la naturalesa d’aquesta font. Si hom conforma la pròpia actitud a aquesta naturalesa, al dao, obtindrà la força que s’assoleix en fer les coses en harmonia amb la natura. Aquesta força es diu “de” (德). A més, totes les coses del món tenen la seva pròpia naturalesa, que ha de ser l’element més respectat i qualsevol intent d’actuar contra aquesta “essència” està abocat al fracàs. Per tant, quan l’ésser humà intenta imposar la seva voluntat a la natura mitjançant institucions, jerarquies i dictats erra el veritable sentit del dao.

Laozi considera que cal deixar que les coses segueixin el seu curs natural, aconsella al sobirà que s’abstingui d’interferir en la naturalesa de les coses i confia en el savi que viu apartat de la societat, que coneix el dao i viu en harmonia.

Així mentre el confucianisme, la corrent filosòfica més important i estesa a la Xina, predica l’autocontrol, l’autolimitació i el respecte a les jerarquies i els valors tradicionals, tot subordinant l’individu a l’interès col·lectiu, el daoisme apel·la a l’espontaneïtat, a la despreocupació i a la vida natural.

Entrades relacionades:

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

El savi mai no fa coses grans

Ja tenim premiats i premiades !!!

El passat divendres 10 d'octubre va tenir lloc a Girona el lliurament de la primera edició dels Premis Blocs Catalunya. Abans de res, dono les gràcies a tots aquells i aquelles que em vau votar !!! Cal felicitar STIC.CAT per la seva organització i convocatòria i cal felicitar amb tota l’efusió del cor als guanyadors i a les guanyadores en les diferents modalitats:

- Premi al millor bloc de Cultura: El bloc de Jordi Cervera.
- Premi al millor bloc de Societat: El bloc de Joan Puig, Gazylophacium.
- Premi al millor bloc d'Actualitat: El bloc d’Albert Medran, e-Campany@ .
- Premi al millor bloc d'Educació: El bloc de Margarida Capellà, El fil de les clàssiques .
- Premi al millor bloc de TIC: El bloc de la Núria Masdéu.
- Premi especial STIC.CAT a l'acció solidària i la cohesió social: Fundació Plataforma Educativa.
- Premi especial STIC.CAT al foment del català: La Llumenera de Nova York d'en Miquel Tusón .
- Premi especial STIC.CAT a l'ús pioner dels blocs: Saül Gordillo, Bloc sense fulls.

Realment, tots són uns blocs molt i molt interessants, i a més hi ha un dels que segueixo habitualment i que era dels meus favorits: "La Llumenera de Nova York", fet que ha estat una gran alegria...

A banda de tot això, no tan sols em sumo a la proposta de l'Eduard en el seu bloc "Com gotes a l'oceà" -en el qual proposa la creació per properes edicions dels Premis Blocs Catalunya d'una categoria dedicada a la Solidaritat i l'Activisme- sinó també voldria proposar la creació d'una categoria que premiés els blocs dedicats als Viatges i a la Literatura de Viatges; qui es suma a la iniciativa...?.

Enhorabona als participants, als premiats i premiades i a l'organització i fins a la propera convocatòria...

Samarcanda: el rostre més bell...

“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi.

D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda...

Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."

Amb aquests mots comença el meu relat "Samarcanda: el rostre més bell", el segon capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número d'octubre de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de ben segur, la millor de les que es troben a la xarxa - és un apassionat projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món. Us recomano fer una bona ullada (quines grans imatges !!!) i una bona lectura als més de quaranta reportatges publicats des del seu primer número. Ja em direu que us ha semblat...

Entrades relacionades:

Khiva, un oasi entre deserts

Shahr-i-Zinda, la tomba del Rei Vivent

El príncep astrònom de Samarcanda

Marco Polo a Samarcanda

La moneda tadjika: el somoni

El somoni (cомонӣ) és la moneda tadjika i rep aquest nom en homenatge al pare de la nació Ismail Samani (Ismail I ben Ahmad), nét del fundador de la dinastia samànida (819–1005) Saman-Khuda. Ismail Samani, un dels personatges centrals de la història del Tadjikistan, va viure durant el segle IX dc. on va destacar per la seva tasca de reconeixement i suport a les ciències, a les arts i a la literatura.

Imatge del poeta i polític Mirzo Tursunzoda -en tadjik: Мирзо Турсунзода - (1911-1977).

Imatge del mausoleu del poeta persa Abdullah Jafar Ibn Mohammad Rudaki (en tadjik: Рӯдакӣ, en persa: آدم رودکی ) nascut l'any 859 a Penjikent.

Imatge del poeta i mestre sufí Mir Sayyid Ali Hamadani (1314-1384).

Imatge del Castell de Hissar (Ҳисор) a 15 km de Dushanbe.

Imatge de l'historiador Bobojon Ghafurov - en tadjik: Бобоҷон Ғафуров- (1909-1977).

Imatge del pare de la nació tadjika Ismail Samani.

El canvi actualitzat d'aquesta moneda es pot consultar a Cambio de Divisas