Capvespre a Khiva...

Khiva ens espera amb la ciutadella d'Ichon-Qala oberta i amatent als nous ulls que l'observen. Es poden triar quatre portes per iniciar el camí de descobriment de la seva història, plena de comerç, de dolor, de caravanes i de música.

La "porta del pare" o de l'oest, la Ota-darzova, és potser la més espectacular i ens dirigeix, pausadament, a algunes botigues d'artesans del coure i als colors ardents dels edificis.

Avui en dia, els carrers d'aquesta ciutat-museu a l'aire lliure s'omplen de petits grups de turistes a la recerca de l'esperit dels minarets, de les medrasses i de les mesquites. A la nit, però, les quatre portes es tanquen sellegant els seus habitants i buidant d'estrangers els carrers i les places.

Una estona abans, hom es pot perdre solitari per carrerons i seguir el cant dels ocells anant a dormir. Guiat per aquest so em trobo en una petita plaça de parets antigues i blanques on també s'escolta llunyà el vent del desert, i més a prop, el soroll de les rodes de les bicicletes, rebotant a l'empedrat dels carrers, i les veus de dues dones anant cap a la seva llar.

M'assec a gaudir d'aquest instant en un banc de pedra adossat a una de les parets, a l'ombra d'una olivera i deixo passar els minuts. Tanco els ulls i em deixo sentir... A davant meu, només una porta mig oberta d'una modesta i amagada mesquita, de colors blancs i turqueses, que em dibuixa una imatge de tranquil·litat.

Quan ja porto una bona estona, surt de la mesquita un home d'uns cinquanta anys amb una petita gorra blanca al cap, i acostant-se em mostra un tímid somriure. Li torno el somriure, i veig que porta a les mans un coixí de vius colors que, a l'instant, m'ofereix. Em sec molt més còmodament en ell, l'home amplia el seu somriure i torna silenciós a la foscor del temple.

El temps s'atura i torno a aclucar els ulls...

La casa daurada de Samarkanda

Rasputin resta descansant en un catre a l'interior de la iurta. És pel matí. Al seu costat es troba en Corto Maltés que, en veure com obre els ulls, li comenta: - Vaja, tens un aspecte magnífic !

- De veritat?, l’interroga Rasputin.

- Sí - respon

- Em portes alguna bona notícia?

- El tresor de Samarkanda!!!, respon en Corto.

- De debò? Sóc ric?

- Sí, molt ric !

- Molt ric? Torna-m'ho a dir. Sí, digues-m'ho altra vegada, jove encantador!

- El tresor està a prop, quan el teu amic Chevket em va citar aquí, en Kafirnigan gairebé ho havia endevinat. – explica Corto. Les instruccions de Trelawny coincideixen amb les posicions marcades en aquests plànols, un poc imprecisos per a ser sincers, aquest és un territori reclamat per Rússia, el govern imperial anglès de l'Índia, Xina, Afganistan, el khanat de Bukhara i el Yagestán, regne de la insolència.

- És la zona fronterera on xoquen els interessos de Rússia i d'Anglaterra. “El gran joc", com ho va anomenar Kipling... Hem de donar-nos pressa, pot passar qualsevol cosa... - va dir en Corto, per acabar.

Tot just, en aquell instant entra per la porta de la tenda un soldat muntanyès i exclama:- Hem trobat l'entrada de la cova !!!!

PD. A Hugo Pratt per "La Casa daurada de Samarkanda" i per la seva gran obra.

El viatge de Zhang Qian (Xina)

L'any 138 a.C. sortia des del cor de la Xina imperial de Wu dels Han o Wu Di (140-87 a.C.) un emissari anomenat Zhang Qian, acompanyat per una caravana de cent homes, amb l'encàrrec d'arribar fins a les llunyanes i desconegudes terres de Yuezhi (l'actual Tadjikistan) i acordar una aliança amb aquest poble per enfrontar-se als xiongnu (una branca dels quals fou coneguda a Europa segles després com els huns), enemics de tots dos pobles.

Aquest emissari, oficial de la casa imperial, és conegut com "el pare de la Ruta de la Seda". Durant el seu llarg periple , Zhang Qian va patir tota mena de perills i dificultats. Ben aviat, fou fet presoner pels xiognu i va restar en captivitat deu anys, fins que es va casar amb una dona d'aquest poble i es va guanyar la confiança del cap.

Després d'aquest temps va poder continuar la ruta i va visitar terres desconegudes pel poble xinès, com eren Dayuan a Ferghana (Uzbekistan), Yuehzhi (Transoxonia), Daxia (Bactria), Kangju (Sogdiana) i Yancai (nord d'Aral) o va poder conèixer relats, sense arribar a visitar-les, d'altres terres com p. ex. Anxi (Parthia), Tiaozhi (Mesopotàmia), Shendu (India) o Wusun (Kirguizistan).

En el viatge de tornada fou de nou fet captiu durant dos anys pels xiaognu, fins que l'any 125 aC va poder arribar a l'antiga capital imperial Chang'an (Xi'an) i presentar un informe a la cort dels Han.

Aquesta informació (militar, política, econòmica i geogràfica) va significar un canvi en l'orientació de l'imperi i va causar sensació en tots els seus estaments. Un esdeveniment històric que va significar l'inici en els anys posteriors d'un gran interès per aquells territoris, per les seves riqueses i per les seves peculiaritats, i el naixement del que segles més tard s'anomenaria la Ruta de la Seda.

Volant cap a Bam-I-Dunya, el sostre del món (Tadjikistan)

Per arribar a "El sostre del món", a les muntanyes del Pamir (conegut en aquesta terra pel nom farsi de Bam-I-Dunya) es pot agafar un avió que uneix la capital del Tadjikistan, Dushanbe, amb la capital de la província autònoma de Gorno-Badakhshan, Khorog.

El Pamir acull al sud el Karakoram ("Grava negra") i l'Himàlaia ("la vall de les neus"), a l'oest l'Hindu Kush ("l'assassí d'hindús") i al nord-est el Tian Shan ("les muntanyes celestials"), on es troben alçades de més de 8.000 metres i on la neu hi és present tot l'any.

La dificultat del vol és doble: d'una banda no existeixen radars que siguin útils per aquestes característiques i per tant, el vol és fa a bell ull; i de l'altra, no es vola per sobre les muntanyes sinó entre elles, per sota dels núvols. Tot plegat, una gran oportunitat per gaudir d'un paisatge impressionant i d'una bellesa única.

Quan existia la Unió Soviètica, els pilots d'aquest vol cobraven doble gràcies a la dificultat de la feina; actualment se'ls paga el mateix que per a qualsevol altre trajecte, un resultat més de la crisi econòmica generada amb la desintegració de l'imperi.

Cal llevar-se abans de les cinc per arribar ben aviat a l'aeroport de Dushanbe i fer la cua corresponent per agafar l'avió cap a Khorog. És impossible reservar un seient, ja que no es preveu aquesta possibilitat i l'única manera de volar és esperar-te entre dos i tres hores a l'obertura de les guixetes... i és clar, tenir sort de què estiguis entre els onze primers, ja que l'avió no admet més passatgers.

Si no és el cas, cal tenir present que només hi ha un vol diari i caldrà tornar a matinar al dia següent per a intentar-ho de nou, però, també cal preveure que depèn de la climatologia o de l'existència de combustible que l'avió s'enlairi diàriament.

L'aparell és un bimotor Yak - 16 (de l'any 1948) de tecnologia soviètica, actualment de la companyia nacional "Tajik Air", que no només ha estat modificat per a encabir-hi un passatger més, i amb la tripulació inclosa sumar un total de 13 persones (un bon número...), sinó que a més, és carregat fins a dalt amb embalums de tota mena.

Tanmateix, els cinquanta minuts de vol han estat un dels instants més meravellosos de tots els meus viatges... volar entre les muntanyes nevades, arran dels glacials i dels núvols, amb la visió del paradís a la terra...

Aterrar no és fàcil, ja que l'aeroport és una estreta pista de terra entre muntanyes (i a més de 2.200 metres d'alçada) vorejant el riuPanj, una de les branques del riu Amu Daria. En uns segons, som al sostre del món...

Moynaq: El silenci del mar...

El Mar d'Aral era la quarta massa d'aigua més gran del món. En els anys 50, els rius Amu Daria i Sir Daria l'abastien i la seva superfície era d'uns 66.900 km2, amb uns 400 km de nord a sud i 280 km d'est a oest. El seus 55 km3 de mar gaudien d'aigua cristal·lina i de platges verges; era una zona d'una gran bellesa. Hi havia pesca suficient com per a mantenir i desenvolupar una important indústria pesquera en els ports d'Aralsk (Kazakhstan) i de Moynaq (Uzbekistan) i, fins i tot, hi havia un transport intern de ferris que el creuaven des de les poblacions del nord fins a les del sud.

Imaginem-nos per un moment, que som a l'any 1962, i ens trobem a Moynaq com una de les ciutats industrials i turístiques més importants de la República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan, amb més de 20.000 habitants dedicats no només a la pesca en aquest mar (on cada any s'hi capturen més de 20.000 tones de peix) sinó també, al desenvolupament de la seva nova indústria turística: petits restaurants, algun modest hotel, concursos de pesca, atraccions aquàtiques, etc. És un moment de plena expansió.

Però, ja des de la dècada dels anys trenta, la Unió Soviètica, fa servir aquesta riquesa natural per a fer cultivables les terres desèrtiques i augmentar la producció de cotó dels actuals estats de Turkmenistan, Kazakhstan i Uzbekistan. Totes aquestes noves terres eren camps secs i erms, i la seva demanda d'aigua, fou excessiva, fins i tot per a un mar d'aquestes característiques. Des dels anys 60 fins als anys 80, la seva explotació fou de tal magnitud que l'any 1993 el nivell del mar va caure 16 metres i la costa de Moynaq va retrocedir 80 km. Finalment, l'any 1987, el Mar d'Aral es va convertir en dues masses d'aigua, una més petita al nord i una altra, més gran, al sud.

Avui en dia, només queden les closques despullades dels antics pesquers escampades per un desert on abans hi havia aigua i vida. Però, a més, la desaparició del Mar d'Aral ha comportat importants canvis climàtics, amb estius més calorosos i hiverns més durs. La salut dels poc més de 2.000 habitants que resten en aquesta ciutat ha estat malmesa per les tempestes de sal i sorra que arrosseguen les restes dels residus químics dels cultius i la mala qualitat de l'aigua que poden consumir.

A Moynaq, només resta un hotel, trist, deixat, amb la sorra cobrint l'entrada i on es manté, irònica, la decoració amb ornamentació de l'art del mar dels anys setanta: pintures de barques de pesca, xarxes enredades al sostre i parets pintades de blanc i blau. Un cartell rovellat anuncia les grans fites pesqueres del passat; més enllà, les apagades converses dels seus habitants acompanyen la meva estada. Amb les seves nostàlgiques mirades encara cerquen les onades, però només reben el silenci... L'ambient calorós, ofegat pel vent de sorra, impulsa a allunyar-se d'aquestes terres.

En marxar, la tristor i el silenci de l'inexistent mar de Moynaq m'acompanyarà molts dies...

Manas: L'èpica d'un poble, el Kirguizistan

Una de les primeres paraules que hom coneix només arribar al Kirguizistan és Manas, el nom de l'aeroport de Bishkek, la capital del país. Manas dóna nom a diaris, parcs, carrers, universitats, restaurants, editorials... i a la llegenda més coneguda i més relatada, Manas, el nom de l'heroi d'un poema èpic tradicional de la gent d'aquest poble.

El poema té una extensió considerable amb prop de mig milió de versos, i per a fer-nos una idea, és vint vegades més llarg que l'Odissea i la Il·líada d'Homer plegades. En resum, és una gesta patriòtica que relata els fets i les lluites de Manas i els seus descendents i familiars durant el segle IX d. de C. contra els uigurs, els seus veïns, per tal de preservar la independència i la cultura kirguís.

Manas és una trilogia. La primera part, es centra en la vida del fundador de la identitat nacional del poble kirguís; la segona, “Semetei”, és la història del fill i hereu de Manas en la lluita per aconseguir la independència nacional; i la tercera, “Seitek,” és la història del fill de Semetei, que va aconseguir fer realitat aquestes esperances.

Tot plegat, a més de les lluites entre veïns destaca perquè aquesta saga ens transmet com es van unir les quaranta tribus nòmades disperses per la serralada i el massís d'Altai (al nord del desert del Gobi) i des d'allà es van traslladar fins la vall i les muntanyes d'Alai, on encara resideixen avui en dia, i on es va formar la identitat nacional del Kirguizistan.

La bandera kirguís representa el sostre d'una iurta (la llar tradicional nòmada) acompanyada de 40 llamps de sol en representació de cadascuna d'aquestes famílies originals.

Aquest poema és la peça central clàssica de la literatura del Kirguizistan, i el seu relat no només és l'habitual en totes les celebracions tradicionals del país, sinó que acompleix la funció de referència històrica, com un heroi del tipus Sant Jordi, el Cid Campeador , Saladino o Ricard I d'Anglaterra.

No hi ha una data clara que ens informi de quan es va relatar per primer cop - encara que ja hi ha referències en el segle XV d. de C.- i de ben segur que aquest extens poema s'ha transmès oralment entre les famílies i els manaschis (trobadors tradicionals de la llegenda), i no va ésser fins l'any 1885 que va aparèixer una primera versió escrita.

Els manaschis, en gran estima pel poble, el reciten sovint amb un melòdic cant - una experiència força interessant per a les oïdes no versades - i acompanyats pel komuz, un model de violí amb tres cordes. Aquest recital, tradicionalment, ha tingut lloc en les iurtes i en ocasions especials (bodes, la celebració del dia 40 al naixement dels infants, festivals d'estiu, etc.) , essent els bons manaschis uns personatges populars en tot el país i de reconegut prestigi.

Una mostra dels poemes és el següent instant oníric del pare de Manas, Jaklp, en les hores prèvies al naixement de l'heroi:

"...Aplegant amb la meva mà dreta / Vaig agafar el sol per a mi / Aplegant amb la meva mà esquerra / Vaig agafar la lluna per a mi / La meva mà dreta va sostenir el sol / La meva mà esquerra va sostenir la lluna / Vaig prendre el sol i el vaig posar en lloc de la lluna / Vaig prendre la lluna i la vaig posar en lloc del sol / Juntament amb el sol i la lluna / Vaig volar dalt en el cel...."

L'any 1995, poc després de la desaparició de la Unió Soviètica i de la independència del Kirguizistan, va tenir lloc amb el suport de la UNESCO la commemoració del "Mil.lenari del poema de Manas", un esdeveniment que va servir per reforçar el nou estat i les noves institucions democràtiques. Així, durant els dos anys previs es van realitzar tot tipus de preparacions i activitats per tal de garantir un gran esdeveniment nacional, i entre elles la millora i rehabilitació del seu Mausoleu a Talas.

Aquesta població es troba a 270 km de Bishkek, i és a uns 60 km de la mateixa, on descansen les restes de Manas en l'anomenat Manastin Kumbuzu o Ghumbez, construït per la seva dona Kanikey. Segons la llegenda, Kanikey va ordenar escriure a l'entrada del mausoleu un fals nom de dona, per tal de poder garantir la tranquil·litat de les despulles de l'heroi nacional.

L'esmolet d'Id Kah (Kashgar)

Aquest home, des de la seva infantesa, s'asseu al costat de la mesquita d’Id Kah esmolant ganivets, dagues, espases o estranys estris de cuina. El seu rostre es fa tan familiar com els racons de cadascun dels carrerons o com les cinc “crides” diàries a l’oració.

Davant la mirada curiosa del viatger, intueix un somriure i fixa la seva ànima en assolir la perfecció i la bellesa en la metòdica tasca.

En aquell moment, comencen a sortir, en petits grups, els fidels; alguns marxen pausadament entre els carrerons ombrívols dels voltants, d'altres s’acosten a ell per a fer alguna compra o mirar la mercaderia, els darrers s'aturen a la porta de la mesquita i gaudeixen en passar l'estona mentre parlen de la vida.

Ens arriba un reconegut flaire, una parada de menjar plena de kebabs i samsas (pans farcits de carn de xai), i més enllà s'intueix el fum d'una cuina on preparen dapanji, un pollastre sencer esquarterat i fregit acompanyat de tomàquet, pebre picant, all, patates i verdures... els petits grups comencen a desfer-se.

És l'hora de dinar, i ben aviat, el brogit del carrer desapareix pausadament, a molts dels creients els espera un plat de laghman (fideus d'arròs amb llegums picants) a taula, se senten els últims riures i adéus. L'escalfor asfixiant del sol pren la ciutat i ens recorda que estem a la vora del desert de Taklamakan.

"Aquell qui està acostumat a viatjar...

... sap que sempre és necessari marxar algun dia" Paulo Coelho.

I per marxar, cal preparar el viatge i estar ben acompanyat durant la ruta mitjançant els coneixements que ens ofereixen les guies. En català o en castellà no existeixen gaires llibres sobre la Ruta de la Seda o sobre els diferents indrets d’Àsia Central, un mínim coneixement del francès o l’anglès ajuden a documentar-se convenientment i a conèixer aspectes que d’altra manera passarien desapercebuts.

A nivell pràctic, imprescindible l’edició en anglès de la Lonely Planet d'Àsia Central, (actualment, la darrera edició és novíssima, 2007), o bé altres guies més específiques d’aquesta mateixa editorial com la Pakistan & the Karakoram Highway. En castellà, es troba la guia de China, any 2005, editada per Geoplaneta, però la secció dedicada a Xinjiang (el territori uigur de Kashgar, Turfan, Khotan i el desert de Taklamakan) no és gaire extensa, només 30 pàgines.

D'altres guies interessants són, en francès, "Asie Centrale" de l'Ed. Olizane (1996) i, en anglès, "Monuments of Central Asia" d'Edgar Knobloch (Ed. Tauris, 2001) i les dues guies de l'Ed. Odissey "Uzbekistan. The golden road to Samarkand" (2004) i "Kyrgyz Republic" (2004).

Quant a mapes, els que podem trobar per aquí són bàsicament generals d'Àsia Central de les col·leccions "Collins", "Reise", "Gizi" i "Freytag & Berndt".

I de llibres de fotografies o que combinen aquestes amb text podem destacar: "En pays kirghize: visions d'un familier des monts celestes" de Rene Cagnat (Ed. Transboreal, 2006), "Les rutes de la soie" de Philippe Lamarque (Ed. Romain Pages, 2004) que és un interesant recull de fotos antigues arxivades per la Société des missions étrangères de Paris, "Samarkand la Magnifique" de Frédérique Beaupertuis-Bressond (Ed. Geroges Waef, 2006) una autèntica invitació visual a visitar l'Uzbekistan i "La route de Samarcande. L'Asie Centrale dans l'objectif de voyageurs d'autrefois" de Svetlana Gorshenina (Ed. Olizane, 2000) un recull de fotos de finals del segle XIX i fins els anys trenta del s. XX.

Una bona publicació és l’especial de la Revista Altaïr en castellà sobre la “Ruta de la Seda”, ja que ens dóna una primera i acurada visió dels diferents pobles i cultures, especialment d’Àsia Central, que ens podem trobar. També, resulta interessant el número 73 de la Revista Rutas del Mundo amb 26 pàgs. d'informació sobre aquesta ruta.

Pel que fa a llibreries de viatges on podem trobar totes aquestes obres hi ha, entre d'altres, l'Ulyssus de Girona, l'Altaïr al centre de Barcelona i la llibreria Guia al barri de Gràcia (Barcelona).

Una nit a Tash Rabat (Kirguizistan)

En els mesos previs al meu viatge per la Ruta de la Seda, hi havia alguns indrets que m'eren imprescindibles, entre ells Tash Rabat, un caravanserai proper a la frontera xinesa, que resulta una imatge “màgica” per la seva història, situació geogràfica i bellesa del paisatge.

Aquest “motel de caravanes”, mil·lenària barreja de cultures, idiomes, religions, mercaderies i olors, es troba a l’actual Kirguizistan, en la ruta que va des de Naryn a Kashgar, i és gairebé una parada nocturna obligatòria per a poder continuar camí cap a l'est.

Entre els seus murs encara es respira l'olor a fusta cremada de la foguera que hi havia en el pati central abovedat i al voltant de la qual els mercaders es seien a explicar les seves darreres aventures i negocis. Mentre, els animals estaven arrecerats en petites bordes on podien descansar i alimentar-se tranquil.lament per primera vegada en dies o setmanes. Els dormitoris es trobaven al costat d'un estret carreró on s'estenien minses parades amb mercaderies de tota Àsia (teles, espècies, joies, etc.) i creaven un boirós basar cobert. Al final del passadís-carrer central una gran porta de fusta garantia la pau.

A la vora del caravanserai de Tash Rabat, una nit de fa un parell d'anys, ens acollí una família nòmada a la seva iurta, com han fet durant segles amb els viatgers que arriben a aquestes terres.

Mentre la nit queia, un dels infants, il·luminat tènuement per un fanal de petroli, ens explicava relats del passat, i ens observava interessat mentre nosaltres ens deixàvem sentir per les paraules de llegenda. Ben aviat, ens vam adormir un al costat de l’altre, en aquella harmonia que només podem trobar a tocar del cel...

Baltit Fort. Un palau a tocar del cel (Hunza / Pakistan)

Al nord del Pakistan es troben les muntanyes gelades del Karakorum i, unint aquest país amb la Xina, es dibuixa una irreal ruta, la Karakorum Highway (KKH) que ressegueix desordenadament el curs dels rius Kunjerab i Hunza, travessa petites terrasses que han esdevingut plantacions i ens acosta a pics de més de 7.000 metres com el Rakaposhi o l'Ultar Sar.

Al cor d'aquesta ruta trobem la Vall d'Hunza, un verd oasi amb petits horts de patates, pastanagues i cebes, i camps de blat, pomes, cireres i, sobretot, albercocs.

Un verger que gaudeix de tres mesos d'estiu en alçades sempre per sobre dels 2.500 metres, i un hivern dur, on aquestes terres queden pràcticament aïllades de la resta del món.

Estem a la terra dels hunzakuts, un poble acollidor conegut per la defensa de les seves identitat, llengua (el burushaski), cultura i religió (l'ismailisme - essent el seu lider Aga Khan-). Sense oblidar la seva mítica longetivitat, que ens recorda les llegendes del Shangri-Là.

També, són coneguts per la seva suposada herència genètica de les tropes d'Alexandre el Gran, que van creuar per aquestes terres en la seva campanya per Àsia, i que es pot veure avui en la pell clara i rosada, els cabells rossos i pèl-rojos i en els ulls blaus o verds dels seus habitants.

La seva capital és la petita població de Karim Abad, també anomenada Baltit, on, malgrat avui en dia es troben les botigues i "comoditats" necessàries per a preparar qualsevol excursió als pics dels voltants, encara conserva l'esperit que va trobar-se la fotògrafa i periodista suïssa Ella Maillart i va relatar l'any 1936 a la seva obra "Oasi prohibits":

"Quan cau la nit, la muntanya es guarneix amb mil llums. Els indígenes, després d'haver ascendit tres o quatre hores per sobre del llogaret, han encès en totes les arestes rocoses, centenars de fanals d'oli. L'efecte és fascinant, sota el cel, on brillen els astres amb gèlid fulgor, totes aquestes llums vermelloses tenen una mica d'infernal, enfilades en les negres parets del nostre circ tancat, al lluny, pel pàl·lid i irreal Rakaposhi."

Aquesta màgica visió fou des de les finestres del Baltit Fort, residència fortificada d'influències arquitectòniques tibetanes i amb més de 700 anys d'antiguitat. El palau on habitava el Mir d'Hunza (en burushaski, anomenat Thum), la màxima autoritat de la zona durant més de 950 anys.

Expliquen les llegendes, que aquest fort es va construir quan 300 treballadors (paletes, fusters i artesans) foren el dot de matrimoni d'una princesa del Baltistan en casar-se amb el Thum local.

La fortalesa es troba en una ciutadella natural a una alçada de 2.440 metres amb una visió general de la Vall i dels pics que l'envolten. No només des de la balconada i des de la terrassa hi ha una excel.lent visió, sinó també des de les habitacions principals com el saló de ball o la sala noble. La fusta és l'element clau en la construcció, i les finestres, les portes, les columnes i els passamans treballats artesanalment són el testimoni del mestratge artístic d'aquells qui van construir el palau.

Passejant per les seves 53 cambres (salons, magatzems, cuina, dormitoris, presó, sala d'armes, etc.) anem descobrint els secrets del passat de la fortalesa.

Trobem les insígnies i banderes d'aquest poble, els mobles i les catifes, diferents instruments musicals, els barrets que es feien servir en les grans ocasions, els khalats, les fotografies de família dels Mirs o de les diferents celebracions que van tenir lloc entre les seves parets, i finalment arribem a la terrassa on podem gaudir de tota la vall, de les muntanyes nevades i la visió a uns tres quilòmetres d'una altra fortalesa, l'Altit Fort.

Durant la visita a aquest palau a tocar del cel, m'acompanya un dels hereus dels antics guardians d'aquest fort. De les seves paraules, plenes de passió i dignitat, sorgeixen les emocions d'Ella Maillart en comentar la seva festa de benvinguda:

"... La balconada de la terrassa domina la vall, cada pilar de la terrassa té banyes d'isard, i l'escut d'armes del Mir: un arc i una fletxa destacant sobre el fons blanc... El Mir és vestit de gal·la, duu un superb capell de llúdria i un khalat de llana de burdeus obsequiat per Yakug Beg, el conqueridor de Sinkiang, al seu pare. El seu fill primogènit té el rostre vermell i el bigoti pèl-roig que li fan semblar un granger anglosaxó. S'ha engalanat amb una levita negra... Després ens ofereixen unes danses... quatre noiets vestits amb khalats es mouen graciosament, al compàs, amb aquests moviments de coll tan peculiars de les danses turques, duen perruques fetes amb llargs cabells negres, de dones de Kashgar..."

"El valor dels gestos..."

Arribar finalment a Kashgar, va ésser una delícia, una ciutat en plena activitat, dividida en carrerons que amaguen records dels segles passats en llengues mil.lenàries i en noves avingudes que dibuixen el model "han" de prosperitat...

La província autonòma de Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Xinès, es troba a l'extrem d'aquest país, conformant un dels eixos bàsics de la Ruta de la Seda, on encara es poden trobar la barreja de cultures, idiomes, religions, queviures, olors i llegendes que el viatger espera gaudir.

Kashgar és reconeguda com el gran basar de la Ruta de la Seda, pel seu mercat dels diumenges on més de cent mil persones, vingudes de les poblacions i muntanyes veïnes, compren, regategen, mouen i intercanvien tota mena de mercaderies (roba, viandes, animals, eines, etc.) amb les paraules i gestos que ho han fet sempre. Tanmateix, abans de perdre'm pel mercat, vaig passejar lentament per carrers estrets de cases antigues i vaig adonar-me que una petita botiga de queviures era absolutament ocupada per una trentena de joves, i no tant joves, uigurs, que observaven atònits els dibuixos animats en un televisor. Ben aviat, la noia de la foto va començar a canviar de distracció.

Cada cop es fixava més en la meva roba, en la barba o en el meu nas, i finalment em va agafar de la mà i em va incorporar al públic televident.

Cap paraula, només el gest, i mai havia estat tanta estona gaudint d’unes sèries infantils japoneses. Aquesta va ésser la meva primera impressió de Kashgar...

Una visita imprescindible: Nuqus a l'Uzbekistan

El Museu d’art de Karakalpak (col·lecció Savitsky) que es troba Nuqus és una petita joia entre deserts i a l’extrem de l’Uzbekistan...

Igor Savitsky (1915-1984), artista de Moscou, va arribar a la regió autònoma del Karakalpakstan (ètnia, cultura i llengua diferent a la resta del país) com a membre d’una expedició etnogràfica i arqueològica, i durant els anys que es dedicava als seus estudis va trobar tresors oblidats, des de la Bactria i la Sogdiana antigues, a les restes del pas de les legions d’Alexandre, el Gran per aquestes terres.

En els anys 50 del segle XX, va establir una llar per a la seva col·lecció en el museu de l'art de Karakalpakstan. Però, a més de les antiguitats va començar una feixuga tasca de coneixement i recollida de l’art de la regió, de l’art tradicional uzbek, i dels artistes russos entre el 1900 i els anys 30, i fins i tot, posteriors, però fora de l’ortodòxia del règim.

Aquest va ésser l’element que em va fascinar al descobrir els seu museu, davant dels meus ulls apareixien obres d’art d’una qualitat extraordinària enmig d’una petita població envoltada pel Mar d’Aral i la sorra.

Molts d’aquests artistes eren desconeguts o les pressions polítiques del sistema soviètic els van silenciar o destruir. Va ésser gràcies a Savitsky, que va acollir als artistes i salvar les seves obres, que ara hi ha un fons de 81.500 articles de la primera meitat del segle.

Així, tenim una col·lecció congelada en el temps, oblidada de les rutes museístiques, i de ben segur, és un bon motiu per fer-ne uns quants quilòmetres de viatge...

Cinc artistes em varen fascinar especialment: Grigoriyev N. M (1890-1943), Kurzin M.I. (1898-1957), Luppov S.M. (1893-1977), M. Ishanov (1950-1984) i per últim, Ufimtsev V.I. (1899-1964). Aquests, com d'altres, es poden consultar a la pàgina web del museu - en rus-: http://museum.setglobal.net/ru/

Si voleu més informació sobre que es pot trobar al Museu (hi ha altres seccions d'escultura, arqueologia, música tradicional, teixit, etc...) a la web també es disposa d’un llistat d’articles i reportatges sobre ell mateix: http://museum.setglobal.net/ru/press/massmedia

"Basta con mirar..."

No recordo quin va estar el primer cop que em vaig deixar seduir per noms com Kashgar, la Ruta de la Seda o les “muntanyes celestials”, potser, en alguns vespres abans de sopar, a l’habitació de la meva infantesa concentrat, amb tots els sentits, en històries d’aventures al sostre del món o en paradisos perduts com Shangri-La.

De ben segur, la meva imaginació, de nen de ciutat, devia volar els dilluns a les danses orientals de “Les mil i una nits” amb donzelles absolutament delicioses i malvats terriblement dolents, i els dimarts a les riques caravanes de camells que, amb inimaginables penúries, travessaven els deserts més àrids i les muntanyes més altes amb pics que tocaven el blau cel...

Segurament dimecres i dijous, eren les aventures de Simbad o de Marco Polo les que em feien gaudir del present, i el divendres estava amatent a veure, acompanyat dels meus germans, alguna pel·lícula d’ambient “oriental” al cinema “Mahon” que es trobava a cent metres de casa (ara és un concessionari de cotxes). Era una altra porta per a descobrir rostres, llengües i religions que em fascinaven.

Dissabte i diumenge els dedicava, amagat entre llençols i joguines, a ésser el protagonista de les fantasies més màgiques, les quals sempre tenien final feliç...

Amb els anys, hom comença a llegir, a veure, i a viatjar i aquests noms esdevenen mirades, somriures, emocions, olors, sentiments... i la Ruta de la seda, Samarcanda, el Pamir, el Karakorum, l’Amu Daria i l’Àsia Central, en general, són una passió.. un enamorament... un plaer...

Un altre dia ja parlarem dels “mites” que em van fer viatjar fins aquests indrets, escriure planes i planes de diaris de viatges, fer milers de fotos, passar mesos en continua observació i tast, i recordar enyorat d’aquells dies... per acabar fent un bloc on poder mostrar records, il·lusions i imatges...

Un bloc que voldria ésser un espai d’intercanvi, on compartir i gaudir, perquè, si quelcom defineix aquests “paradisos perduts” és la paraula intercanvi...

Però, voldria acabar aquest primer escrit, amb uns mots d’Amin Maalouf:

“En els nostres dies, els viatgers tenen massa pressa per arribar, per arribar costi el que costi, però no s'arriba només al final del camí. A cada etapa s'arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir una cara oculta del nostre planeta, n'hi ha prou amb mirar... n'hi ha prou amb desitjar... amb creure... n'hi ha prou amb estimar...”