La noia del vestit verd

"Yu jing tenia el seu estudi al monestir de la font de les aigües saboroses. Un vespre, mentre salmodiava les paraules d’un vell llibre al seu estudi, va sentir una veu de noia que li parlava des de la finestra:

—Quina dedicació a l’estudi, mestre Yu!

El lletrat es va estranyar de sentir una veu de noia en un monestir tan solitari com aquell, perdut enmig de les muntanyes. Encara no s’havia refet de la sorpresa, que la noia va empènyer la porta i va entrar a l’habitació.

—Que estudiós que ets!—va insistir somrient.

Yu jing es va alçar i va poder veure una noia d’una bellesa exquisida amb un vestit verd que li arribava fins als peus. Sospitant que es tractava d’alguna mena de fada o d’immortal, va demanar-li amb insistència on vivia.

—Mira’m bé!—va dir la noia—. ¿Que potser tinc aspecte de menjar-me la gent? ¿Per què m’has d’interrogar d’aquesta manera?

Yu Jing de seguida se sentí atret per ella i al cap de poca estona ja se n’anaven plegats al llit. Quan la noia es va despullar, Yu Jing va poder comprovar que tenia una cintura tan fina que podia encerclar-la amb les dues mans. Van gaudir de l’amor tota la nit. Just abans de l’alba, la noia es va vestir d’una revolada i va marxar. A partir de llavors, la noia passava totes les nits amb Yu Jing.

Una nit, mentre seien al llit bevent i xerrant, Yu Jing es va adonar que la noia hi entenia molt, en música.

—Tens una veu tan bella i delicada—li va dir el lletrat—que estic segur que un sol cant teu podria fer perdre el cap a qualsevol home.

—Justament per això no canto—li va respondre ella rient—, per no fer-te perdre el seny.

Però el lletrat no parava de demanar-li que cantés.

—Saps que mai no et nego res—li va dir ella—, però és que temo que em puguin sentir oïdes indiscretes. Ja que hi insisteixes, no tinc altre remei que exhibir davant teu la meva imperícia. Però et cantaré només una estrofa a mitja veu.

Es va alçar i, marcant el ritme amb el peuet contra la base del llit, es va posar a cantar:

Canta a la branca el passerell
que em guia enmig de la foscor.
No em preocupa gens mullar-me el calçat,
només temo trobar-te amb una altra.

La noia cantava amb una veu tènue com un fil de seda, gairebé imperceptible. Les seves inflexions alhora ardents i suaus enmig del silenci de la nit encisaven l’oda i agitaven el cor. Així que va acabar de cantar, va obrir la porta i va escrutar en totes direccions.

—Tinc por que hi hagi algú a prop de la finestra—va dir després d’haver donat una volta al pavelló mirant amb atenció cap a la foscor.

—Per què estàs tan preocupada?—li va preguntar Yu jing.

—Diu el proverbi: «Els esperits que han nascut en secret de vegades temen els humans.» Doncs això és el que em passa.

Van tornar a entrar i van tornar a abraçar-se al llit.

—Pot ser que la sort que ens ha unit arribi ja a la seva fi?—va dir ella encara espantada al cap d’una estona.

Yu Jing li va preguntar per què deia aquelles coses.

—El meu cor bat massa de pressa—va respondre ella—. Si el meu cor fremeix, senyal que la meva sort ha acabat.

—Un cor que tremola, uns ulls emboirats... Això li passa a tothom—va intentar consolar-la Yu Jing.

Finalment la noia es va tranquil·litzar i va somriure feliç entre els seus braços. Van estimar-se tota la nit, fins que, just abans de l’alba, la noia es va posar el seu llarg vestit verd i va baixar del llit.

Just abans d’obrir la porta, va tornar enrere amb passos vacil·lants.

—No sé per què—li va dir—, però estic intranquil·la. Sisplau, acompanya’m a fora.

Yu Jing es va llevar i la va acompanyar fins a la porta.

—Queda’t aquí i segueix-me amb la mirada. No tornis a entrar fins que em vegis desaparèixer rere la tanca del jardí—li va dir la noia.

Així ho va fer. Quan va veure que desapareixia rere la tanca, es va tombar per entrar a casa i continuar dormint, però llavors va sentir la veu de la noia, molt tènue, gairebé imperceptible, que cridava socors molt angoixada. Yu Jing va córrer pels voltants intentant localitzar d’on sortia la veu. Finalment va descobrir que provenia de la teulada. Va alçar la mirada i va veure una aranya gran com una pilota que s’aproximava a un petit insecte que estava atrapat a la teranyina i que cridava desesperat. Yu Jing va trencar la xarxa i va alliberar l’insecte. Era una petita vespa verda, que es trobava a les portes de la mort.

Yu Jing va entrar a casa amb la vespa a la mà i la va deixar amb cura sobre la taula. L’insecte va restar immòbil una estona fins que al final va començar a reviscolar i per fi va poder començar a moure’s. A poc a poc es va enfilar a la pedra plana on es mol la barra de tinta, es va remullar al petit bassal de tinta i, arrossegant-se per damunt la taula i reprenent el vol diverses vegades, va dibuixar sobre la taula els traços del caràcter «gràcies». Després va batre les ales i va sortir estripant el paper de la finestra i va desaparèixer pel cel.

Des de llavors, Yu Jing ja no la va tornar a veure mai més".

Aquest relat és obra de Pu Songling 蒲松齡 (1640-1715) i es pot trobar a "Contes estranys del pavelló dels lleures" (Quaderns Crema, 2001), una selecció de catorze relats curts de la seva obra original "Liaozhai Zhiyi", que de la mà de la il.lusió ens endinsa en móns fantàstics i misteriosos plens d'esperits i humans, amors i transformacions, sortilegis i màgia...

Entrades relacionades:
La fugida del pintor Notxa

La granota del fons del pou

Li Bai i l'agulla de ferro

El Bloc dels Viatges està de celebració...

A finals del passat mes de setembre El Bloc dels Viatges (germà petit o gran, qui sap, de l'Amu Daria) va publicar la seva entrada 404 i ho celebra de dues maneres:

- Primera, regalant un exemplar en català del llibre “El Salvador, entre la naturalesa i la mà de l'home” de la col·lecció de cooperació internacional "Camino del Sur" de l'ong REDS (Red Europea de Diálogo Social)

- I segona, fent-vos partícips i encoratjant-vos a col.laborar amb el projecte "Educació és futur" de Huacal (ong de solidaritat amb El Salvador).

El llibre “El Salvador, entre la naturalesa i la mà de l’home” és una visió d’aquest país, després dels terratrèmols de l’any 2001 per part d’un equip de periodistes i reporters gràfics de mitjans de comunicació salvadorencs i catalans que comparteixen amb tot un poble, no tan sols els efectes dels sismes, sinó que també la responsabilitat dels governs en aquesta tragèdia. Per aquelles persones que no coneixen gaire aquest petit país d’Amèrica Central és una bona aproximació a la gent, a la seva vida i als seus valors.

Si voleu saber com rebre aquest llibre podeu llegir-ho a "I ja portem 404 relats de viatges..." Ara és el moment que ja s'acaben !!!

Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"

“Tothom reconeix allò que és bell com a bell, i per tant allò que és lleig. Tothom reconeix allò que és bo com a bo, i per tant allò que no és bo. Ser i no ser s’engendren mútuament. Difícil i fàcil es complementen mútuament. Llarg i curt es defineixen mútuament. Alt i baix es determinen mútuament. So i to s’harmonitzen mútuament. Davant i darrere se segueixen mútuament.

Per això el savi no intervé en el curs de les coses i ensenya sense paraules. Les coses sorgeixen, però ell no n’és l’origen; les coses creixen, però ell no se les apropia; actua en favor d’elles, però no demana res a canvi. Acompleix la seva obra, però no en reclama el mèrit; precisament perquè no reclama el mèrit, ningú no l’hi pot prendre”.

Fragment 2 del Daodejing (道德經) de Laozi (老子)

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

El Daodejing, atribuït històricament a Laozi (malgrat que els actuals historiadors xinesos el consideren una recopilació de diverses fonts) és un text relativament breu, de poc més de cinc mil paraules, que destaca per la seva actitud d’observació del món natural que ha marcat decisivament les arts plàstiques i la poesia xineses i cosa que ha fet que sigui un dels textos més estimats per la cultura xinesa.

La paraula “dao” (道) vol dir camí. Un dels sentits figurats més antics és el de “camins del cel”, és a dir, el curs dels astres per uns camins fixos i la successió de les estacions. En una societat agrícola com la xinesa, el benestar i la supervivència depenien de la capacitat d’harmonitzar les feines del camp amb les estacions de l’any. Un cop aquesta societat va acceptar les normes del “cel” es va passar a la idea que també la vida social estava regida per unes normes “superiors”, i així el mot “dao” va adquirir també una connotació ètica i moral.

Durant segles, es va anar definint aquest mot com a “conducta recta”, “discurs”, “manera de fer” o “mètode”. Totes les escoles de pensament xinès, i especialment el confucianisme, es centren en la idea de dao com a “dictat”, com a normes de conducta cívica, social i política.

En contraposició, Laozi situa el “dao” al centre del seu pensament. El dao és la font que es troba a l’origen de totes les coses canviants i el sentit i objectiu del filòsof és comprendre la naturalesa d’aquesta font. Si hom conforma la pròpia actitud a aquesta naturalesa, al dao, obtindrà la força que s’assoleix en fer les coses en harmonia amb la natura. Aquesta força es diu “de” (德). A més, totes les coses del món tenen la seva pròpia naturalesa, que ha de ser l’element més respectat i qualsevol intent d’actuar contra aquesta “essència” està abocat al fracàs. Per tant, quan l’ésser humà intenta imposar la seva voluntat a la natura mitjançant institucions, jerarquies i dictats erra el veritable sentit del dao.

Laozi considera que cal deixar que les coses segueixin el seu curs natural, aconsella al sobirà que s’abstingui d’interferir en la naturalesa de les coses i confia en el savi que viu apartat de la societat, que coneix el dao i viu en harmonia.

Així mentre el confucianisme, la corrent filosòfica més important i estesa a la Xina, predica l’autocontrol, l’autolimitació i el respecte a les jerarquies i els valors tradicionals, tot subordinant l’individu a l’interès col·lectiu, el daoisme apel·la a l’espontaneïtat, a la despreocupació i a la vida natural.

Entrades relacionades:

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

El savi mai no fa coses grans

Ja tenim premiats i premiades !!!

El passat divendres 10 d'octubre va tenir lloc a Girona el lliurament de la primera edició dels Premis Blocs Catalunya. Abans de res, dono les gràcies a tots aquells i aquelles que em vau votar !!! Cal felicitar STIC.CAT per la seva organització i convocatòria i cal felicitar amb tota l’efusió del cor als guanyadors i a les guanyadores en les diferents modalitats:

- Premi al millor bloc de Cultura: El bloc de Jordi Cervera.
- Premi al millor bloc de Societat: El bloc de Joan Puig, Gazylophacium.
- Premi al millor bloc d'Actualitat: El bloc d’Albert Medran, e-Campany@ .
- Premi al millor bloc d'Educació: El bloc de Margarida Capellà, El fil de les clàssiques .
- Premi al millor bloc de TIC: El bloc de la Núria Masdéu.
- Premi especial STIC.CAT a l'acció solidària i la cohesió social: Fundació Plataforma Educativa.
- Premi especial STIC.CAT al foment del català: La Llumenera de Nova York d'en Miquel Tusón .
- Premi especial STIC.CAT a l'ús pioner dels blocs: Saül Gordillo, Bloc sense fulls.

Realment, tots són uns blocs molt i molt interessants, i a més hi ha un dels que segueixo habitualment i que era dels meus favorits: "La Llumenera de Nova York", fet que ha estat una gran alegria...

A banda de tot això, no tan sols em sumo a la proposta de l'Eduard en el seu bloc "Com gotes a l'oceà" -en el qual proposa la creació per properes edicions dels Premis Blocs Catalunya d'una categoria dedicada a la Solidaritat i l'Activisme- sinó també voldria proposar la creació d'una categoria que premiés els blocs dedicats als Viatges i a la Literatura de Viatges; qui es suma a la iniciativa...?.

Enhorabona als participants, als premiats i premiades i a l'organització i fins a la propera convocatòria...

Samarcanda: el rostre més bell...

“De vegades, a Samarcanda, al capvespre d'un dia lent i trist, els ciutadans ociosos van a passejar per l'atzucac de les dues tavernes, prop del mercat dels pebres, no per a degustar el vi d’herbes de Sogdián, sinó per espiar anades i vingudes o fer la guitza a algun bevedor un xic alegre, al que arrossegaran per la pols, cobriran d'insults i condemnaran a un infern el foc del qual li recordarà fins a la fi dels segles el reflex vermell del temptador vi.

D'un incident semblant naixerà el manuscrit de les Rubaiyyat a l'estiu de 1072. Omar Jayyam té vint-i-quatre anys i fa poc temps que va arribar a Samarcanda...

Aquest sublim relat de l'escriptor libanès Amin Maalouf m'havia portat fins a Samarcanda. Feia poques hores de la meva arribada, i la primera impressió era propera a la decepció al no trobar ni un laberint de foscos carrerons ni tavernes plenes de vida..."

Amb aquests mots comença el meu relat "Samarcanda: el rostre més bell", el segon capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número d'octubre de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...

Aquesta revista de viatges - de ben segur, la millor de les que es troben a la xarxa - és un apassionat projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món. Us recomano fer una bona ullada (quines grans imatges !!!) i una bona lectura als més de quaranta reportatges publicats des del seu primer número. Ja em direu que us ha semblat...

Entrades relacionades:

Khiva, un oasi entre deserts

Shahr-i-Zinda, la tomba del Rei Vivent

El príncep astrònom de Samarcanda

Marco Polo a Samarcanda

La moneda tadjika: el somoni

El somoni (cомонӣ) és la moneda tadjika i rep aquest nom en homenatge al pare de la nació Ismail Samani (Ismail I ben Ahmad), nét del fundador de la dinastia samànida (819–1005) Saman-Khuda. Ismail Samani, un dels personatges centrals de la història del Tadjikistan, va viure durant el segle IX dc. on va destacar per la seva tasca de reconeixement i suport a les ciències, a les arts i a la literatura.

Imatge del poeta i polític Mirzo Tursunzoda -en tadjik: Мирзо Турсунзода - (1911-1977).

Imatge del mausoleu del poeta persa Abdullah Jafar Ibn Mohammad Rudaki (en tadjik: Рӯдакӣ, en persa: آدم رودکی ) nascut l'any 859 a Penjikent.

Imatge del poeta i mestre sufí Mir Sayyid Ali Hamadani (1314-1384).

Imatge del Castell de Hissar (Ҳисор) a 15 km de Dushanbe.

Imatge de l'historiador Bobojon Ghafurov - en tadjik: Бобоҷон Ғафуров- (1909-1977).

Imatge del pare de la nació tadjika Ismail Samani.

El canvi actualitzat d'aquesta moneda es pot consultar a Cambio de Divisas

La melangia dels maqâm

Àsia Central ha estat durant mil·lennis un gresol de cultures en el qual s'han aplegat diversos pobles per tal de crear importants civilitzacions. Totes les èpoques i totes les dinasties han deixat proves d'una vida artística refinada, particularment pel que fa a la música i a la dansa.

És en aquesta rica tradició on s'ha format la música de l'Uzbekistan. En totes les cultures de l'Àsia Central la música clàssica i religiosa no s'ha transmès per mitjà de partitures escrites sinó que s'ha heretat per transmissió oral de pares a fills, de mestres a alumnes. Durant més de cinc segles, fins a la revolució soviètica, les corts de Bukhara i de Khiva van brillar per la seva activitat musical, i aquesta música s'ha conservat durant segles perquè mai no s'ha deixat de tocar: a través de les generacions, ha estat una música viva que no ha calgut rescatar de l'oblit.

L'herència clàssica d'aquestes tradicions musicals consisteix en un conjunt de col·leccions, denominades "maqâm", que són cançons i peces instrumentals que els intèrprets (coneguts com bastekâr) poden reproduir tot afegint-hi el seu toc personal. No obstant això, també es pot construir, sobre aquestes peces, noves composicions que, si tenen èxit, esdevindran part d'una "nova" tradició.

Travessant la Vall de Fergana, un oasi fèrtil a l'est de l'Uzbekistan, hom escolta música pertot arreu, les cançons i la tradició han conservat els seus maqâm autòctons. I en aquestes terres va néixer l'any 1960 en una granja col.lectivitzada de cotó (les granges creades amb l'aigua dels rius Amu Daria i Syr Daria que s'abocava al Mar d'Aral) una de les intèrprets més reconegudes de tot el país: Munadjat Yulchieva.

Als seus inicis cantava tot escoltant la ràdio i la televisió i aviat es van evidenciar les seves extraordinàries qualitats. Avui en dia pertany a la gran tradició clàssica d'Uzbekistan, amb un repertori centrat en el maqâm uzbek, poemes i cançons dels segles XIII, XIV i XV, als que ha incorporat les bases d’un nou estil. La seva reputació, avui en dia sòlidament establerta, es basa en un timbre i una tessitura d’entonació àmplia i potent que utilitza els colors i ombres, les cadències de la seva veu per a expressar un subtil dolor íntim. Els seus alts vellutats, plens de matisos, acompanyen el to malenconiós dels seus poemes.

Escoltar a Munadjat Yulchieva és embriagar-se d'una melangia plena de bellesa...

Entrades relacionades:
La música del dilluns
Una nit a la disco...
La música celestial: Tengir-Too

Premis Blocs Catalunya: us convido a votar tant El Bloc dels Viatges en la categoria de Literatura (a aquest enllaç) com el bloc Amu Daria en la categoria de Personals (a aquest enllaç).

Premis Blocs Catalunya

Avui us volia comentar un nou esdeveniment a la Catosfera: fins el proper 30 de setembre té lloc el procés de votació dels Premis Blocs Catalunya, un projecte que vol reconèixer, divulgar i fomentar els blocs en català a la xarxa tot i donant més visibilitat a aquesta llengua a Internet.

Una iniciativa que m’ha encoratjat a presentar a aquesta votació dos dels blocs als quals dedico sentiments i il·lusions:

- El bloc Amu Daria, un espai personal dedicat a una passió: l’Àsia Central i la Ruta de la Seda, on el record de les experiències viscudes i l’agraïment per l’hospitalitat, l’estima i els ensenyaments gaudits en un viatge de vuit mesos per aquestes terres es combinen amb els contes, les llegendes, la història, la llengua o la música.

- El Bloc dels Viatges, un espai col·lectiu de literatura (i d'imatges) de viatges en català on cada dia des de fa més d’un any (la setmana vinent celebrarem l’entrada 400 amb una sorpresa...) es donen a conèixer les rutes, aventures i descobriments de viatgeres i viatgers d’arreu dels cinc continents.

En aquest sentit, si us ve de gust, us convido a votar tant el bloc Amu Daria en la categoria de Personals (a aquest enllaç) com El Bloc dels Viatges en la categoria de Literatura (a aquest enllaç) .

Per acabar, val la pena aprofitar aquests Premis per llegir altres blocs i blocaires que ens mostren i comparteixen la seva creativitat, reflexió i sentiment dia rere dia. Entre ells i elles podeu trobar algun dels que m’agraden i que us convido a votar: Núria Borràs (“Pels camins del món”), Eduard Muntaner (“Com gotes a l’oceà”), Ferran Canet (“Coses de Beirut”), Miquel Tuson (“La llumenera de Nova York”), Isabel Barriel (“PoesiaAula”), David Madueño (“Llunàtic”), Javier del Campo (“La Gran Travessa”), Guillem Espriu (“Roig i gracienc”), Daniel Closa (“Centpeus”), Xavier Peytibi (“eXaps. Partits polítics i internet”), Salvador Sorrosal (“Sorrobloc”), Judith Vives (“Espai Isidor”), Jesús M. Tibau (“Tens un racó dalt del món”), Antònia Pons (“El Sàhara, trenta anys d’exili, trenta anys d’ocupació”) o Josep M. Bové (“Té la mà Maria”).

De ben segur gaudireu de bones estones i descobrireu relats de gran qualitat... Moltes gràcies !!!

Els quatre dracs

"Fa molt i molt, al principi dels temps, no hi havia rius ni llacs sobre la terra; només el mar de l'Est, on vivien quatre dracs: el drac llarg, el drac groc, el drac negre i el drac perlí.

Un dia els quatre dracs van volar des del mar fins al cel, van perseguir els núvols i s'hi van endinsar. De sobte, el drac perlí va rugir i va assenyalar cap a la terra. Els altres tres dracs es van aplegar al seu costat i van mirar entre els núvols en la direcció que el drac perlí assenyalava.

Van veure molta gent fent ofrenes extraordinàries i cremant bastons d'encens. Una vella, agenollada damunt la terra pelada amb un nen prim als braços, cridava: "Déu dels cels, per favor, envia'ns pluja perquè puguin viure els nostres fills".

Els dracs van veure que els camps d'arròs eren secs i els conreus s'havien fets malbé, i que els arbres sense fulles semblaven esquelets. Era evident que no havien tingut pluja durant molt de temps.

- Que prima i feble està la gent - va dir el drac groc -. Si no plou aviat, moriran. Els altres dracs van fer que sí amb el cap.

- Vinga, anem a demanar a l'emperador Jade que plogui - va suggerir el drac llarg i es van enlairar des dels núvols i van volar cap a l'allunyat palau celestial de l'emperador Jade.

Al totpoderós emperador Jade no li va agradar gaire l'arribada poc cerimoniosa dels dracs.

- Com goseu interrompre la meva feina tan important de fer-me càrrec del cel i de la terra i de tota la resta? Torneu al mar i comporteu-vos!.

- Però majestat, els conreus s'estan assecant i la gent s'està morint de gana! - va dir el drac llarg- . Per favor, envieu-hi pluja de seguida!.

L'emperador Jade volia tornar al seu somieig, de manera que va fer veure que s'hi avenia: - Ah, d'acord! - va dir -. Ara torneu-vos-en, que ja hi enviaré pluja demà.
- Gràcies, majestat -van dir a l'uníson els quatre dracs, i van tornar volant, feliços, cap a la terra.

L'emperador Jade va fer un senyal a un miler de fades celestials perquè cantessin la seva tonada preferida, va badallar i es va quedar adormit.

Van passar deu dies i no va caure ni una gota de pluja. La gent estava cada cop més i més afamada. Menjaven l'herba mústia, rossegaven les branques nues dels arbres, xuclaven pedres i mastegaven l'argila seca. Els quatre dracs es van adonar que l'emperador Jade només pensava en el propi plaer i que no es preocupava gens de la gent., aleshores, després de mirar llargament el vast mar de l'Est, el drac llarg va tenir una idea:

- El mar, que no és ple d'aigua? Hem d'absorbir-la tota i escopir-la cap al cel. Caurà com pluja i salvarà els conreus i les gents.

Els altres dracs van convenir que havien de provar de fer alguna cosa, i aquesta idea era l'única que tenien. Van sobrevolar el mar i van xuclar aigua amb la boca. Després es van tornar a enlairar sobre els núvols i van escopir l'aigua pertot arreu. Van volar amunt i avall moltes vegades, xuclant i escopint, xuclant i escopint, fins que l'aigua del mar va caure en forma de pluja.

- Plou! Plou a bots i barrals! - cridava amb alegria la gent, i els nens saltaven els bassals.Van brollar rierols, després van córrer sobre els camps d'arròs fets malbé, i rebrots verds van alçar el cap enlaire mirant la pluja que queia.

L'emperador Jade estava furiós i va ordenar als seus generals celestials que capturessin els quatre dracs.

- Com goseu fer ploure sense el meu permís? - va bramar quan van portar-li els dracs al davant-

- Es l'última vegada que em desobeïu! Va manar al déu Muntanya que li portés quatre muntanyes per posar-les sobre els dracs, de manera que no poguessin fugir mai més. El déu Muntanya va fer que quatre muntanyes llunyanes travessessin l'aire volant i aterressin sobre els quatre dracs. Així doncs, els dracs van haver de quedar-se allà, amb les muntanyes al damunt per sempre més.

Tanmateix, no se'n penedien i estaven més decidits que mai a ajudar sempre la gent d'aquell lloc. Es van convertir en rius, fluint des de les muntanyes, travessant la terra ara fèrtil i morint al mar.

I així es van formar els quatre grans rius de la Xina: el Heilong Jiang (el drac negre, també conegut a Rússia com a riu Amur) al nord, llunyà i fred; el Huang He (el drac groc) al centre; el Cháng Jiāng (Iang-Tsé, riu llarg) al sud remot i el Xi Jiang (el drac perlí) al sud, llunyà i tropical".

Les imatges dels dracs d'aquesta entrada son una representació del "Mur dels nou dracs" que es troben al parc de Beihai a Pequín.

Entrades relacionades:
La granota del fons del pou

La fugida del pintor Notxa

Li Bai i l'agulla de ferro

Horitzons perduts: més que una pel.licula...

Quan el sr. Chang (H. B. Warner), un dels habitants de Shangri-La, comenta: “...el sorprendria descobrir que una mica d’educació, de cortesia, ajuda a resoldre els problemes més delicats...” hom s’adona que l’ànima d’aquesta pel·lícula es concentra en aquestes senzilles paraules... I aquests van ser alguns dels mots i de les imatges que van despertar la meva passió pels viatges i per la recerca dels paradisos perduts...

Frank Capra, l’any 1937, va portar al cinema una novel·la de l’any 1932 que el va impactar poderosament titulada “Horitzons Perduts”. En aquesta obra l'escriptor anglès James Hilton va construir un món ideal, que va anomenar “Shangri-La” (un nom fruit de la seva invenció i que sembla ser que es va inspirar en el “Shambhala” de la tradició budista tibetana), situat enmig de muntanyes gelades i poblat per habitants de l’Himalàia i estrangers que arriben després de moltes dificultats.

Un lloc ple de bellesa, cultura i pau on Hugh Conway (Ronald Colman), jove cònsol anglès a l'Índia, i quatre britànics més (tots ells estereotips de la cultura – o incultura- occidental) arriben després d'un accidentat viatge en avió.

Quan els protagonistes veuen per primer cop Shangri-La s’enfronten amb una estranya i gairebé irreal aparició: un grup de colorits pavellons que s'agrupen en el vessant de les muntanyes nevades i envoltats per planes verdes, jardins, boscos i una fauna exuberant, un paradís amagat a la resta del món.

En l'antic monestir budista, Conway i els seus companys de viatge troben un lloc on la reduïda comunitat de monjos intenta conservar els tresors de la civilització, tant els materials com els espirituals, amenaçats per la violència d'una època terrible de la història. Tot just el món acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial i advertia la proximitat de noves tragèdies que ja tenien lloc: les guerres a Espanya o Xina, l’ascens dels feixismes a Alemanya, Japó i Itàlia, la pobresa i el colonialisme s’estenien per tots el països del sud, etc. i tant l’autor del llibre, Hilton, com el director de la pel.licula Capra, ens dibuixen un idíl·lic univers tibetà que no és una promesa de futur o un rescat del passat idealitzat, sinó un present pel qual lluitar davant dels tràgics temps que la societat economicista i industrialitzada han creat.

Un indret on és possible una altra societat basada en els principis col·lectius de justícia i llibertat que de ben segur formen part dels sentiments més profunds i íntims de cada individu, o com ho definiria Sondra (Jane Wyatt), un personatge principal: “...Estic segura que en tot cor hi ha un desig de Shangri-La...”

En resum, una molt recomanable pel·lícula mítica que amb el pas dels anys guanya i que ens recorda que: “Potser sempre hem estat part de Shangri-La sense adonar-nos-en...”

Entrades relacionades:
L'home que va poder regnar

La música celestial: Tengir-Too

Tengir-Too és el nom en kirguís de la serralada que en mandarí diem Tian-Shan - que traduïm per "Muntanyes celestials"- que uneix el Kirguizistan i la Xina i dóna nom a un dels grups de música més interessants del Kirguizistan.

Els músics de Tengir-Too recuperen l’antiga tradició musical dels nòmades encapçalats per les investigacions del seu líder Nurlanbek Nyshavnov que ha recorregut el Kirguizistan a la recerca de les melodies, els testimoniatges i els manaschis (els narradors orals de l’epopeia de Manas, el gran heroi nacional) per tal de donar vida a la música que parla de les muntanyes, dels déus, de les tempestes, dels herois o dels llacs.

En una barreja de virtuosisme tècnic (amb l’ús d’instruments tradicionals com el dombra, el komuz -paraula que es tradueix senzillament per "instrument"-, el kil-kiyak i el temir-komuz entre d’altres), d’expressió narrativa i d’implicació mística se’ns expliquen històries mil.lenàries.

Potser, els primers minuts de les seves actuacions no ens copsaran i tindrem una barreja de sorpresa i estranyesa... Tanmateix, l'execució de les seves melodies ens crearan paisatges sonors de diàfans ecos i ressonàncies que de ben segur no oblidarem amb facilitat i que ens transportaran al verd de les muntanyes, al blanc de les neus eternes i al blau dels llacs alpins.

Entrades relacionades:

Manas, l'èpica d'un poble: El Kirguizistan

Els dos amics

“Diu una llegenda àrab que dos amics que viatjaven pel desert van discutir en un moment donat del viatge. Un va acabar donant una forta bufetada a l'altre. L'ofès, sense dir res, es va ajupir i va escriure amb el dit a la sorra:

"Avui el meu millor amic m'ha donat una forta bufetada"

Van continuar el trajecte i van arribar a un oasi on van decidir banyar-se. El que havia estat bufetejat i ofès va començar a ofegar-se. L'altre es va tirar a l'aigua per salvar-lo i va evitar que perdés la vida.

Un cop recuperat de l'ofec, l'home va agafar un daga i va començar a gravar unes paraules en una enorme pedra. En acabar s'hi podia llegir:

"Avui el meu millor amic m'ha salvat la vida"

Intrigat, el seu amic li va preguntar:

-Per què quan et vaig fer mal vas escriure a la sorra i ara escrius en una roca?

Somrient l'altre va respondre:

-Quan un gran amic ens ofèn hem d'escriure l'ofensa a la sorra on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarà d'esborrar-la i oblidar-la. En canvi, quan un gran amic ens ajuda o ens succeeix quelcom grandiós, cal gravar-ho a la pedra de la memòria del cor, on mai cap vent de cap part del món pugui esborrar-ho.”

Entrades relacionades:
El búfal i el iac
El conte de les sorres
La fugida del pintor Notxa

Rudyard Kipling: If-

Joseph Rudyard Kipling (1865-1936) ha estat un dels escriptors en llengua anglesa més populars, tant en prosa com en vers, a les acaballes del segle XIX i a principis del segle XX.

Nascut a l'Índia, Kipling es coneix avui dia fonamentalment pels seus llibres com El llibre de la Selva (1894), Kim (1901), L'home que va poder regnar (1888) o els seus poemes com Mandalay (1890), Gunga Din (1890) o If- (1895):

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l’espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t’odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.

Aquesta versió és la traducció de Francesc Parcerisas en el llibre "Poesia anglesa i nord-americana" (Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985).

Entrades relacionades:

L'Home que va poder regnar

Els viatges d'Ibn Batuta

Amb el naixement de l’Islam, al segle VII, els viatgers són respectats i mantinguts per mecenes i per la resta de la població, en una incipient civilització que anhela el coneixement i on el viatge és la forma més eficaç d’obtenir-lo. La llegendària hospitalitat del món islàmic té el seu origen a l’Edat Mitjana. Una coneguda tradició del profeta Mahoma obliga a acollir el viatger durant tres dies i tres nits consecutives i aquesta generositat traspassarà tot el relat del tangerí Ibn Batuta.

Al segle XII apareix la “rihla”, el relat de viatges com a gènere, conreat per àrabs occidentals: andalusins i marroquins i que és conseqüència del viatge preceptiu que tot musulmà ha de fer, almenys, un cop a la vida, a la Meca.

És per aixó que Ibn Batuta (Shams ad-Din Abu Abd Allah Muhammad ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Luwati at-Tanyi), conegut com el Marco Polo àrab, va recórrer l’Orient musulmà, Crimea, va seguir la Ruta de la Seda, l’índia, la Xina, i de tornada Granada i Tombuctú. Són vint-i-nou anys, 44 països i 117.000 quilòmetres de dades històriques, geogràfiques, folklòriques i etnogràfiques, de costums llunyans, successos meravellosos i esdeveniments heroics (una mena de cosmografia popular, precursora del conte fantàstic), impregnats tots ells de I’Islam omnipresent com a forma d’entendre el món com podem consultar en aquest mapa interactiu.

La vida i viatges d’Ibn Batuta es desenvolupen en un moment greu de la Baixa Edat Mitjana a l’àrea mediterrània: Al-Andalus, reduïda a les actuals províncies de Málaga i Granada i a part de Cadis, Almeria i Jaén, pateix constantment la pressió dels cristians i dels corsaris, la Pesta Negra de 1348 arriba fins a Síria i n’explica els estralls, l’hegemonia comercial i l’expansió econòmica són en mans dels europeus (catalans, venecians i genovesos); i més enllà l'Iraq cau en una gran decadència, especialment Bagdad, i a l’Índia, el nord i el centre, és sota domini de conqueridors musulmans (lbn Batuta ens explicarà com ell és nomenat cadi de Delhi i com a les illes Maldives s’enamora del seu clima i de la sensualitat de les dones, maridant-ne quatre).

Té 21 anys quan decideix pelegrinar a la Meca i es relacionarà amb reis poderosos i soldans. Exerceix de pelegrí, jurista, cortesà, místic, vagabund, diplomàtic i explorador i al seu país se’l coneix com el Príncep dels Viatges.

A l’any 1325 parteix de Tànger almenys amb la intenció de pelegrinar com a bon musulmà cap a la Meca. La seva primera escala es va produir a Alexandria, el gran port d’Egipte i des d’allà va anar a El Caire. Fascinat pel Nil, va decidir quedar-s’hi un temps per explorar-lo, però els enfrontaments entre egipcis i nubis fan que es decideixi a marxar cap a l’Àsia Menor. Un cop allí visita Gaza, Jerusalem i Beirut.

Arriba a Damasc al 1325. Després es dirigí cap a Basora a l'Iraq i a Meshed i es va endinsar al regne de Isfahan en direcció a Tabriz, després a Medina i finalment a la Meca, ciutat que visitaria en tres ocasions més. Va estar-se tres anys a la ciutat santa i després es va dirigir al Iemen a on va visitar totes les ciutats.

Es va embarcar al Mar Roig en direcció al regne d’Abissínia a les costes orientals de l’Àfrica, lloc a on va tenir l’oportunitat d’explorar i estudiar les tribus africanes i les cultures del lloc.

Al 1332 visita la Meca per segon cop, lloc des d’on va partir cap a les regions poc conegudes de l’Alt Egipte per tornar a El Caire. Va continuar per Síria i Jerusalem posant rumb a la península d’Anatòlia (Turquia), que un cop explorada, abandona per dirigir-se a la Mar Negra.

Al delta del Volga, coneix la ciutat de Astrakàn, lloc a on Ibn Batuta, va tenir l’honor d’acompanyar la dona del Khan i filla de l’emperador de Constantinoble, la princesa Bailún, qui “...viatjava amb una escolta de 5.000 homes i una mesquita portàtil que aixecaven a cada etapa”.

Després de travessar els deserts del Turquestà, Jwarizm i Herat a l'Iran i l'Afganistan, a més dels massissos de l’Àsia central, inicia l’etapa més sorprenent del seu viatge, que el conduiria a l’Extrem Orient. La seva oportunitat arribà en trepitjar Delhi a la Índia. Allí coneix al sultà, un cabdill tirà i dèspota, però que sembla que es va entendre amb Batuta, ja que el va nomenar ambaixador a la Xina. S’hi dirigir amb una escolta de 2.000 homes que van ser atacats per rebels de la zona, caient presoner.

Va aconseguir escapar-se i un cop a Delhi, el sultà organitza una segona expedició, aquest cop naval, que passà pel sud de la Índia, Ceilà (Sri Lanka), pujaren pel golf de Bengala per tornar cap al sud per la península Malaia. Finalment arriba a la Xina a la ciutat de Hangzhou i es probable que visités Pequín.

Al 1347 torna a l’Índia i després a Egipte, per tornar a la seva terra natal, a on va arribar un any més tard. Al 1349 després d’una breu visita a Granada, va creuar el Sàhara i va visitar Mali. En arribar a Tombuctú, ciutat en la que s’hi havien establert persones de llocs tant remots com la Península Ibèrica o Alexandria, hi resta un temps. Utilitza el riu Níger fins l’actual Gao, com a via de comunicació.

A la seva tornada, després de vint-i-nou anys de viatges, s’instal.la a la ciutat de Fes al 1353 on dicta el seu relat a un granadí culte, emigrat, Ibn Juzayy, per a respondre a l’encàrrec del soldà meriní d’aquesta població. Aquesta obra coneguda com “A través de l’Islam” i que Ibn Batuta titula “Regal de curiosos sobre peregrines coses de ciutats i viatges meravellosos” és potser l’obra més important del segle XIV en informació geogràfica i etnogràfica.

I cal recordar que totes aquestes aventures i viatges tenen el seu origen en un somni que va tenir a Alexandria, camí de la Meca, i que, en fer-li la interpretació un místic sufí, el va empenyar a viatjar per tal de trobar tres santons, dos a l’Índia i un a la Xina, que en desentrellaran el significat:

«He somiat que viatjava sobre un immens ocell que volava en direcció a la Meca, llavors canvià de rumb cap al Iemen i, finalment, féu un llarg vol cap a l’est i es posà en un camp verd i obscur. Allà em deixà.»

Alguns paràgrafs d’aquesta entrada són un extracte del llibre “Profetes, califes i princeses. Antologia de textos arabigomusulmans” (Ed. Proa, 2004) de Gemma Astasud.

Entrades relacionades:

El cant del sol de Rûmî

Marco Polo a Badascan

L'Atles Català i la Ruta de la Seda

Dur les sabates a les mans

"Dos homes pietosos i respectables entraren en una mesquita junts.

El primer es va treure les sabates i les va col•locar amb cura, l’una al costat de l’altra, fora de la porta. El segon home es va treure les sabates, les posà juntes per la sola i se les endugué dins la mesquita.

Entre un grup d’uns altres homes pietosos i respectables que seien a la porta es va encetar una discussió sobre quin d’aquells homes era el millor.

— Si un entra descalç a la mesquita, no és millor deixar les sabates a fora ? —preguntava un d’ells.

— Però no hauríem de considerar — digué un altre home — que l’home que s’ha endut les sabates a dins la mesquita les portava per a recordar-se a si mateix amb la seva presència que està en un estat de vertadera humilitat ?

Quan els dos homes van sortir després de fer les pregàries, es donà la casualitat que els van preguntar a part, diferents grups dels qui miraven.

El primer home digué: — He deixat les sabates fora per la raó de costum. La raó és que si qualsevol vol robar-les tindrà una oportunitat de resistir-se a la temptació, i així guanyar mèrit davant si mateix.

Els oients quedaren molt impressionats per la noblesa de pensaments d’un home per a qui les seves possessions comptaven tan poc que de bon grat les confiava a qualsevol que pogués ser el seu destí.

El segon home, al mateix temps deia: — He entrat les sabates a la mesquita perquè si les hagués deixades fora, haurien pogut constituir una temptació de robar-les. Qualsevol que hagués sentit aquesta temptació, m’hauria fet còmplice en el pecat.

Els oients quedaren molt impressionats per aquest sentiment pietós, i admiraven la noblesa de pensaments del savi.

Tanmateix, un altre home savi que hi era present exclamà: — Mentre vosaltres dos i els vostres seguidors us heu estat complaent en el vostre admirable sentiment, ensenyant-vos l’un a l’altre amb el joc deIs exemples hipotètics, han passat algunes coses de veritat.

— Quines coses? —exclamà la multitud.

— Ningú no ha estat temptat per les sabates. El teòric pecador no ha passat per aquí. En canvi, un altre home, que no tenia sabates per endur-se a dintre o per deixar a fora ha entrat a la mesquita. Ningú no s’ha adonat de la seva conducta. No era conscient de l’efecte que podia tenir en persones que el veiessin o que no el veiessin. Tanmateix, a causa de la seva sinceritat real, les seves pregàries en aquesta mesquita avui han ajudat, de la manera més directa possible, a tots els lladres en potència que podien o podien no robar sabates o reformar-se tot exposant-se a la temptació.

¿Que no veieu que la simple pràctica de la conducta conscient, per molt excel•lent que sigui en el seu propi àmbit, és una cosa realment insignificant quan es mesura al costat del coneixement que existeixen homes reals de gran saviesa? "

Aquest relat es pot trobar a "Contes dervixos" (Pagès Editors, 2005) i és extret de l'ensenyament de l'orde Khilwati ("Reclusos") fundada per Omar Khilwati.

Entrades relacionades:

El conte de les sorres

El cant del sol de Rûmî

Els tres viatgers

Timur Zulfikàrov, l'eloqüència tadjika

"Oh futur amic meu ! El meu descendent que per a mi ja no té nom !
Oh cobreix enjonca la meva tomba oblidada amb les herbes russes mel·líferes beneïdes irascibles que fan olor de mel,
Oh! Senyor! A l’estiu rus inmensurable dolcíssim de setí de malaquita de paó,
Oh ! jo era només un abellot daurat xuclador de mel damunt la xicoira blava i l’escabiosa lila,
Oh Senyor! Oh, qui plorarà? Qui pregarà per aquest abellot ? Qui pregarà ? Qui pregarà ?
Oh les meves visitacions terrenals joioses d’abella de borinot ! Separacions ! departences ! esperances,
D’una trobada celestial eternal immortal…"

"Al descendent" de Timur Zulfikàrov (Тимур Зульфикаров)

Timur Zulfikàrov és dramaturg, guionista, prosista i, sobretot, poeta. Nascut a Stalinabad (nom de la capital de la República Socialista Soviètica del Tadjikistan en homenatge al lider comunista i l'actual Dushanbe) al Tadjikistan el 1936, va llicenciar-se a l'Institut Gorki de Literatura de Moscou. Ha publicat més de vint volums de prosa i poesia, amb edicions que superen el milió d'exemplars. Algunes de les seves novel.les més famoses tenen com a protagonistes grans personatges, com ara Nasreddin Hodja, Omar Jayyam, Amir Timur o Ivan el Terrible.

Als països occidentals Zulfikàrov és anomenat «el Dant de la literatura russa». Ha estat traduït a més de dotze idiomes i ha obtingut també diversos premis nacionals i internacionals com a guionista de cinema, documentals i teatre. Zulfikàrov, que té certament el do de l’eloqüència, sorprèn per la seva creativitat desfermada, la seva anàlisi radical i la seva amplitud de registres.

"El savi mai no fa coses grans..."

"Interveniu sense intervenir en el curs de les coses, dirigiu sense dirigir, tasteu allò que no es pot tastar.

Considereu el gran com a petit, el molt com a poc; responeu a les intrigues amb el de. Projecteu allò que és difícil a partir d'allò que és fàcil, feu allò que és gran a partir d'allò que és menut; els afers difícils del món s'han de resoldre mentre encara són fàcils, els afers grans del món
s'han de dur a terme mentre encara són menuts.

El savi mai no fa coses grans, d'aquesta manera pot fer grans coses. El qui promet a la lleugera no mantindrà la seva paraula, el qui pensa que tot és fàcil trobarà moltes dificultats. El savi preveu les dificultats, d'aquesta manera acompleix la seva tasca sense dificultat."

Fragment 63 del Daodejing (道德經) de Lao Zi

(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).

Entrades relacionades:

Les paraules rectes semblen tortes

Un te verd a l'ombra del Dao

Els albercocs de la llarga vida

Diuen que els habitants de la Vall d’Hunza són els més longeus del món. És habitual, com demostren alguns estudis internacionals, trobar-hi un nombre elevat de persones que arriben als cents anys i més, i és així com es creu que en aquesta vall (igual que succeeix en d’altres de l’Himàlaia) han nascut les llegendes sobre Shangri-La i el paradís de l’eterna joventut.

No sé si serà veritat, però el que és absolutament cert és que aquesta vall d’inexplicable bellesa roman aïllada entre set i vuit mesos l’any i aquesta és l'època en què els hunzakuts redueixen la seva activitat a les tasques de la llar i a la cura del bestiar a les bordes.

Tanmateix, en les setmanes en què el sol escalfa els seus rostres i la primavera els somriu l’activitat es torna frenètica i les feines del camp, de la llar i l’atenció al nou turisme de muntanya, delerós d’escalar, ocupen totes les hores del dia.

Som a mitjan maig, tot just quan comença aquesta època i quan em trobo fent una volta pels carrers costeruts de Karimabad. Se’m fa habitual descobrir a les teulades de les cases, o enmig dels camins, esteses de desenes d’albercocs espinyolats i deixats per a què s'assequin - a Hunza, també, és l’únic indret conegut on els albercoquers viuen cent anys, més del doble que a la resta del món. Una imprescindible reserva de menjar per passar els mesos més durs de l’hivern.

En observar els rostres d’una parella d’ancianes mentre els estenen al terra em pregunto, distret, assaborint la flaire dels albercocs: i no seran aquests fruits el secret de l’eterna joventut...?

(veure mapa de la zona)

Entrades relacionades:

Baltit Fort: Un palau a tocar del cel

Rawalpindi: Art sobre rodes

Khiva, un oasi entre deserts

Tot just havent creuat la porta Ota-Darzova de les muralles mil·lenàries d’Ichan-Qala a Khiva, Nadir, un jove artesà del coure, em va rebre amb el seu millor somriure. Durant tres dies, cada matí ens trobàvem una bona estona a la porta de la seva botiga i deixàvem passar la brisa del desert acompanyant-nos de la frescor d’una saborosa síndria mentre les mesquites i madrasses del voltant lluïen els seus ardents colors.

Els records d’aquells instants, les llegendes i històries que en Nadir em va ensenyar, els podeu trobar a la Revista Fronteras de Papel - una apassionada iniciativa de dos grans viatgers: la Mercè i en Joan- amb el títol “Khiva, un oasis entre desiertos”. Espero que us agradi...

Entrades relacionades:

Capvespre a Khiva

La Ruta de la Seda

I per què la Ruta de la Seda...?
Per moltes coses... i per una música i unes imatges:

Marco Polo a Badascan

Marco Polo va néixer a Venècia el 1254, fill d’una important família de comerciants. Amb 17 anys d’edat, acompanyà a son pare i el seu oncle en un viatge que sortint de Laiazzo el 1271, va travessar Armènia i, per Acre, arribaren al Golf Pèrsic. Des de Pèrsia passaren pel Pamir i el desert del Gobi - regions ignorades pels europeus - i arribaren, a través de les vastes estepes asiàtiques, als confins de Catai (Xina) i, finalment, a Pequín (1275).

Convertits en homes de confiança de Kublai Khan, els foren confiades missions importants com a ambaixadors al llarg i ample del gran territori xinès. Amb l’encàrrec imperial d’acompanyar una princesa fins a Pèrsia, emprengueren el retorn (1291) per Sumatra, costes meridionals de Malàisia i l'Índia. Després de viure nou mesos a la cort persa va continuar, per Trebisonda i Constantinoble fins arribar a Venècia al cap de vint-i-cinc anys d’absència.

Durant un empresonament a Gènova, Marco Polo dictà les memòries dels seus viatges a Rustichello de Pisa, qui les va transcriure al francès amb el títol de “Livre des merveilles du monde”. A més a més de conèixer de ben a prop l'el.laboració de la seda, Marco Polo va poder "descobrir" molts altres invents xinesos, com ara la impremta o el paper, la pólvora, les fines porcellanes i els espaguetis que els xinesos ja feien des de feia segles amb farina d'arròs.

El seu relat ens descriu les seves primeres impressions - i com es van transmetre als europeus- sobre les llunyanes terres afganes o tadjiks, aquelles que ell va denominar Badascan o Balacian, a les muntanyes del Pamir i a la vall de l’antic Oxus - l’actual riu Amu Daria -:

XLVI. De Badascan

“Badascan és una gran província on la gent parla la seva pròpia llengua i són musulmans. És un gran reialme i el rei és descendent d’Alexandre i de la seva dona nascuda del rei Dario, el gran senyor de Pèrsia. I tots els reis d’aquesta província es diuen Culcarnein, que en les seves llengües sarraïnes vol dir rei Alexandre, per amor a Alexandre el Gran.

En aquesta província es produeixen les pedres precioses que es diuen balasci, que són molt boniques i de gran valor. Se les anomena balasci per Badascan, la província on les troben. Neixen en les roques de les muntanyes, i per trobar-les han de fer grans excavacions i túnels a les muntanyes, i avancen molt per sota terra, tal com amb les vetes d’or i d’argent. I en aquesta província hi fa molt fred i hi neixen en ella bons cavalls, grans i famosos corredors, i no porten ferradures, encara que hi hagin moltes pedres en aquest país.

En aquestes muntanyes hi neixen falcons sacres, volen molt bé i fan bona caça. No tenen oli d’oliva, però el fan de sèsam, que és un gra semblant al lli, i també fan un oli de nous. Els habitants són bons arquers i caçadors i la majoria van vestits amb pells d’animals, ja que tenen gran mancança d’altres robes. Les grans dames i nobles del país porten calces fins als peus, com els homes, i les fan de cotó i de seda molt fina, amb almesc dins. I llavors emboteixen infinitat de coses dins les calces. Hi ha dames que posen més de cent braces de fins teixits de lli i de cotó, enrotllats al voltant del cos com mantellines, algunes es posen vuitanta, d’altres seixanta, segons els seus mitjans, que les fan inflar. Això ho fan perquè als homes els agraden les dones grasses, i la que està més inflada per sota de la cintura sembla més bella que les altres. Ja us he explicat moltes històries d’aquest regne, ara us parlaré d’una altra província que es troba a deu dies de viatge”.

Aquest darrer text és un extracte del llibre "Viatges de Marco Polo" (Ed. Llibres de l'Índex, 2005).