En el marc de l'acord establert amb la
Revista Seda de Estudios Asiaticos iniciem aquesta col.laboració amb l'article "
La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'antiga Xina" d'Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat a l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista, per la seva extensió dividim l'article en dues parts presentant en aquesta entrada la primera:
"Els sistemes de creences determinen el nostre accionar. Anàlogament, la concepció que l'home posseeix del seu rol en l'Univers, de la seva relació amb la naturalesa, explica les arts i ciències per aquest desenvolupades. El present treball, ofereix al lector una primera aproximació, entretinguda i interessant, a la medicina xinesa. Ho fa, a més, des de l’abordatge correcte: prenent com punt de partida el paradigma - bressol, la cosmovisió que li va donar origen. Va Ser realitzat per un grup d'estudiants de la Facultat de Ciències Exactes de l'U.B.A (Universidad de Buenos Aires – Argentina). per a la càtedra “Historia de les Ciències”. Provenint d'una carrera d'esperit netament occidental, van decidir no obstant això indagar respecte de la forma xinesa d'exercir la medicina. Sota quina motivació? Aquella que, en la humil opinió de qui realitzem la Revista Seda, hauria d'existir en tot intent de comprensió de pobles diferents i antagònics: la necessitat i sentit de realitzar un moviment especular".
IntroduccióLa medicina actual occidental sol prendre a l'individu com un conjunt de símptomes. A l'estar dividida en nombroses disciplines especialitzades, separa cada òrgan o conjunt d'òrgans i els analitza en forma independent. Més que prendre a l'individu (al pacient) com una unitat en si, el considera com un conjunt de sistemes que han de ser tractats independentment (“el tot com la suma de les parts”). Aquesta concepció reduccionista de l'individu és llegat de la visió mecanicista nascuda i desenvolupada en el segle XVII.
Contràriament, la
Medicina Tradicional Xinesa (中醫學 MTX) acostuma a tractar al pacient com un tot en si mateix. El cos, la ment i l'entorn estan íntimament relacionats, i han de ser tinguts en compte en el seu conjunt a l'hora de tractar una malaltia. Aquesta concepció més holística considera l'home immers en la natura i fent-hi un tot. Es considera al cos humà com un microcosmos que ha de vibrar harmònicament amb el macrocosmos on viu. Un desgavell energètic, o una manca d’harmonia, deriva en una malaltia. Quan el cos està harmònic amb l'interior i l'exterior, és quan està en la freqüència que anomenem habitualment com a salut.
La medicina (igual que la resta de les ciències) manté una estreta relació amb les creences filosòfiques i religioses de cada societat, en correspondència amb el propi moment històric. Així, és necessari conèixer la forma de concebre al progrés científic en la Xina antiga, per a comprendre el desenvolupament de la seva medicina. De la mateixa manera, també és important tenir present quina era la comprensió de la natura i llur relació amb l'home i el seu paper a la societat.
Ens proposem com objectiu caracteritzar a la pràctica mèdica en la Xinesa antiga relacionant-la amb els sistemes filosòfics predominants en aquesta cultura. En particular, ens interessa mostrar com influeix en la medicina la interpretació que tenen els xinesos sobre la relació entre l'home i la naturalesa.
Context social i filosòficLa civilització xinesa sorgeix en el curs mig del
riu Groc -Huang He- (a l'est del desert de Mongòlia) fa més de 5.000 anys. Aquest riu és anomenat de vegades “El dolor de Xina” a causa de la seva tendència a canviar de curs en les grans planes costaneres. Si bé el seu sòl és molt fèrtil quan es donen les condicions per un bon reg, aquesta conca presenta un clima molt desfavorable per a l'agricultura. Té hiverns llargs, freds i secs, i pluges d'estiu escasses i irregulars.
Els xinesos primitius van haver d'adaptar-se a les condicions del mitjà per a poder sobreviure. Els habitants de la vall del riu Groc es veien a si mateixos com part d'un gran ordre d'éssers vivents, amb els processos dels quals havien de buscar una relació harmoniosa. Aquest profund sentit de la reciprocitat es posa de manifest en l'antiga teoria del
yin-yang, un concepte bàsic de la mentalitat xinesa. La pau i la prosperitat de la humanitat depenen del delicat equilibri entre aquestes dues forces complementàries i amb mútua dependència. Yin (阴) i yang (阳) es refereixen a les dues categories bàsiques de l'univers: normalment, el yin s'associa a característiques estàtiques, negatives, fosques, fredes i femenines, mentre que el yang es relaciona amb característiques dinàmiques, positives, brillants, càlides i masculines. A més, ying-yang es refereix a la forma en que aquestes característiques es transformen en el temps i l'espai. El yin i el yang de cada element individual es troba constantment en un equilibri dinàmic condicionat per aquest ambient fluctuant.
Com veiem, aquesta relació entre l'home i la natura és un factor important que influeix en la seva filosofia i per tant, en la seva pràctica mèdica. El cos humà i les seves funcions també estan governats pel principi del yin i del yang. Mantenir-se saludable requereix conservar el balanç entre el yin i el yang en el cos. Quan hi ha desequilibri l'individu cau malalt. Aquest és el principi bàsic de la
Medicina Tradicional Xinesa i la seva aplicació determina la diagnosi, el tractament i l'explicació de les malalties. Per exemple: un pacient amb febre alta, encesor a les galtes, llavis secs, inquiet i amb un pols ràpid, presenta símptomes yang. La diagnosi seria una deficiència del yin o un desequilibri produït per un excés de yang. El desajust entre el yin i el yang pot ser causat tant per factors exògens (clima, ferides traumàtiques, paràsits, etc.), com per factors endògens (canvis emocionals extrems, dieta anormal, fatiga, etc.). Així, per restablir l’harmonia perduda el tractament seria, per exemple, usar
herbes yin per esvair la calor interna i la resta de símptomes yang.
La idea de forces o aspectes complementaris es veu reflectida també en la teoria dels cinc elements (
Wu xing 五行), que defineix un sistema de cinc fases per a descriure el canvi. Cada fase correspon a un dels cinc elements: terra (土), aigua (水), fusta(木), metall (金) i foc (火), i són emprades per a classificar els elements d'acord a les seves propietats i relacions amb altres elements.
Els Wu xing no són independents entre ells ja que tenen lleis i relacions de mútua transformació. Hi ha dues relacions bàsiques: el “foment mutu” i la “submissió mútua”. El principi del foment mutu diu que els Wu xing poden generar-se, activar-se i mantenir-se entre ells. La seqüència de foment és la següent:
fusta – foc – terra - metall – aigua - fusta
Aquesta seqüència neix de l'observació de la natura: el foc es crea quan la fusta s'encén; després de cremar-se, queden les cendres (terra); el metall surt de la terra i es fon (aigua) amb la calor; mentre que l'aigua és indispensable per al creixement dels arbres i la vegetació (fusta). El principi de submissió mútua implica relacions de restricció, control i subordinació que mantenen el balanç entre els Wu xing. La seqüència en aquest cas seria:
fusta - terra – aigua – foc – metall - fusta
I també fou observat pels antics xinesos en la natura: els arbres creixen en la terra, empobrint el sòl; per a prevenir inundacions es construeixen canals i dics amb terra; l'aigua apaga el foc; els metalls s'ablaneixen i fonen amb el foc; i l'espasa i el destral, fetes de metall, són usades per a talar els arbres.
La classificació en les cinc categories és usada en la diagnosi i tractament de malalties. Així, aquells elements que pertanyen a la mateixa categoria (més informació en l'escrit
original) estan relacionades entre ells i tenen la mateixa relació mútua amb els objectes de les categories veïnes. Per exemple: una malaltia en el fetge pot reflectir-se en els ulls, els tendons, i en un sentiment d'enuig. Un gran enuig és considerat molt perjudicial per al fetge. Com el fetge pertany a la fusta, i la fusta brolla a la primavera, llavors les malalties en aquest òrgan tendeixen a manifestar-se a la primavera. Segons els principis de foment mutu i submissió mútua, la malaltia en un òrgan no està aïllada dels altres òrgans. Una malaltia en el fetge (fusta) probablement es producte a una deficiència en el funcionament del ronyó (aigua), per la qual cosa el tractament no únicament ha d'estar dirigit al fetge, sinó també a afavorir les funcions dels altres òrgans.
(Continuarà...)Entrades relacionades:Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"El savi mai no fa coses grans Els quatre dracs
bloc.jpg)
bloc.jpg)
.jpg)
.jpg)
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_vOcs1FmICf4ve48jF9zgfvN4xueG1o5WJaXMjOBbH63qF-vCxtJXSSR2PZlZvoPjI85CE1q5YA7iSn96vVnAHaDjfJZp121n65OEygWA4=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
