Ja fa uns dies que volia penjar aquestes imatges de la xerrada del mes de juny "Descobreix Mongòlia" que va tenir lloc a Can Fabra. Xerrada que m'han dit que va anar molt bé (al final, no vaig poder assistir-hi) i aprofito per felicitar i agrair en Xavi Tarafa i l’Undarmaa Bayanbat per tot l'entusiasme dedicat a fer-nos gaudir i descobrir una mica més Mongòlia.
I volia recordar que el proper divendres 3 de juliol a les 19h. al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona, té lloc una nova xerrada de "Coneguem el Món" aquest cop dedicada a "Descobreix Cuba" i amb la participació de: Sandra Carreras, que tot just ha tornat d’un viatge a Cuba i ens portarà amb tota l’actualitat d’aquesta illa caribenya, i Ania Liste Aguiar, periodista i articulista cubana resident a Barcelona.
La jornada s’acompanyarà de productes tradicionals cubans i de l'Exposició de fotografies de Cuba de la Valentina Faenza, metgessa amant de l’art, que es trobarà des del dilluns 29 de juny al passadís de la biblioteca de Can Fabra. I per acabar, el dia de la xerrada, podrem gaudir d'uns refrescants mojitos! Us esperem a totes i tots !!!
24.6.09
La Ruta de la Seda arriba a Montcada i Reixac
L'Ajuntament de Montcada i Reixac organitza del 19 de juny al 24 de juliol la seva Mostra de Turisme (podeu consultar el pdf de la Revista d'Estiu) que té lloc a l'Espai Jove Can Tauler: Durant aquestes setmanes es pot trobar informació de tota mena sobre viatges: webs, mapes, guies, literatura, assessorament, tallers, exposicions i xerrades.
Amu Daria, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, participa aquest any en l'organització de dues activitats:
La primera, l'exposició "Mirades de la Ruta de la Seda" que es pot visitar a la planta baixa de l'Espai Jove Can Tauler des del dia 19 de juny i fins el 3 de juliol: "Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d'altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència...."
I la segona, la xerrada "Àsia en auto-stop" a càrrec d'Eduard Balsebre que tindrà lloc el proper dijous 2 de juliol a les 18h en aquest mateix equipament: "Un resum de les millors històries, imatges i anècdotes d'un viatge per l'Àsia Central i la Ruta de la Seda en auto-stop, tren, camell o a peu..."
A més hi ha d'altres activitats molt interessants com la xerrada de la Yolanda Vila i en Toni Pozo de Viatgeaddictes: "Com muntar un viatge barat?" que té lloc el dimarts 30 de juny a les 18h, l'exposició de fotos del Tibet que té lloc del 10 al 17 de juliol, la xerrada de Thubten Wangchen "Tibet, la seva història, filosofia i actualitat" del divendres 10 de juliol a les 19.30h o l'exposició de fotos del Perú de l'Àngel Peral que es pot visitar del 20 al 24 de juliol. Tot plegat, molt interessant...
Esperem que us agradin les propostes i ens veiem aquests dies a Montcada...
Entrades relacionades
Els secrets de la Ruta de la Seda
La Pamir Highway. el camí del sostre del món
Amu Daria, associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, participa aquest any en l'organització de dues activitats:
La primera, l'exposició "Mirades de la Ruta de la Seda" que es pot visitar a la planta baixa de l'Espai Jove Can Tauler des del dia 19 de juny i fins el 3 de juliol: "Unes imatges que volen mostrar expressions, sentiments i emocions de persones d'altres cultures, identitats i religions. Persones tadjiks, uigurs, kirguises, han, de la vall d’Hunza o del Pamir es barregen en aquesta exposició amb la voluntat de crear un pont de coneixement i respecte envers la diferència...."
I la segona, la xerrada "Àsia en auto-stop" a càrrec d'Eduard Balsebre que tindrà lloc el proper dijous 2 de juliol a les 18h en aquest mateix equipament: "Un resum de les millors històries, imatges i anècdotes d'un viatge per l'Àsia Central i la Ruta de la Seda en auto-stop, tren, camell o a peu..."
A més hi ha d'altres activitats molt interessants com la xerrada de la Yolanda Vila i en Toni Pozo de Viatgeaddictes: "Com muntar un viatge barat?" que té lloc el dimarts 30 de juny a les 18h, l'exposició de fotos del Tibet que té lloc del 10 al 17 de juliol, la xerrada de Thubten Wangchen "Tibet, la seva història, filosofia i actualitat" del divendres 10 de juliol a les 19.30h o l'exposició de fotos del Perú de l'Àngel Peral que es pot visitar del 20 al 24 de juliol. Tot plegat, molt interessant...
Esperem que us agradin les propostes i ens veiem aquests dies a Montcada...
Entrades relacionades
Els secrets de la Ruta de la Seda
La Pamir Highway. el camí del sostre del món
20.6.09
Vicente Ferrer
«Tinc molt clar que cap acció bona no es perd en aquest món. Sempre quedarà en algun lloc.»
«Ha arribat el moment de continuar la gran tasca que Vicente va començar i de continuar difonent els seus ideals de compromís amb els més desafavorits, així com l'acció per posar remei al patiment al món.» Anna Ferrer
Una vida impressionat i una feina impressionant que cal continuar... De tot cor, gràcies...
Us convido a visitar la web de la Fundació Vicente Ferrer, l'entrevista a Vicente Ferrer del programa (S)avis de TV3 i el bloc de l'Eduard Muntaner, Com gotes a l'oceà (on he trobat la imatge que encapçala aquesta entrada).
17.6.09
Gràcies !!!
Avui tinc els peus ben escalfats: porto els meus mitjons més estimats. Malgrat que s’acosta l’estiu casa meva és un pèl humida i al vespre els peus es van refredant i la suau sensació de calor és d’agrair... i aquesta escalforeta em trasllada ben lluny de Catalunya, em trasllada a les muntanyes del Tadjikistan.
La vaig conèixer un matí. Es trobava asseguda a la vora d’un camí de sorra groguenca mentre el sol li acaronava un rostre ple d’arrugues que segurament l’envellia més enllà de la seva edat real. Una bata d’estar per casa, un barret pamiri i un mocador de vius colors rosats, blaus, verds i vermells que dibuixaven unes flors acompanyaven els ulls petits, el gran somriure i la mirada relaxada. Molts arbres, un lluent cel blau, la remor llunyana del riu i cap ànima més a la vora. Un paisatge de solitud i tranquil·litat. Senzillament la bellesa de la natura.
Ens vam mirar. Va tenir lloc una primera i cordial salutació i com era habitual la conversa es va extingir després de tres o quatre mots. Va continuar la seva tasca. Vaig somriure mirant el que feia. Ella em va tornar el somriure i em va indicar el terra. Em vaig seure al seu costat resseguint-li els dits amb la mirada mentre, amb unes agulles, s'entrellaçaven els fils. Al costat un gavadal de troques de llana de camell, de iac o potser d’ovella, qui sap. Els fils s’obrien a les gammes del blanc, del negre, del marró. Semblava que la llana fos ben rentada però no pas tintada. Dues agulles i unes mans expertes. Va continuar una bona estona i una mica avorrit em vaig acomiadar fins un altre dia i la vaig deixar amb la seva ocupació.
Una setmana després vaig tornar a vagarejar pel mateix camí; a uns tres quilòmetres hi havia una font d’aigua molt preuada per les seves condicions guaridores i era una bona excusa per fer aquella passejada plena de bellesa. De nou, era allà, es trobava asseguda a la vora del camí gaudint de la brisa i del sol mentre curosament continuava teixint. Fou llavors quan em vaig adonar de com es descobria la saviesa en els seus vells ulls.
En veure’m arribar, va regirà l’interior de la seva bossa i tragué un parell de mitjons. Vam saludar-nos amb un sincer somriure i em va acostar els mitjons. No vaig saber dir res més que gràcies !!!
La vaig conèixer un matí. Es trobava asseguda a la vora d’un camí de sorra groguenca mentre el sol li acaronava un rostre ple d’arrugues que segurament l’envellia més enllà de la seva edat real. Una bata d’estar per casa, un barret pamiri i un mocador de vius colors rosats, blaus, verds i vermells que dibuixaven unes flors acompanyaven els ulls petits, el gran somriure i la mirada relaxada. Molts arbres, un lluent cel blau, la remor llunyana del riu i cap ànima més a la vora. Un paisatge de solitud i tranquil·litat. Senzillament la bellesa de la natura.
Ens vam mirar. Va tenir lloc una primera i cordial salutació i com era habitual la conversa es va extingir després de tres o quatre mots. Va continuar la seva tasca. Vaig somriure mirant el que feia. Ella em va tornar el somriure i em va indicar el terra. Em vaig seure al seu costat resseguint-li els dits amb la mirada mentre, amb unes agulles, s'entrellaçaven els fils. Al costat un gavadal de troques de llana de camell, de iac o potser d’ovella, qui sap. Els fils s’obrien a les gammes del blanc, del negre, del marró. Semblava que la llana fos ben rentada però no pas tintada. Dues agulles i unes mans expertes. Va continuar una bona estona i una mica avorrit em vaig acomiadar fins un altre dia i la vaig deixar amb la seva ocupació.
Una setmana després vaig tornar a vagarejar pel mateix camí; a uns tres quilòmetres hi havia una font d’aigua molt preuada per les seves condicions guaridores i era una bona excusa per fer aquella passejada plena de bellesa. De nou, era allà, es trobava asseguda a la vora del camí gaudint de la brisa i del sol mentre curosament continuava teixint. Fou llavors quan em vaig adonar de com es descobria la saviesa en els seus vells ulls.
En veure’m arribar, va regirà l’interior de la seva bossa i tragué un parell de mitjons. Vam saludar-nos amb un sincer somriure i em va acostar els mitjons. No vaig saber dir res més que gràcies !!!
Entrades relacionades:
12.6.09
Què tenen en comú dos bascos, dues bicis, dos cors immensos i la Ruta de la Seda?: Cyclotherapy
Avui us volia presentar un bloc i dues persones genials, l’Aitor i l’Iñigo de Gasteiz. Una gent compromesa, apassionada i divertida, del bo i millor del País Basc i això és dir molt...
He tingut la sort que un gran amic comú (t’estimo Markitus !!!) me’ls va presentar poques setmanes abans de començar el seu viatge en bicicleta per tota la Ruta de la Seda: una vetllada encantadora amb pa amb tomàquet, formatges, unes truites, una amanida,uns vins i unes birres, i riures i més riures... i en uns instants, ja érem al voltant d’una tauleta baixa dibuixant en un mapa acolorit rutes imaginàries (que ara ja fan realitat) i parlant de Samarcanda, dels contes sufís, del Taklamakan, de les fronteres xineses, del Colin Thubron, del metro de Tashkent, del Fernando Romero Pecourt, del cel blau, de la vida nòmada... i en acabar de l’apostasia, dels pobles desplaçats i de la política internacional...
Per tot això, ara, setmana a setmana, gaudeixo del relat de la seva ruta en bicicleta en el bloc http://www.cyclotherapy.blogspot.com/.
He tingut la sort que un gran amic comú (t’estimo Markitus !!!) me’ls va presentar poques setmanes abans de començar el seu viatge en bicicleta per tota la Ruta de la Seda: una vetllada encantadora amb pa amb tomàquet, formatges, unes truites, una amanida,uns vins i unes birres, i riures i més riures... i en uns instants, ja érem al voltant d’una tauleta baixa dibuixant en un mapa acolorit rutes imaginàries (que ara ja fan realitat) i parlant de Samarcanda, dels contes sufís, del Taklamakan, de les fronteres xineses, del Colin Thubron, del metro de Tashkent, del Fernando Romero Pecourt, del cel blau, de la vida nòmada... i en acabar de l’apostasia, dels pobles desplaçats i de la política internacional...
Per tot això, ara, setmana a setmana, gaudeixo del relat de la seva ruta en bicicleta en el bloc http://www.cyclotherapy.blogspot.com/.
Us convido a compartir la seva experiència tot just ara que estan deixant enrere l’Uzbekistan, un moment ideal per conèixer de primera mà les impressions i novetats sobre
Samarcanda, Tashkent o Bukhara i descobrir les seves experiències a Azerbaijan, Geòrgia, Kurdistan, Síria, Líban o Jordània.Per cert, no puc estar-me d’incloure en aquesta entrada una imatge de la que anomenen amb bon humor “futura localització de l’ambaixada catalana a Tashkent”.
Entrades relacionades:
9.6.09
"El sacrifici d’any nou" de Lu Xun
“La nit de Cap d’Any del calendari lunar és certament més autèntica que la del calendari solar. A banda de I’aldarull festiu que envolta pobles i ciutats, el cel ja deixa endevinar l’arribada imminent de l’any nou. Enmig deis núvols grisos i pesants del capvespre, van apareixent tot d’esqueixos de llum, acompanyats del soroll esmorteït d’explosions llunyanes que celebren l’ascensió del déu de la Cuina.
El soroll dels petards més propers és força més ensordidor. Mentre les orelles encara xiulen, una suau olor de pólvora envaeix l’ambient. Vaig tornar a Lu, la meva vila natal, en una nit com aquestes. Tot i que en dic vila natal, la meva família més propera ja no hi viu, i per això vaig haver d’allotjar-me a casa del senyor Lu. Jo sempre l’he conegut com “l’oncle Quart”, perquè és el quart fill de la generació familiar que em precedeix. De jove, l’oncle Quart va estudiar a l’Acadèmia Imperial i es va fer un fervent seguidor del neoconfucianisme. No havia canviat gaire des que l’havia vist per última vegada: el vaig trobar només un xic més envellit, tot i que encara no s’havia deixat créixer una barba venerable.
En veure’m va fer els comentaris tradicionals, va observar que m’havia engreixat i de seguida va carregar durament contra els revolucionaris. Jo ja sabia que no es tractava d’un atac personal i que es referia a reformadors de vint anys enrere, a personatges com en Kang Youwei. No obstant això, se’m va fer difícil de mantenir-hi una conversa i al cap d’una estona em vaig trobar sol al seu estudi.
L’endemà em vaig llevar força tard. Havent dinat, em vaig dedicar a visitar parents i coneguts. El tercer dia vaig fer el mateix. Ningú no havia canviat gaire; només havien envellit una mica. Les famílies anaven enfeinades preparant la cerimònia del sacrifici d’any nou.
Es tracta de la cerimònia més important de totes les que se celebren a Lu al final de l’any. La gent dóna una benvinguda respectuosa als déus de la bona sort i els demana prosperitat per a l’any entrant. Es compra carn de porc, es maten ànecs i pollastres, i tota la carn es renta amb tanta força que els braços de les dones queden vermells, perquè hi ha dones que no es treuen els braçalets de plata ni per rentar la carn. Quan la carn ja és cuita s’hi escampen uns quants bastonets a l’atzar: és el que s’anomena l’ofrena ritual, té lloc just abans de l’alba del dia de Cap d’Any...”
Extracte del conte “El sacrifici d’any nou” del llibre “Diari d’un boig” (Barcelona, Edicions de 1984, 2007) de Lu Xun (鲁迅).
Lu Xun (1881–1936), pseudònim de Zhou Shuren, ha estat considerat pràcticament per unanimitat el pare de la literatura xinesa moderna. Escriptor prolífic, la seva obra completa omple més d’una quinzena de volums, I’extensió dels quals probablement es duplicaria o triplicaria si es traduís íntegrament a una llengua occidental. Va conrear diversos gèneres literaris (assaig, narrativa, poesia i crítica) i, a més, fou editor i traductor destacat d’obres de literatura occidental, que solia traduir a partir de versions japoneses. Tot i que es va dedicar majoritàriament a l’assaig, són les seves obres de ficció les que van marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la literatura moderna a la Xina, i les que han tingut més ressò internacional.
L’inici de la seva carrera literària és força coneguda: de jove se’n va anar a estudiar al Japó on volia aprendre les bases de la medicina occidental per, posteriorment, tornar a la Xina i col·laborar en la modernització de la ciència mèdica del país. Un cop al Japó, una diapositiva que retratava un grup de xinesos contemplant, passius i palplantats, l’execució d’un compatriota a les mans de soldats japonesos el va fer adonar que la malaltia de la societat xinesa necessitava un remei espiritual, més que no pas físic.
Aquella imatge, es diu, el va marcar profundament i Lu Xun va decidir fer un gir cap a l’humanisme, promoure un nou moviment cultural i, en definitiva, dedicar-se de ple a la literatura. Malgrat alguns fracassos inicials, els articles i els relats que, anys més tard, va publicar en diverses revistes el van convertir en un personatge cèlebre i respectat, sense deixar de ser una figura solitària, iconoclasta i esquerpa.
El soroll dels petards més propers és força més ensordidor. Mentre les orelles encara xiulen, una suau olor de pólvora envaeix l’ambient. Vaig tornar a Lu, la meva vila natal, en una nit com aquestes. Tot i que en dic vila natal, la meva família més propera ja no hi viu, i per això vaig haver d’allotjar-me a casa del senyor Lu. Jo sempre l’he conegut com “l’oncle Quart”, perquè és el quart fill de la generació familiar que em precedeix. De jove, l’oncle Quart va estudiar a l’Acadèmia Imperial i es va fer un fervent seguidor del neoconfucianisme. No havia canviat gaire des que l’havia vist per última vegada: el vaig trobar només un xic més envellit, tot i que encara no s’havia deixat créixer una barba venerable.
En veure’m va fer els comentaris tradicionals, va observar que m’havia engreixat i de seguida va carregar durament contra els revolucionaris. Jo ja sabia que no es tractava d’un atac personal i que es referia a reformadors de vint anys enrere, a personatges com en Kang Youwei. No obstant això, se’m va fer difícil de mantenir-hi una conversa i al cap d’una estona em vaig trobar sol al seu estudi.
L’endemà em vaig llevar força tard. Havent dinat, em vaig dedicar a visitar parents i coneguts. El tercer dia vaig fer el mateix. Ningú no havia canviat gaire; només havien envellit una mica. Les famílies anaven enfeinades preparant la cerimònia del sacrifici d’any nou.
Es tracta de la cerimònia més important de totes les que se celebren a Lu al final de l’any. La gent dóna una benvinguda respectuosa als déus de la bona sort i els demana prosperitat per a l’any entrant. Es compra carn de porc, es maten ànecs i pollastres, i tota la carn es renta amb tanta força que els braços de les dones queden vermells, perquè hi ha dones que no es treuen els braçalets de plata ni per rentar la carn. Quan la carn ja és cuita s’hi escampen uns quants bastonets a l’atzar: és el que s’anomena l’ofrena ritual, té lloc just abans de l’alba del dia de Cap d’Any...”
Extracte del conte “El sacrifici d’any nou” del llibre “Diari d’un boig” (Barcelona, Edicions de 1984, 2007) de Lu Xun (鲁迅).
Lu Xun (1881–1936), pseudònim de Zhou Shuren, ha estat considerat pràcticament per unanimitat el pare de la literatura xinesa moderna. Escriptor prolífic, la seva obra completa omple més d’una quinzena de volums, I’extensió dels quals probablement es duplicaria o triplicaria si es traduís íntegrament a una llengua occidental. Va conrear diversos gèneres literaris (assaig, narrativa, poesia i crítica) i, a més, fou editor i traductor destacat d’obres de literatura occidental, que solia traduir a partir de versions japoneses. Tot i que es va dedicar majoritàriament a l’assaig, són les seves obres de ficció les que van marcar un punt d’inflexió en l’evolució de la literatura moderna a la Xina, i les que han tingut més ressò internacional.
L’inici de la seva carrera literària és força coneguda: de jove se’n va anar a estudiar al Japó on volia aprendre les bases de la medicina occidental per, posteriorment, tornar a la Xina i col·laborar en la modernització de la ciència mèdica del país. Un cop al Japó, una diapositiva que retratava un grup de xinesos contemplant, passius i palplantats, l’execució d’un compatriota a les mans de soldats japonesos el va fer adonar que la malaltia de la societat xinesa necessitava un remei espiritual, més que no pas físic.
Aquella imatge, es diu, el va marcar profundament i Lu Xun va decidir fer un gir cap a l’humanisme, promoure un nou moviment cultural i, en definitiva, dedicar-se de ple a la literatura. Malgrat alguns fracassos inicials, els articles i els relats que, anys més tard, va publicar en diverses revistes el van convertir en un personatge cèlebre i respectat, sense deixar de ser una figura solitària, iconoclasta i esquerpa.
Tot i que l’anècdota de la diapositiva no ha estat mai verificada, el posicionament que, al capdavall, ens vol transmetre denota una preocupació majúscula per l’educació i la cultura en temps de crisi. En aquest sentit, Lu Xun va participar activament en el Moviment del 4 de Maig del 1919, un moviment renovador que es va estendre al llarg de la primera meitat de la dècada dels anys vint i que criticava amb duresa una societat en ple caos polític i intel·lectual.Des del punt de vista literari, una de les principals fites del Moviment del 4 de Maig del 1919 fou l’abandonament del xinés literari clàssic (“wényán” 文言) en favor d’una llengua literària moderna (“báihuà” 白話, literalment «llengua blanca») propera a la llengua parlada i col·loquial que fos més transparent i accessible per al poble. Aquesta transició lingüística havia de contribuir al progrés cultural i espiritual cap a una Xina moderna.
Lentament i amb fortes dificultats es va acceptar aquest ideal lingüístic (no així les seves característiques) i finalment l’any 1949 amb l’arribada del partit comunista al govern i la proclamació de la República Popular de la Xina, l'esperit del “báihuà” es va convertir en la base de la llengua xinesa estàndard moderna (coneguda com “putonghua” 普通话).
En aquest temps també la figura literària i l’esperit “modernitzador” de Lu Xun es van incorporar de ple dret a la reforma nacional i a la construcció de la nova Xina.
En aquest temps també la figura literària i l’esperit “modernitzador” de Lu Xun es van incorporar de ple dret a la reforma nacional i a la construcció de la nova Xina.
Pd. Per cert, acabo de trobar publicat a l'interessant bloc "Paraules i mots" de la Teresa aquesta interessant entrada: Lu Xun i el valor de la literatura. Us recomano la seva lectura...
Entrades relacionades:
29.5.09
Descobreix Mongòlia
Com us comentavem fa ara poc menys d'un mes un grup d’enamorats del món que ens agrada viatjar, conèixer i compartir ens hem unit en el projecte "Coneguem el món" per organitzar cada primer divendres de mes una xerrada al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona.
La segona xerrada arriba el proper divendres 5 de juny a les 19h. amb el títol: "Descobreix Mongòlia" una aproximació a la cultura, la història, les tradicions i els indrets més destacats del bressol de l’imperi més gran de l’antiguitat a càrrec d'en Xavi Tarafa, amant dels viatges, l’esport i l’aventura, que durant dos mesos va recórrer aquest extens país en bicicleta, de na Undarmaa Bayanbat, vicepresidenta de l’Associació de Mongòlia a Barcelona, i d'en Baadai, tots dos uns grans amants i difusors del seu país i la seva cultura.
Aquesta xerrada estarà acompanyada a partir del dimarts 2 de juny d'una exposició de fotografies i quadres de Mongòlia en el primer pis de la Biblioteca Ignasi Iglésias - Can Fabra, i el mateix dia de l'acte hi haurà un petit refrigeri amb productes de Mongòlia. Us esperem a totes i a tots...
21.5.09
Quaderns de viatges...
Les nits no eren completes sense dedicar uns quants minuts - a vegades, fins i tot hores - a escriure pausadament, ajagut sobre uns vells llençols o acaronat entre coixins en una cadira de jonc. Tornar a viure en silenci i harmonia els instants experimentats durant aquella mateixa jornada o en dies anteriors, era un immens plaer que se’m feia difícil compartir i, en part, era també un dels motius pels quals viatjava en solitud.
De cadascun dels indrets visitats recordo amb cura l’escena, tants cops repetida, dels mots dibuixant-se en el quadern tot i acompanyant les lletres escrites amb imatges, emocions i olors que han quedat així gravades en algun recòndit racó de la memòria.
Recordo aquella nit estelada en una humil “chid”, casa tradicional pamiri, mentre em distreia amb la lluna fugissera i escrivia, recolzat en un dels batents de la finestra, sobre la jornada passada a l’espera d’un transport en una deserta carretera del Pamir.
Recordo amb intensitat tant les hores passades fumant relaxadament en una hamaca polsosa en el llogaret de Muang Ngoy Kao, a la vora del riu Nam Ou, com la vella i atrotinada taula de l’acollidora cabana on més tard escriuria il•luminat per la càlida llum de les espelmes.
O recordo aquells “dostarkhans”, llargs bancs de fusta, al Labi-Hauz de Bukhara on compartia lectura, conversa i un llarg te verd amb la brisa del desert i els passavolants tadjiks, mentre dibuixava en el quadern el perfil de la madrassa de Kukeldash.
A cada pàgina es poden trobar sentiments contradictoris: uns mots parlen de llibertat, d’altres són un reflex d’alegria, i dues línies més avall es relaten algunes pors vergonyants. S’avancen uns quants paràgrafs i tot el text esdevé una pluja de dolça melangia... i, una línia a sota, de sobte, apareix la llegenda kirguís de Manas, un tram de la Ruta de la Seda, una paràbola de Nasrudin o un conte tibetà de iacs i búfals.
Imatges, colors, emocions, noves paraules i nous descobriments dansen en irònica intimitat creant el record d’allò tot just viscut.
Els fulls dels quaderns de viatge són un càlid, agradable i familiar retrobament amb els somnis, els aprenentatges i les experiències... són, potser, unes de les més meravelloses i suaus guspires de vida...
De cadascun dels indrets visitats recordo amb cura l’escena, tants cops repetida, dels mots dibuixant-se en el quadern tot i acompanyant les lletres escrites amb imatges, emocions i olors que han quedat així gravades en algun recòndit racó de la memòria.
Recordo aquella nit estelada en una humil “chid”, casa tradicional pamiri, mentre em distreia amb la lluna fugissera i escrivia, recolzat en un dels batents de la finestra, sobre la jornada passada a l’espera d’un transport en una deserta carretera del Pamir.
Recordo amb intensitat tant les hores passades fumant relaxadament en una hamaca polsosa en el llogaret de Muang Ngoy Kao, a la vora del riu Nam Ou, com la vella i atrotinada taula de l’acollidora cabana on més tard escriuria il•luminat per la càlida llum de les espelmes.
O recordo aquells “dostarkhans”, llargs bancs de fusta, al Labi-Hauz de Bukhara on compartia lectura, conversa i un llarg te verd amb la brisa del desert i els passavolants tadjiks, mentre dibuixava en el quadern el perfil de la madrassa de Kukeldash.
A cada pàgina es poden trobar sentiments contradictoris: uns mots parlen de llibertat, d’altres són un reflex d’alegria, i dues línies més avall es relaten algunes pors vergonyants. S’avancen uns quants paràgrafs i tot el text esdevé una pluja de dolça melangia... i, una línia a sota, de sobte, apareix la llegenda kirguís de Manas, un tram de la Ruta de la Seda, una paràbola de Nasrudin o un conte tibetà de iacs i búfals.Imatges, colors, emocions, noves paraules i nous descobriments dansen en irònica intimitat creant el record d’allò tot just viscut.
Els fulls dels quaderns de viatge són un càlid, agradable i familiar retrobament amb els somnis, els aprenentatges i les experiències... són, potser, unes de les més meravelloses i suaus guspires de vida...
Entrades relacionades:
18.5.09
Mario Benedetti
"De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme que está ahí esperando
pero me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en un escondite
y luego a tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas
quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos
está bien no jugaré al desahucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca
está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana".
"Pongo estos seis versos en mi botella al mar
con el secreto designio de que algún día
llegue a una playa casi desierta
y un niño la encuentre y la destape
y en lugar de versos extraiga piedritas
y socorros y alertas y caracoles".
"Cuando me entierren
por favor no se olviden
de mi bolígrafo".
Mario Benedetti (1920-2009).
De tot cor, Moltes Gràcies...
11.5.09
Sensacions d'una xerrada...
Us presentem les primeres imatges de l'acte "Descobreix el Kirguizistan" que va tenir lloc el passat divendres 8 de maig a Can Fabra... Primer de tot, des de Coneguem el Món i des d'Amu Daria, Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda, volem agrair a les més de setanta persones que van venir a l'acte la seva presència i el seu interès, així com a l'equip de Can Fabra, especialment a la Mar, pel suport en l’organització...
Personalment, vaig gaudir d’una vetllada amb encant: per la bona energia, per les moltes preguntes i comentaris, per la presència de bones amigues i amics (alguns d’antics, d'altres de nous), per poder “visualitzar” (conèixer en persona) altres blocaires, per recordar els bons moments del viatge, pel conte de “La Bella de la Lluna” que va explicar l’Asyl, per redescobrir la bellesa del Kirguizistan, per poder compartir emocions i reflexions, per...
En resum, va estar un petit plaer... tant és així, que el proper 5 de juny a les 19h. volem repetir l’experiència amb una nova xerrada, aquest cop, amb “Descobreix Mongòlia”... de nou, moltes gràcies i us hi esperem !!!
Entrades relacionades:
Xerrada "Descobreix el Kirguizistan"
Osh: L'obertura Larsen
Una nit a Tash Rabat
Manas, l'èpica d'un poble
28.4.09
Xerrada "Descobreix el Kirguizistan"
Un grup d’enamorats del món que ens agrada viatjar, conèixer i compartir ens hem unit en el projecte "Coneguem el món" per organitzar cada primer divendres de mes una xerrada al Centre Cultural Can Fabra (c/ Segre, 24-32) en el districte de Sant Andreu de Barcelona.
Comencem el proper divendres 8 de maig a les 19h. amb la xerrada “Descobreix el Kirguizistan”, una aproximació a la cultura, la història, les tradicions i els indrets més destacats d’aquest país de l’Àsia Central, a càrrec d’Asyl Ryskulova, de nacionalitat kirguís i una enamorada de la seva cultura i tradicions, i jo mateix, l’Eduard Balsebre, president de l’associació Amu Daria dedicada a la promoció cultural de la Ruta de la Seda.
Aquesta xerrada estarà acompanyada des del dia 4 i fins el 10 de maig de l'exposició "Mirades de la Ruta de la Seda" i el mateix dia de l'acte hi haurà un petit refrigeri amb productes del Kirguizistan. Us esperem a totes i a tots...
De moment, i per obrir boca, us convidem a descobrir les imatges de diferents viatgers que han gaudit de l'hospitalitat kirguís i de la bellesa dels paisatges: Lluís Bono, co-autor de la web "Més Enllà", Yann Arthus-Bertrand, Miguel Ordoñez, Jean Rousset o Aki Hito.
I també us recomano la lectura d'algunes entrades sobre el Kirguizistan publicades en aquest mateix bloc com: Manas, l'èpica d'un poble, Osh: L'obertura Larsen, Una nit a Tash Rabat, La música celestial: Tengir-Too o Osh Bazaar a Bishkek. I si voleu saber més d'aquest país podeu trobar força informació en els enllaços del web Coneguem el Món.
22.4.09
Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang
En el marc de l'acord establert amb el bloc Turkestania Club (Música e intérpretes del Asia Central) iniciem aquesta col.laboració amb l'article "Erkin Abdulla, ritmes flamencs des de Xinjiang" publicat originalment al febrer de l'any 2008:
Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Oriental o el Uiguristan, és una regió autònoma de la República Popular de la Xina habitada en la seva major part per diversos pobles túrquics. De tots ells, el més nombrós està constituït pels uigurs. El poble uigur té una rica tradició cultural i artística; l'idioma uigur, pertanyent a la família de llengües turqueses o túrquiques, és molt similar a l’uzbek i s'escriu utilitzant una versió modificada de l'alfabet àrab.
Erkin Abdulla (en uigur: ئەركىن ئابدۇللا, i en xinès: 艾尔肯·阿布杜拉) és un músic d’aquesta ètnia nascut a la ciutat de Qarghiliq (Ruoqiang). La seva passió per la música es va iniciar als onze anys quan el seu pare va dur una guitarra a casa. Va començar tocant-la d'oïda, escoltant melodies de diversos països. Tot i estudiant en la universitat de Beijing es va unir a un club de guitarra i poc després va formar un grup musical. Després de graduar-se, va retornar a Xinjiang on, després de treballar un temps com funcionari, va resoldre dedicar-se professionalment a la música.
El treball d’Abdulla es nodreix de la tradició musical uigur; no obstant això incorpora en les seves composicions elements provinents d'altres grups ètnics de la regió, així com de l'estranger. Una particular fascinació pel flamenc li ha donat un estil especial a moltes de les seves composicions. En aquest videoclip, on Abdulla interpreta la cançó "Salam Dostlar", es pot apreciar clarament la influència flamenca:
En aquesta composició instrumental, "La cova dels mil Budes", podem gaudir d’un interessant i molt assolit treball de fusió:
Xinjiang, també coneguda com el Turquestan Oriental o el Uiguristan, és una regió autònoma de la República Popular de la Xina habitada en la seva major part per diversos pobles túrquics. De tots ells, el més nombrós està constituït pels uigurs. El poble uigur té una rica tradició cultural i artística; l'idioma uigur, pertanyent a la família de llengües turqueses o túrquiques, és molt similar a l’uzbek i s'escriu utilitzant una versió modificada de l'alfabet àrab.
Erkin Abdulla (en uigur: ئەركىن ئابدۇللا, i en xinès: 艾尔肯·阿布杜拉) és un músic d’aquesta ètnia nascut a la ciutat de Qarghiliq (Ruoqiang). La seva passió per la música es va iniciar als onze anys quan el seu pare va dur una guitarra a casa. Va començar tocant-la d'oïda, escoltant melodies de diversos països. Tot i estudiant en la universitat de Beijing es va unir a un club de guitarra i poc després va formar un grup musical. Després de graduar-se, va retornar a Xinjiang on, després de treballar un temps com funcionari, va resoldre dedicar-se professionalment a la música.
El treball d’Abdulla es nodreix de la tradició musical uigur; no obstant això incorpora en les seves composicions elements provinents d'altres grups ètnics de la regió, així com de l'estranger. Una particular fascinació pel flamenc li ha donat un estil especial a moltes de les seves composicions. En aquest videoclip, on Abdulla interpreta la cançó "Salam Dostlar", es pot apreciar clarament la influència flamenca:
En aquesta composició instrumental, "La cova dels mil Budes", podem gaudir d’un interessant i molt assolit treball de fusió:
I per acabar, la balada "Abide" d'aquest mateix autor:
Entrades relacionades:
17.4.09
El viatge de Ruy González de Clavijo
La idea que imperava a l'Europa de principis del segle XV era detenir l'avenç dels otomans, i amb aquesta finalitat es considerava necessari entaular relacions amb l'imperi turcomongol d'Amir Timur (Tamerlà) que estenia les seves fronteres pels actuals Iran, Àsia Central, l’extrem de l’Índia, Síria, Anatòlia, Geòrgia, Iraq, Afganistan, Pakistan i el Xinjiang xinès. Al 1402 la derrota otomana de Cubukovasi (a prop d’Ankara) a mans de les tropes d'Amir Timur va semblar confirmar aquestes esperances.
Així, el diplomàtic Ruy González de Clavijo emprengué, entre 1403 i 1406 per ordre del rei Enric III de Castella, un llarg viatge amb l'objectiu d'estrènyer relacions entre la corona castellana i l'emirat tamerlà contra l'enemic comú, l'imperi otomà.
El relat d'aquesta ambaixada a la cort de Tamerlà a Samarcanda va fer néixer un text de riquíssim contingut, una joia de la literatura medieval castellana, amb el títol de "Embajada a Tamorlán".
Fa pocs dies l’Olivier Soriano, autor del bloc La Ruta de la Seda, em va alegrar la vista i els altres sentits amb un breu documental sobre aquesta història i ara us volia convidar a compartir aquesta bona estona:
Així, el diplomàtic Ruy González de Clavijo emprengué, entre 1403 i 1406 per ordre del rei Enric III de Castella, un llarg viatge amb l'objectiu d'estrènyer relacions entre la corona castellana i l'emirat tamerlà contra l'enemic comú, l'imperi otomà.
El relat d'aquesta ambaixada a la cort de Tamerlà a Samarcanda va fer néixer un text de riquíssim contingut, una joia de la literatura medieval castellana, amb el títol de "Embajada a Tamorlán".
Fa pocs dies l’Olivier Soriano, autor del bloc La Ruta de la Seda, em va alegrar la vista i els altres sentits amb un breu documental sobre aquesta història i ara us volia convidar a compartir aquesta bona estona:
Entrades relacionades:
Ambaixada a Tamerlà
El príncep astrònom de Samarcanda
Sharh-i-zinda, la tomba del Rei Vivent
8.4.09
El camí del te: Chan Dao
bloc.jpg)
Un bosc espès i tardorenc em dóna la benvinguda i el camí s’endinsa allunyant-se de la civilització envers una muntanya que es fa fonedissa entre les branques dels arbres. És un camí empedrat que m’havien dit que conduïa als pavellons del jardí xinès on hi viu un vell savi ch'an (- 禪 - nom que rep la l'escola xinesa originària del que habitualment coneixem en Occident per budisme zen). L’estructura de la casa és força senzilla i alhora d’una bellesa colpidora, els colors i les formes del bambú i de la fusta embolcallen la seva silueta.
Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.
bloc.jpg)
La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...
La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...
Una lleugera brisa i el cant de les fulles dels roures ancians acompanyen la meva entrada en una cambra modesta: no més de deu o dotze metres quadrats on en camaraderia s’ha asseuen quatre homes de diferents edats. En dues de les parets uns quadres ch'an que mostren unes muntanyes humides, nascudes de la boira i de l’enginy de la natura. En un extrem, un fogó de carbó vegetal i al damunt, el calderó de ferro; desats amb exquisida harmonia el recipient d’aigua, els pots de te, la cullera de bambú i un drap blanc.
bloc.jpg)
La conversa es desenvolupa tranquil·lament, sense cap mot o gest que indiqui malestar, ben al contrari, ja que es parla d’història, de poesia, de música o d’arquitectura. A poc a poc, les veus s’esmorteeixen i el silenci ocupa la cambra. Es respira una pau que acompanya el mestre de te mentre executa els gestos rituals amb lentitud, amb cura i sobretot, amb amor. Molt d’amor. Observar, en els instants que inicia la cerimònia, la seva mirada, els seus ulls lluents, és endinsar-se en velles tradicions i secrets. És el moment de sentir el te. Olorar el perfum. La mà esquerra sosté la tassa mentre la mà dreta, avergonyida, la cobreix. Tres glops. Resten les darreres gotes a la tetera...La sensació de pau i harmonia ja és absoluta i només s’escolta la suau respiració dels presents, el cant d’un mussol, que em recorda que s’ha fet de nit, i el xiuxiueig del vent. S’encén una llàntia d’oli. El temps resta en suspensió, en silenci, en serenitat, en infinit...
“El te no és res més que això:
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”
Feu bullir l’aigua
Hi poseu el te en infusió
I el beveu...
És tot el que cal saber”
Rikyu (mestre japonès de la cerimònia del te)
Entrades relacionades:
1.4.09
La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (i 2)
(Continua...)
Altre concepte fonamental en la MTX (Medicina Tradicional Xinesa) és el “qi”(気), que pren un paper bàsic en la concepció teòrica de teràpies com l’acupuntura, la moxibustió i els massatges. El qi pot definir-se com a força vital o energia. És indispensable per a la vida i responsable de la funció i acció dels òrgans i el cos sencer. La malaltia esdevé quan la circulació del qi és obstruïda o hi ha deficiència del mateix. Si bé el qi no pot ser observat directament, un metge experimentat, pot detectar els canvis del seu flux en un pacient.
Com el qi és dinàmic, actiu i escalfa el cos, cau sota la categoria yang. La sang i els fluids del cos tenen les funcions de nodrir i humitejar, per tant pertanyen a la categoria yin. El qi circula dintre del cos a través de canals que anomenen meridians ( 经络). El sistema de meridians és propi de la MTX i conforma la base per als tractaments mitjançant l’acupuntura i la moxibustió.
En totes aquestes teories trobem implícita la idea de la naturalesa cíclica del món. L'ésser humà forma part de la natura i per tant pertany a la seva dinàmica constant. Aquest sentiment de caràcter filosòfic-religiós va néixer en els inicis de la civilització xinesa i va formar part de la seva tradició. Aquestes idees van ser represes per Laozi (540-480 a. de C.), fundador del daoisme, qui va escriure un llibre en el qual s'establia quin era la manera de vida més adequada: el Daodejing.
Els daoistes usaven el terme dao per a representar la gran realitat que conforme l'univers. En general els filòsofs occidentals ho associen amb el concepte de l'Absolut. Afirmaven que al coneixement del dao no s'arriba amb la raó i l'estudi, sinó mitjançant les maneres místiques de la contemplació i la il·luminació interior. La naturalesa quedava idealitzada i els daoistes tractaven de fondre's amb ella. Al·legaven que la conducta de l'home havia de conformar-se al dao i que aquest estat no s'assoliria dintre de la societat feudal, sinó tornant a viure segons les antigues normes naturals.
La tasca del metge era restituir al malalt al camí correcte del dao. Ja que es podia considerar que determinats estats mentals provocaven canvis específics en certs òrgans, el metge tractava de relacionar els comportaments i factors constitucionals amb les malalties, i procurava que els seus pacients els modifiquessin. La medicina xinesa, associada al daoisme, es fonamenta també en la prevenció de les malalties.
El dao va ser important en el confucianisme com a model de conducta virtuosa i, durant segles, els preceptes de Confuci (550-479 a. de C.) van establir-se com els patrons de conducta vigents. El confucianisme, fundat abans que el daoisme, no tenia ni la mística ni les tendències antisocials d'aquest. Des dels seus orígens va propugnar el pragmatisme i la consciència social. Confuci va lluitar per assolir la justícia social en el marc d'una societat feudal i burocratitzada. La seva filosofia proposava relacions socials basades en l'ordre i la justícia. El confucianisme és més aviat, una filosofia moral. Les conductes socials i morals podien influir en l'estat de salut dels individus: les idees llibertines i la disbauxa conduïen a malalties pulmonars; en canvi, dur a la pràctica aquests pensaments afectava al cor. El metge havia de determinar les causes de la manca d’harmonia del cos i actuar en conseqüència.
En la MTX es té en compte en conjunt el cos, la ment i el seu entorn. Es tracta a la persona com "individu", i per tant, això fa que davant dues persones amb la mateixa malaltia, no es faci el mateix tractament. Són dos cossos diferents, dues vivències diferents, dos tractaments diferents.
Conclusions
La MTX compren en tots els seus aspectes la idea de la naturalesa cíclica del món. La natura és un únic organisme, complexament equilibrat, en constant transformació i on l’ésser humà ha d'aprendre a reaccionar adequadament davant dels seus canvis. L'harmonia és vital.
La medicina, com la resta de les ciències a Xina té un important component daoista. S'ha dit que les observacions i els experiments dels daoistes en el camp de l’alquímia representen els obscurs començaments del mètode científic.
Tots sabem que els preceptes filosòfics tenen un paper clau en el desenvolupament de la ciència. Segons Benett, la millor caracterització de les ciències xineses és com un sistema de cosmologies aplicades, ja que les construccions teòriques compartides per elles deriven d'una cosmologia general. Hi ha dues idees cosmològiques en la filosofia xinesa: la d'unitat i la de retorn. La idea d'unitat fa referència a la unitat ecològica i psicològica del ser humà amb l'entorn, de manera que assoleixi una major perfecció tant l'individu com el món. Implica una concepció del món holística, integral i orgànica. La idea de retorn està relacionada amb el caràcter cíclic de la naturalesa. Els moviments caòtics estan ordenats cap a una repetició contínua de tot fenomen.
Amb aquestes dues idees avança la ciència i la filosofia xinesa, però no en el sentit occidental del terme. L'avançament que cerca el xinès és en profunditat, en un major coneixement de les coses naturals, en una més gran simbiosi amb la natura. En contraposició a la civilització occidental que “avança” deslligant-se de la natura, dominant-la.
Aquesta idea que la naturalesa pot ser sotmesa per en treure profit, neix, segons diversos autors, en el segle XVII europeu. Així, la substitució d'una visió del món hermètic i organicista per altra mecanicista, fou la raó fonamental perquè pogués sorgir la ciència moderna.El paradigma mecanicista compren també l'analogia dels éssers vius amb una màquina, governada per les lleis universals de la mecànica newtoniana. Aquesta manera de pensar, juntament amb la posterior fragmentació del coneixement en diferents disciplines és el que caracteritza a la pràctica mèdica occidental.
La medicina occidental moderna amb freqüència qüestiona les modalitats sanadores de la MTX per no tenir un caràcter científic. Però, no té en compte que la MTX constitueix un sistema de coneixements mèdics estructurat coherent i consistentment amb principis, forma i continguts del pensament mèdic, completament diferents del pensament mèdic occidental modern. Són, per tant, dos cossos de coneixements diferents. Això es deu principalment que van ser originades en contextos socials i històrics diferents. En l'actualitat, no obstant això, moltes de les pràctiques de la MTX han estat introduïdes i acceptades en occident com teràpies complementàries.
La societat xinesa ha entrat en la modernitat sense perdre la seva tradició. Allà, la medicina occidental és acceptada i funciona normalment al costat de la MTX. Estudiada en la Universitat, posseeix avui igual rang i consideració que l'occidental a l'hora de ser triada per a ajudar a solucionar els problemes de salut. És més, la MTX s'ha convertit a nivell mundial en una medicina intercultural pel seu contacte amb altres cultures distintes de la del seu origen, sent utilitzada avui en tots els continents.
Per més informació i bibliografia podeu consultar l’article original a la Revista Seda.
Entrades relacionades:
Daodejing, el llibre del "dao" i del "de"
Les paraules rectes semblen tortes
El savi mai no fa coses grans
Altre concepte fonamental en la MTX (Medicina Tradicional Xinesa) és el “qi”(気), que pren un paper bàsic en la concepció teòrica de teràpies com l’acupuntura, la moxibustió i els massatges. El qi pot definir-se com a força vital o energia. És indispensable per a la vida i responsable de la funció i acció dels òrgans i el cos sencer. La malaltia esdevé quan la circulació del qi és obstruïda o hi ha deficiència del mateix. Si bé el qi no pot ser observat directament, un metge experimentat, pot detectar els canvis del seu flux en un pacient.
Com el qi és dinàmic, actiu i escalfa el cos, cau sota la categoria yang. La sang i els fluids del cos tenen les funcions de nodrir i humitejar, per tant pertanyen a la categoria yin. El qi circula dintre del cos a través de canals que anomenen meridians ( 经络). El sistema de meridians és propi de la MTX i conforma la base per als tractaments mitjançant l’acupuntura i la moxibustió.En totes aquestes teories trobem implícita la idea de la naturalesa cíclica del món. L'ésser humà forma part de la natura i per tant pertany a la seva dinàmica constant. Aquest sentiment de caràcter filosòfic-religiós va néixer en els inicis de la civilització xinesa i va formar part de la seva tradició. Aquestes idees van ser represes per Laozi (540-480 a. de C.), fundador del daoisme, qui va escriure un llibre en el qual s'establia quin era la manera de vida més adequada: el Daodejing.
Els daoistes usaven el terme dao per a representar la gran realitat que conforme l'univers. En general els filòsofs occidentals ho associen amb el concepte de l'Absolut. Afirmaven que al coneixement del dao no s'arriba amb la raó i l'estudi, sinó mitjançant les maneres místiques de la contemplació i la il·luminació interior. La naturalesa quedava idealitzada i els daoistes tractaven de fondre's amb ella. Al·legaven que la conducta de l'home havia de conformar-se al dao i que aquest estat no s'assoliria dintre de la societat feudal, sinó tornant a viure segons les antigues normes naturals.
La tasca del metge era restituir al malalt al camí correcte del dao. Ja que es podia considerar que determinats estats mentals provocaven canvis específics en certs òrgans, el metge tractava de relacionar els comportaments i factors constitucionals amb les malalties, i procurava que els seus pacients els modifiquessin. La medicina xinesa, associada al daoisme, es fonamenta també en la prevenció de les malalties.
El dao va ser important en el confucianisme com a model de conducta virtuosa i, durant segles, els preceptes de Confuci (550-479 a. de C.) van establir-se com els patrons de conducta vigents. El confucianisme, fundat abans que el daoisme, no tenia ni la mística ni les tendències antisocials d'aquest. Des dels seus orígens va propugnar el pragmatisme i la consciència social. Confuci va lluitar per assolir la justícia social en el marc d'una societat feudal i burocratitzada. La seva filosofia proposava relacions socials basades en l'ordre i la justícia. El confucianisme és més aviat, una filosofia moral. Les conductes socials i morals podien influir en l'estat de salut dels individus: les idees llibertines i la disbauxa conduïen a malalties pulmonars; en canvi, dur a la pràctica aquests pensaments afectava al cor. El metge havia de determinar les causes de la manca d’harmonia del cos i actuar en conseqüència.
En la MTX es té en compte en conjunt el cos, la ment i el seu entorn. Es tracta a la persona com "individu", i per tant, això fa que davant dues persones amb la mateixa malaltia, no es faci el mateix tractament. Són dos cossos diferents, dues vivències diferents, dos tractaments diferents.
ConclusionsLa MTX compren en tots els seus aspectes la idea de la naturalesa cíclica del món. La natura és un únic organisme, complexament equilibrat, en constant transformació i on l’ésser humà ha d'aprendre a reaccionar adequadament davant dels seus canvis. L'harmonia és vital.
La medicina, com la resta de les ciències a Xina té un important component daoista. S'ha dit que les observacions i els experiments dels daoistes en el camp de l’alquímia representen els obscurs començaments del mètode científic.
Tots sabem que els preceptes filosòfics tenen un paper clau en el desenvolupament de la ciència. Segons Benett, la millor caracterització de les ciències xineses és com un sistema de cosmologies aplicades, ja que les construccions teòriques compartides per elles deriven d'una cosmologia general. Hi ha dues idees cosmològiques en la filosofia xinesa: la d'unitat i la de retorn. La idea d'unitat fa referència a la unitat ecològica i psicològica del ser humà amb l'entorn, de manera que assoleixi una major perfecció tant l'individu com el món. Implica una concepció del món holística, integral i orgànica. La idea de retorn està relacionada amb el caràcter cíclic de la naturalesa. Els moviments caòtics estan ordenats cap a una repetició contínua de tot fenomen.
Amb aquestes dues idees avança la ciència i la filosofia xinesa, però no en el sentit occidental del terme. L'avançament que cerca el xinès és en profunditat, en un major coneixement de les coses naturals, en una més gran simbiosi amb la natura. En contraposició a la civilització occidental que “avança” deslligant-se de la natura, dominant-la.
Aquesta idea que la naturalesa pot ser sotmesa per en treure profit, neix, segons diversos autors, en el segle XVII europeu. Així, la substitució d'una visió del món hermètic i organicista per altra mecanicista, fou la raó fonamental perquè pogués sorgir la ciència moderna.El paradigma mecanicista compren també l'analogia dels éssers vius amb una màquina, governada per les lleis universals de la mecànica newtoniana. Aquesta manera de pensar, juntament amb la posterior fragmentació del coneixement en diferents disciplines és el que caracteritza a la pràctica mèdica occidental.
La medicina occidental moderna amb freqüència qüestiona les modalitats sanadores de la MTX per no tenir un caràcter científic. Però, no té en compte que la MTX constitueix un sistema de coneixements mèdics estructurat coherent i consistentment amb principis, forma i continguts del pensament mèdic, completament diferents del pensament mèdic occidental modern. Són, per tant, dos cossos de coneixements diferents. Això es deu principalment que van ser originades en contextos socials i històrics diferents. En l'actualitat, no obstant això, moltes de les pràctiques de la MTX han estat introduïdes i acceptades en occident com teràpies complementàries.
La societat xinesa ha entrat en la modernitat sense perdre la seva tradició. Allà, la medicina occidental és acceptada i funciona normalment al costat de la MTX. Estudiada en la Universitat, posseeix avui igual rang i consideració que l'occidental a l'hora de ser triada per a ajudar a solucionar els problemes de salut. És més, la MTX s'ha convertit a nivell mundial en una medicina intercultural pel seu contacte amb altres cultures distintes de la del seu origen, sent utilitzada avui en tots els continents.
Per més informació i bibliografia podeu consultar l’article original a la Revista Seda.
Entrades relacionades:
Daodejing, el llibre del "dao" i del "de"
Les paraules rectes semblen tortes
El savi mai no fa coses grans
28.3.09
La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'Antiga Xina (1)
En el marc de l'acord establert amb la Revista Seda de Estudios Asiaticos iniciem aquesta col.laboració amb l'article "La pràctica mèdica i la concepció de la naturalesa en l'antiga Xina" d'Hernán Groba, Beatriz Nobúa Behrmann i Natalia Vespa publicat a l'agost de l'any 2007 en el número 10 de la revista, per la seva extensió dividim l'article en dues parts presentant en aquesta entrada la primera:
"Els sistemes de creences determinen el nostre accionar. Anàlogament, la concepció que l'home posseeix del seu rol en l'Univers, de la seva relació amb la naturalesa, explica les arts i ciències per aquest desenvolupades. El present treball, ofereix al lector una primera aproximació, entretinguda i interessant, a la medicina xinesa. Ho fa, a més, des de l’abordatge correcte: prenent com punt de partida el paradigma - bressol, la cosmovisió que li va donar origen. Va Ser realitzat per un grup d'estudiants de la Facultat de Ciències Exactes de l'U.B.A (Universidad de Buenos Aires – Argentina). per a la càtedra “Historia de les Ciències”. Provenint d'una carrera d'esperit netament occidental, van decidir no obstant això indagar respecte de la forma xinesa d'exercir la medicina. Sota quina motivació? Aquella que, en la humil opinió de qui realitzem la Revista Seda, hauria d'existir en tot intent de comprensió de pobles diferents i antagònics: la necessitat i sentit de realitzar un moviment especular".
Introducció
La medicina actual occidental sol prendre a l'individu com un conjunt de símptomes. A l'estar dividida en nombroses disciplines especialitzades, separa cada òrgan o conjunt d'òrgans i els analitza en forma independent. Més que prendre a l'individu (al pacient) com una unitat en si, el considera com un conjunt de sistemes que han de ser tractats independentment (“el tot com la suma de les parts”). Aquesta concepció reduccionista de l'individu és llegat de la visió mecanicista nascuda i desenvolupada en el segle XVII.
Contràriament, la Medicina Tradicional Xinesa (中醫學 MTX) acostuma a tractar al pacient com un tot en si mateix. El cos, la ment i l'entorn estan íntimament relacionats, i han de ser tinguts en compte en el seu conjunt a l'hora de tractar una malaltia. Aquesta concepció més holística considera l'home immers en la natura i fent-hi un tot. Es considera al cos humà com un microcosmos que ha de vibrar harmònicament amb el macrocosmos on viu. Un desgavell energètic, o una manca d’harmonia, deriva en una malaltia. Quan el cos està harmònic amb l'interior i l'exterior, és quan està en la freqüència que anomenem habitualment com a salut.
La medicina (igual que la resta de les ciències) manté una estreta relació amb les creences filosòfiques i religioses de cada societat, en correspondència amb el propi moment històric. Així, és necessari conèixer la forma de concebre al progrés científic en la Xina antiga, per a comprendre el desenvolupament de la seva medicina. De la mateixa manera, també és important tenir present quina era la comprensió de la natura i llur relació amb l'home i el seu paper a la societat.
Ens proposem com objectiu caracteritzar a la pràctica mèdica en la Xinesa antiga relacionant-la amb els sistemes filosòfics predominants en aquesta cultura. En particular, ens interessa mostrar com influeix en la medicina la interpretació que tenen els xinesos sobre la relació entre l'home i la naturalesa.
Context social i filosòfic
La civilització xinesa sorgeix en el curs mig del riu Groc -Huang He- (a l'est del desert de Mongòlia) fa més de 5.000 anys. Aquest riu és anomenat de vegades “El dolor de Xina” a causa de la seva tendència a canviar de curs en les grans planes costaneres. Si bé el seu sòl és molt fèrtil quan es donen les condicions per un bon reg, aquesta conca presenta un clima molt desfavorable per a l'agricultura. Té hiverns llargs, freds i secs, i pluges d'estiu escasses i irregulars.
Els xinesos primitius van haver d'adaptar-se a les condicions del mitjà per a poder sobreviure. Els habitants de la vall del riu Groc es veien a si mateixos com part d'un gran ordre d'éssers vivents, amb els processos dels quals havien de buscar una relació harmoniosa. Aquest profund sentit de la reciprocitat es posa de manifest en l'antiga teoria del yin-yang, un concepte bàsic de la mentalitat xinesa. La pau i la prosperitat de la humanitat depenen del delicat equilibri entre aquestes dues forces complementàries i amb mútua dependència. Yin (阴) i yang (阳) es refereixen a les dues categories bàsiques de l'univers: normalment, el yin s'associa a característiques estàtiques, negatives, fosques, fredes i femenines, mentre que el yang es relaciona amb característiques dinàmiques, positives, brillants, càlides i masculines. A més, ying-yang es refereix a la forma en que aquestes característiques es transformen en el temps i l'espai. El yin i el yang de cada element individual es troba constantment en un equilibri dinàmic condicionat per aquest ambient fluctuant.
Com veiem, aquesta relació entre l'home i la natura és un factor important que influeix en la seva filosofia i per tant, en la seva pràctica mèdica. El cos humà i les seves funcions també estan governats pel principi del yin i del yang. Mantenir-se saludable requereix conservar el balanç entre el yin i el yang en el cos. Quan hi ha desequilibri l'individu cau malalt. Aquest és el principi bàsic de la Medicina Tradicional Xinesa i la seva aplicació determina la diagnosi, el tractament i l'explicació de les malalties. Per exemple: un pacient amb febre alta, encesor a les galtes, llavis secs, inquiet i amb un pols ràpid, presenta símptomes yang. La diagnosi seria una deficiència del yin o un desequilibri produït per un excés de yang. El desajust entre el yin i el yang pot ser causat tant per factors exògens (clima, ferides traumàtiques, paràsits, etc.), com per factors endògens (canvis emocionals extrems, dieta anormal, fatiga, etc.). Així, per restablir l’harmonia perduda el tractament seria, per exemple, usar herbes yin per esvair la calor interna i la resta de símptomes yang.
La idea de forces o aspectes complementaris es veu reflectida també en la teoria dels cinc elements (Wu xing 五行), que defineix un sistema de cinc fases per a descriure el canvi. Cada fase correspon a un dels cinc elements: terra (土), aigua (水), fusta(木), metall (金) i foc (火), i són emprades per a classificar els elements d'acord a les seves propietats i relacions amb altres elements.
Els Wu xing no són independents entre ells ja que tenen lleis i relacions de mútua transformació. Hi ha dues relacions bàsiques: el “foment mutu” i la “submissió mútua”. El principi del foment mutu diu que els Wu xing poden generar-se, activar-se i mantenir-se entre ells. La seqüència de foment és la següent:
Aquesta seqüència neix de l'observació de la natura: el foc es crea quan la fusta s'encén; després de cremar-se, queden les cendres (terra); el metall surt de la terra i es fon (aigua) amb la calor; mentre que l'aigua és indispensable per al creixement dels arbres i la vegetació (fusta). El principi de submissió mútua implica relacions de restricció, control i subordinació que mantenen el balanç entre els Wu xing. La seqüència en aquest cas seria:
I també fou observat pels antics xinesos en la natura: els arbres creixen en la terra, empobrint el sòl; per a prevenir inundacions es construeixen canals i dics amb terra; l'aigua apaga el foc; els metalls s'ablaneixen i fonen amb el foc; i l'espasa i el destral, fetes de metall, són usades per a talar els arbres.
La classificació en les cinc categories és usada en la diagnosi i tractament de malalties. Així, aquells elements que pertanyen a la mateixa categoria (més informació en l'escrit original) estan relacionades entre ells i tenen la mateixa relació mútua amb els objectes de les categories veïnes. Per exemple: una malaltia en el fetge pot reflectir-se en els ulls, els tendons, i en un sentiment d'enuig. Un gran enuig és considerat molt perjudicial per al fetge. Com el fetge pertany a la fusta, i la fusta brolla a la primavera, llavors les malalties en aquest òrgan tendeixen a manifestar-se a la primavera. Segons els principis de foment mutu i submissió mútua, la malaltia en un òrgan no està aïllada dels altres òrgans. Una malaltia en el fetge (fusta) probablement es producte a una deficiència en el funcionament del ronyó (aigua), per la qual cosa el tractament no únicament ha d'estar dirigit al fetge, sinó també a afavorir les funcions dels altres òrgans. (Continuarà...)
Entrades relacionades:
Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"
El savi mai no fa coses grans
Els quatre dracs
"Els sistemes de creences determinen el nostre accionar. Anàlogament, la concepció que l'home posseeix del seu rol en l'Univers, de la seva relació amb la naturalesa, explica les arts i ciències per aquest desenvolupades. El present treball, ofereix al lector una primera aproximació, entretinguda i interessant, a la medicina xinesa. Ho fa, a més, des de l’abordatge correcte: prenent com punt de partida el paradigma - bressol, la cosmovisió que li va donar origen. Va Ser realitzat per un grup d'estudiants de la Facultat de Ciències Exactes de l'U.B.A (Universidad de Buenos Aires – Argentina). per a la càtedra “Historia de les Ciències”. Provenint d'una carrera d'esperit netament occidental, van decidir no obstant això indagar respecte de la forma xinesa d'exercir la medicina. Sota quina motivació? Aquella que, en la humil opinió de qui realitzem la Revista Seda, hauria d'existir en tot intent de comprensió de pobles diferents i antagònics: la necessitat i sentit de realitzar un moviment especular".
Introducció
La medicina actual occidental sol prendre a l'individu com un conjunt de símptomes. A l'estar dividida en nombroses disciplines especialitzades, separa cada òrgan o conjunt d'òrgans i els analitza en forma independent. Més que prendre a l'individu (al pacient) com una unitat en si, el considera com un conjunt de sistemes que han de ser tractats independentment (“el tot com la suma de les parts”). Aquesta concepció reduccionista de l'individu és llegat de la visió mecanicista nascuda i desenvolupada en el segle XVII.
Contràriament, la Medicina Tradicional Xinesa (中醫學 MTX) acostuma a tractar al pacient com un tot en si mateix. El cos, la ment i l'entorn estan íntimament relacionats, i han de ser tinguts en compte en el seu conjunt a l'hora de tractar una malaltia. Aquesta concepció més holística considera l'home immers en la natura i fent-hi un tot. Es considera al cos humà com un microcosmos que ha de vibrar harmònicament amb el macrocosmos on viu. Un desgavell energètic, o una manca d’harmonia, deriva en una malaltia. Quan el cos està harmònic amb l'interior i l'exterior, és quan està en la freqüència que anomenem habitualment com a salut.La medicina (igual que la resta de les ciències) manté una estreta relació amb les creences filosòfiques i religioses de cada societat, en correspondència amb el propi moment històric. Així, és necessari conèixer la forma de concebre al progrés científic en la Xina antiga, per a comprendre el desenvolupament de la seva medicina. De la mateixa manera, també és important tenir present quina era la comprensió de la natura i llur relació amb l'home i el seu paper a la societat.
Ens proposem com objectiu caracteritzar a la pràctica mèdica en la Xinesa antiga relacionant-la amb els sistemes filosòfics predominants en aquesta cultura. En particular, ens interessa mostrar com influeix en la medicina la interpretació que tenen els xinesos sobre la relació entre l'home i la naturalesa.
Context social i filosòfic
La civilització xinesa sorgeix en el curs mig del riu Groc -Huang He- (a l'est del desert de Mongòlia) fa més de 5.000 anys. Aquest riu és anomenat de vegades “El dolor de Xina” a causa de la seva tendència a canviar de curs en les grans planes costaneres. Si bé el seu sòl és molt fèrtil quan es donen les condicions per un bon reg, aquesta conca presenta un clima molt desfavorable per a l'agricultura. Té hiverns llargs, freds i secs, i pluges d'estiu escasses i irregulars.
Els xinesos primitius van haver d'adaptar-se a les condicions del mitjà per a poder sobreviure. Els habitants de la vall del riu Groc es veien a si mateixos com part d'un gran ordre d'éssers vivents, amb els processos dels quals havien de buscar una relació harmoniosa. Aquest profund sentit de la reciprocitat es posa de manifest en l'antiga teoria del yin-yang, un concepte bàsic de la mentalitat xinesa. La pau i la prosperitat de la humanitat depenen del delicat equilibri entre aquestes dues forces complementàries i amb mútua dependència. Yin (阴) i yang (阳) es refereixen a les dues categories bàsiques de l'univers: normalment, el yin s'associa a característiques estàtiques, negatives, fosques, fredes i femenines, mentre que el yang es relaciona amb característiques dinàmiques, positives, brillants, càlides i masculines. A més, ying-yang es refereix a la forma en que aquestes característiques es transformen en el temps i l'espai. El yin i el yang de cada element individual es troba constantment en un equilibri dinàmic condicionat per aquest ambient fluctuant.
Com veiem, aquesta relació entre l'home i la natura és un factor important que influeix en la seva filosofia i per tant, en la seva pràctica mèdica. El cos humà i les seves funcions també estan governats pel principi del yin i del yang. Mantenir-se saludable requereix conservar el balanç entre el yin i el yang en el cos. Quan hi ha desequilibri l'individu cau malalt. Aquest és el principi bàsic de la Medicina Tradicional Xinesa i la seva aplicació determina la diagnosi, el tractament i l'explicació de les malalties. Per exemple: un pacient amb febre alta, encesor a les galtes, llavis secs, inquiet i amb un pols ràpid, presenta símptomes yang. La diagnosi seria una deficiència del yin o un desequilibri produït per un excés de yang. El desajust entre el yin i el yang pot ser causat tant per factors exògens (clima, ferides traumàtiques, paràsits, etc.), com per factors endògens (canvis emocionals extrems, dieta anormal, fatiga, etc.). Així, per restablir l’harmonia perduda el tractament seria, per exemple, usar herbes yin per esvair la calor interna i la resta de símptomes yang.
La idea de forces o aspectes complementaris es veu reflectida també en la teoria dels cinc elements (Wu xing 五行), que defineix un sistema de cinc fases per a descriure el canvi. Cada fase correspon a un dels cinc elements: terra (土), aigua (水), fusta(木), metall (金) i foc (火), i són emprades per a classificar els elements d'acord a les seves propietats i relacions amb altres elements.Els Wu xing no són independents entre ells ja que tenen lleis i relacions de mútua transformació. Hi ha dues relacions bàsiques: el “foment mutu” i la “submissió mútua”. El principi del foment mutu diu que els Wu xing poden generar-se, activar-se i mantenir-se entre ells. La seqüència de foment és la següent:
fusta – foc – terra - metall – aigua - fusta
Aquesta seqüència neix de l'observació de la natura: el foc es crea quan la fusta s'encén; després de cremar-se, queden les cendres (terra); el metall surt de la terra i es fon (aigua) amb la calor; mentre que l'aigua és indispensable per al creixement dels arbres i la vegetació (fusta). El principi de submissió mútua implica relacions de restricció, control i subordinació que mantenen el balanç entre els Wu xing. La seqüència en aquest cas seria:
fusta - terra – aigua – foc – metall - fusta
I també fou observat pels antics xinesos en la natura: els arbres creixen en la terra, empobrint el sòl; per a prevenir inundacions es construeixen canals i dics amb terra; l'aigua apaga el foc; els metalls s'ablaneixen i fonen amb el foc; i l'espasa i el destral, fetes de metall, són usades per a talar els arbres.
La classificació en les cinc categories és usada en la diagnosi i tractament de malalties. Així, aquells elements que pertanyen a la mateixa categoria (més informació en l'escrit original) estan relacionades entre ells i tenen la mateixa relació mútua amb els objectes de les categories veïnes. Per exemple: una malaltia en el fetge pot reflectir-se en els ulls, els tendons, i en un sentiment d'enuig. Un gran enuig és considerat molt perjudicial per al fetge. Com el fetge pertany a la fusta, i la fusta brolla a la primavera, llavors les malalties en aquest òrgan tendeixen a manifestar-se a la primavera. Segons els principis de foment mutu i submissió mútua, la malaltia en un òrgan no està aïllada dels altres òrgans. Una malaltia en el fetge (fusta) probablement es producte a una deficiència en el funcionament del ronyó (aigua), per la qual cosa el tractament no únicament ha d'estar dirigit al fetge, sinó també a afavorir les funcions dels altres òrgans. (Continuarà...)
Entrades relacionades:
Daodejing: El llibre del "dao" i del "de"
El savi mai no fa coses grans
Els quatre dracs
21.3.09
I, sense dir res, es posà a fumar...
"De sobte els cavalls van alçar el cap i van redreçar les orelles. Després es van calmar i van tornar a dormitar. Primerament, no vam parar-hi atenció i vam continuar parlant. Van passar uns quants minuts. Vaig fer una pregunta a Oléntiev i, com que no em va respondre, vaig tombar-me cap a seva banda. Estava dret, a l’aguait, i mirava a una banda mentre es tapava amb les mans la llum de la foguera.
—Què passa? —vaig preguntar-li.
—Algú baixa de la muntanya —va respondre, xiuxiuejant.
Tots dos vam parar bé l'orella, però hi havia silenci, un silenci com el que només hi ha a les fredes nits de tardor al bosc. De cop van rodolar unes pedretes.
—Deu ser un ós —va dir Oléntiev, i va agafar el fusell.
—Dispari no cal! Meu sigui persona! se sentí una veu des de la foscúria i, al cap d’uns instants, arribà un home al costat del nostre foc.
Portava una jaqueta i uns pantalons fets de pell de cérvol. Al cap hi duia una mena de bena i, als peus, calçava mocassins siberians. Carregava una motxilla molt grossa a l'esquena i a les mans duia un suport i una carrabina vella i llargaruda.
—Hola, capità va dir el nouvingut. adreçant-se a mi. Després va recolzar el fusell a l'arbre, es va treure la motxilla de l'esquena, es va eixugar la suor de la cara amb la màniga i es va asseure prop del foc. Ara podia examinar—lo bé. Devia tenir uns quaranta-cinc anys. Era més aviat baixet i rabassut i semblava que havia de tenir molta força física. Tenia el pit prominent, les mans fortes i musculades i les cames una mica garrelles. La seva cara morena era típica d'un indígena: els pòmuls prominents. el nas petit, els ulls amb el plec mongol a les parpelles i la boca ampla, amb les dents fortes. Un petit bigoti rossenc li ribetejava el llavi superior i una barbeta mig pèl-roja li decorava el barbó. Però el més remarcable de tot eren els seus ulls. De color gris fosc, no castanys, miraven amb tranquillitat i un punt d'ingenuïtat. Traspuaven decisió, rectitud i bondat de caràcter.
El desconegut no ens mirava de la mateixa manera que nosaltres ens el miràvem a ell. Va treure's del pit una petaca de tabac, va omplir-se'n la pipa i. sense dir res, es posà a fumar..."
Extracte del llibre "Dersú Uzalà" de Vladímir Arséniev de la col.lecció Viatges i viatgers de Símbol Editors (2007)
—Què passa? —vaig preguntar-li.
—Algú baixa de la muntanya —va respondre, xiuxiuejant.
Tots dos vam parar bé l'orella, però hi havia silenci, un silenci com el que només hi ha a les fredes nits de tardor al bosc. De cop van rodolar unes pedretes.
—Deu ser un ós —va dir Oléntiev, i va agafar el fusell.
—Dispari no cal! Meu sigui persona! se sentí una veu des de la foscúria i, al cap d’uns instants, arribà un home al costat del nostre foc.
Portava una jaqueta i uns pantalons fets de pell de cérvol. Al cap hi duia una mena de bena i, als peus, calçava mocassins siberians. Carregava una motxilla molt grossa a l'esquena i a les mans duia un suport i una carrabina vella i llargaruda.—Hola, capità va dir el nouvingut. adreçant-se a mi. Després va recolzar el fusell a l'arbre, es va treure la motxilla de l'esquena, es va eixugar la suor de la cara amb la màniga i es va asseure prop del foc. Ara podia examinar—lo bé. Devia tenir uns quaranta-cinc anys. Era més aviat baixet i rabassut i semblava que havia de tenir molta força física. Tenia el pit prominent, les mans fortes i musculades i les cames una mica garrelles. La seva cara morena era típica d'un indígena: els pòmuls prominents. el nas petit, els ulls amb el plec mongol a les parpelles i la boca ampla, amb les dents fortes. Un petit bigoti rossenc li ribetejava el llavi superior i una barbeta mig pèl-roja li decorava el barbó. Però el més remarcable de tot eren els seus ulls. De color gris fosc, no castanys, miraven amb tranquillitat i un punt d'ingenuïtat. Traspuaven decisió, rectitud i bondat de caràcter.
El desconegut no ens mirava de la mateixa manera que nosaltres ens el miràvem a ell. Va treure's del pit una petaca de tabac, va omplir-se'n la pipa i. sense dir res, es posà a fumar..."
Extracte del llibre "Dersú Uzalà" de Vladímir Arséniev de la col.lecció Viatges i viatgers de Símbol Editors (2007)
16.3.09
Allò que es doblega romandrà íntegre
“Allò que es doblega romandrà íntegre. Allò que és tort esdevindrà recte. Allò que és buit esdevindrà ple. Allò que és usat esdevindrà nou. Qui té poc tindrà molt. Qui té molt serà perplex.
Per això el savi abraça l'u i d’aquesta manera esdevé un model per al món. No es deixa veure i per això llueix; no sobergueja i per això és il.lustre; no lluita i per això obté mèrit; no es glorieja i per això es converteix en cabdill. Perquè no mou brega, no hi ha ningú al món que pugui lluitar contra ell.
L’antiga sentència que diu que allò que es doblega romandrà íntegre no són paraules vanes; certament, el qui la segueix es preservarà fins al final."
(traducció de Seán Golden & Marisa Presas, UAB/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000).
Entrades relacionades:
8.3.09
Bukhara, la lenta sorra del rellotge
"... Els meus amfitrions, un pare i els seus dos fills que acabaven d'arribar de treballar del camp, em cantussejaven aquests versos de Rudaki (858-941) -el gran geni i fundador de la literatura persa, poeta oficial de la cort de Bukhara que lloava amb els seus cants a la naturalesa, a la noblesa i als ideals del ser humà-, mentre degustàvem amb profund plaure un abundant i saborós plov, el plat nacional d'Uzbekistan. La versió culinària típica en les cases de Bukhara és el Mayizli Plov on trobem arròs, pastanagues grogues, cebes, passes, comí, all, pebre o safrà i al que, ocasionalment, se li pot afegir carn d'anyell o de vaca...."
Amb mots com aquests comença el meu relat "Bukhara, la lenta sorra del rellotge", el tercer i darrer capítol de la sèrie "Uzbekistan: Compta la llegenda", que podeu trobar al número de febrer de la Revista Fronteras de Papel. Espero que us agradi...
Aquesta revista de viatges - de la que ja us he parlat positivament en altres ocasions- és un apassionat i interesant projecte de dos grans viatgers: la Mercè Criado i en Joan Biosca que, mes a mes, ens descobreixen la bellesa d'arreu del món.
Us recomano fer una bona ullada i una bona lectura als seus reportatges. Estic segur que us agradaran...
Entrades relacionades:
2.3.09
Què s'ha dit sobre les pel.licules de "Els secrets de la Ruta de la Seda"
I els presents van opinar sobre "El silenci (Sokout)" de Mohsen Makhmalbaf:
- "La pel·lícula ens mostra, entre d'altres coses, el dia a dia de la poesia..."
- "És ben curiosa la relació que s'estableix entre la música de Beethoven, una persona sorda i el nen protagonista Jorshid, una persona cega..."
- "Inoblidable, de bellesa exquisida, amb un ritme que t'acarona..."
- "En els primers minuts m'ha enganxat una mica, però al final no m'ha acabat de fer el pes..."
- "La manera més plaent d'acostar-me a un món que desconeixia..."
- "La pel·lícula ens mostra, entre d'altres coses, el dia a dia de la poesia..."
- "És ben curiosa la relació que s'estableix entre la música de Beethoven, una persona sorda i el nen protagonista Jorshid, una persona cega..."
- "Inoblidable, de bellesa exquisida, amb un ritme que t'acarona..."
- "En els primers minuts m'ha enganxat una mica, però al final no m'ha acabat de fer el pes..."
- "La manera més plaent d'acostar-me a un món que desconeixia..."
- "Deliciosa..."
- "La més bella i senzilla història d'amor".
- "... doncs, esta bé..."
- "L'ús del blanc i negre pel present i del color pel passat contradiu els cineastes més clàssics però al mateix temps dota d'una gran força la història d'amor"
- "Quant costa un bitllet per marxar ara mateix cap a la Xina...?"
i per últim, hom digué sobre "La historia del camello que llora" de Byambasuren Davaa i Luigi Falorni:
- "No m'ho puc creure, és una història real...?"
- "M'ha encantat la bellesa de les imatges, la senzillesa de la història, la màgia de tot el relat... molt i molt bona..."
"Ja l'havia vista i no m'he volgut perdre l'oportunitat de tornar a gaudir d'aquesta història !!!".
I per acabar, en nom d'Amu Daria (Associació per a la promoció cultural de la Ruta de la Seda) agrair-vos de tot cor el suport i la participació rebuda en el cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda" i especialment voldria esmentar a l'Olivier, el Bezhod, l'Asyl, el Manu, el Xavi, el Kim, la Núria, el Lluís, en Jordi i la Nàdia (que no s'han perdut cap dia) i d'altres persones que també han estat dia rere dia venint a totes les activitats, a la Cristina i la Laura de l'Espai 210, la Mercè i el Joan de Fronteras de Papel, en Javier del setmanari El Demà, el Dani de Sense Presses i el Roger de La Llanterna Màgica, la Yolanda i el Toni de Viatgeaddictes, el Gabriel de Nàufragiobrer, l'Oriol de Transitant -que ens va liar per organitzar el cicle- , la Karma del 3cat24, en Salvador de Sorrobloc que es va fer "visible", al somriure de la Eli, en Robertinhos (per descobrir la meva veritable vocació...), a la família, als amics i les amigues de sempre, als amics d'Espai Gràfic a Sant Andreu... i tants d'altres que han estat a prop, han participat i han gaudit amb les activitats...
Moltes gràcies !!! i fins el proper cicle...
Entrades relacionades:
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
.jpg)
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](https://lh3.googleusercontent.com/blogger_img_proxy/AEn0k_vOcs1FmICf4ve48jF9zgfvN4xueG1o5WJaXMjOBbH63qF-vCxtJXSSR2PZlZvoPjI85CE1q5YA7iSn96vVnAHaDjfJZp121n65OEygWA4=s0-d "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
